CARRETERES SECUNDÀRIES

L’home que repara les dones

Al doctor Denis Mukwege se’l premia arreu. No conec cap altre cas que hagi guanyat tants premis internacionals de caràcter humanista: el Nobel de la pau, l’Olof Palme, el Premi Drets Humans de les Nacions Unides, el premi Sàkharov a la llibertat de consciència del Parlament Europeu...

Al doctor Denis Mukwege se’l convida a parlar als aforaments més importants del firmament polític. Ho ha fet davant d’una vuitantena de caps d’estat a l’ONU, al plenari del Parlament Europeu, al congrés mundial de Londres dedicat a la violència sexual en conflictes bèl·lics...

Al doctor Denis Mukwege, congolès de Bukavu, al Kivu Sud, batejat com “l’home que repara les dones” per la periodista belga Colette Braeckman, se’l premia, se’l deixa parlar, se’l rep a la Casa Blanca, a l’Elisi, se li fan tota mena de compliments. Però, se l’escolta? ¿Tots aquests que el conviden i l’afalaguen i li donen copets a l’espatlla, escolten realment el que els diu? ¿Ho fan amb una atenció compromesa, l’atenció que seria d’esperar de les seves responsabilitats públiques?

Del doctor Denis Mukwege -sobre el qual ja s’han fet tres pel·lícules documentals i no hi deu haver cap periodista dels que tracten temes africans que no l’hagi visitat- en sabem que es va fer ginecòleg per lluitar contra la mortalitat de les mares i dels infants durant el part, que es va especialitzar en obstetrícia i ginecologia a la ciutat francesa d’Angers i que, quan va tornar a l’hospital de Lamera on treballava, es va trobar amb la guerra del 1996, en què l’hospital va ser devastat, i moltes de les infermeres i malalts, assassinats.

Després d’un curt exili a Kènia, aviat va tornar al Congo per fundar-hi, gràcies a l’ajuda sueca, l’Hospital Panzi. La seva idea era posar en marxa una bona maternitat com “un lloc de pau”. L’any 1999, però, va arribar a l’hospital una dona que havia caigut en mans d’un grup de sis soldats. Després de violar-la un darrere l’altre, els soldats li van disparar un tret de fusell a la vagina. Aviat van arribar a l’hospital més noies, senyores, nenes, totes agredides, violades, mutilades. Davant d’aquella epidèmia, el doctor va decidir que l’Hospital Panzi seria un centre especialitzat en la violència contra les dones ferides, que, més enllà de la destrucció física -les dones ateses ja superen les 50.000-, necessiten ajuda psicològica, consells jurídics, formació per poder valer-se per elles mateixes i ser autònomes, vincles socials, solidaritat, un tractament global, “holístic”, com l’anomena el doctor.

L’any 2012 Mukwege va ser objecte d’un intent d’assassinat i va fugir a Brussel·les. Les dones de la regió del Kivu, les seves pacients, indignades, es van aixecar contra les autoritats locals i van ocupar l’hospital per demanar que tornés a casa.

“Estem disposades a lliurar les nostres collites, tots els plàtans, totes les pinyes, totes les cols, per recollir els diners necessaris i poder comprar el bitllet d’avió del doctor. I serem nosaltres, les dones, les que farem torns de vigilància, dia i nit, davant de casa seva, de manera que se senti protegit. Per favor, només volem que torni”. Aquest era el clam de les dones de Bukavu que es podia escoltar aquells dies a la ràdio i la premsa, fins que, finalment, el doctor es va veure amb forces per tornar a l’hospital.

La senegalesa Àngele Diabang, que va ser la primera cineasta a fer un documental sobre el doctor Mukwege - Congo, un metge per salvar les dones -, ha recordat amb motiu del premi Nobel de la pau que la violació de les dones com una arma de guerra no és només un assumpte africà, sinó que és una violència estesa i present a totes les guerres. Sense excepcions. Per això, diu Àngele Diabang, és molt important que Mukwege comparteixi el premi amb la iraquiana yazidita Nadia Murad, segrestada i convertida en esclava sexual per l’Estat Islàmic.

És important perquè l’origen del mal que el doctor Mukwege s’entesta a guarir dels cossos de les dones agredides és, com ell mateix diu una vegada i una altra, la guerra i la destrucció social que l’acompanyen. Fins i tot quan la guerra s’atura -com passa cíclicament en les regions congoleses on treballa el doctor-, la violència sexual continua dins de la pròpia societat com un dret adquirit per part dels homes, es converteix en una cultura. Això és precisament el que explica el doctor quan parla dels grups armats, de la corrupció, dels interessos econòmics internacionals que mouen l’explotació de les riqueses del seu país. És la part del relat que s’emporta el vent: se’l premia, se’l deixa parlar, se’l escolta... però els poderosos que l’escolten -molts dels quals s’emocionen sincerament davant de les atrocitats que narra- no sembla que estiguin disposats a aturar les guerres que ells mateixos promouen, ni els negocis que les guerres els procuren.

El doctor parla una vegada i una altra, però del seu clam de justícia -atureu-ho!- només s’entomen les llàgrimes. Així, la dona maltractada, vexada, destruïda, rep una última violació en la seva exposició morbosa, comercial, deslligada de qualsevol context i responsabilitat. 

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF