REPORTATGE

L’herència de la moda disco, més viva que mai

Amb la música disco de fons vam fer nostres tendències estilístiques de les quals no ens hem desprès mai més, des del maquillatge colorista fins a les plataformes o els lluentons

Res a la vida apareix per generació espontània, i menys encara quan es tracta de moda. Tot corrent estilístic barreja una reacció al present amb un examen de les herències del passat fet amb vistes al futur. No va ser una excepció la indumentària sorgida al voltant de la música disco, nascuda als EUA a principis dels setanta i que va dominar l’escena popular fins als primers vuitanta. Aquella disbauxa musical va calar profundament en una societat farta de cotilles que va elegir ser efervescent pel que fa les tendències de moda, completament desacomplexades, hedonistes i innovadores, fins al punt que encara ens acompanyen.

En aquest sentit, la moda associada a la música disco s’ha de fonamentar de forma directa en la nova moda dels previs anys seixanta. Molts dels trets estilístics d’aquells joves hippies van continuar en els joves de la dècada següent, que els van fer seus aportant-hi en alguns casos matisos i en altres casos canvis profunds. En resum i generalitzant, es podria dir que aquella moda era la versió treballada i esforçada de la liberal i relaxada moda hippie.

Per a l’home, aquell canvi de silueta dels joves contraculturals dels seixanta va continuar de forma encara més accentuada als setanta, amb campanes encara més grosses i perfils encara més cenyits. També es van exagerar els estampats, que van anar un nivell més enllà. En canvi, es van deixar enrere els acabats mat per abraçar la brillantor en totes les seves versions. Lluny d’aquell hippie que només volia fer la seva al marge d’un món que no compartia, l’home d’aquells encegadors setanta novaiorquesos no volia renunciar a ni un pessic de l’atenció que pogués acaparar.

El mateix passava amb la moda femenina. L’alliberament que va viure el cos de la dona gràcies als estilismes hippies era un terreny conquerit que ja no es perdria. No obstant, amb la irrupció dels estilismes disco es redefiniria. Potser aquella comoditat dels estilismes del peace and love ara es veuria importunada per faldilles encara més curtes que les que Mary Quant va inventar el 1965 o per escots impossibles que eren tota una declaració d’intencions. També per talls més ajustats.

En essència, aquella nova moda convertia l’ornamentació casual dels hippies en imperativa. I és que potser la moda d’aquells moments anava destinada als altres -a brillar en la foscor de la discoteca, lloc on va néixer el corrent- i no tant a un mateix i als seus propis principis.

Amb la moda disco, la gent no es vestia per agradar sinó per enlluernar

No obstant, l’amalgama social que es va articular al voltant de la música disco -rics i pobres, homes i dones, homosexuals i heterosexuals, fans del pop o del funky, blancs i negres...- feia impossible que els seus estilismes no acabessin sent igualment molt variats i, per tant, que el retrat general fos molt heterogeni. En aquella disbauxa estètica cal tenir en compte la força trendsetter i el pes específic del públic gai d’aquella Nova York nocturna, epicentre del boom disco. Des que el 1969 hi havia hagut les revoltes de Stonewall, els homosexuals anaven adquirint un nou paper públic creixent que no seria precisament menor al voltant d’aquella bola de miralls que va enlluernar una generació sencera.

Però què n’ha quedat, de tot allò? Doncs són incomptables els vestigis estilístics que aquell moviment ha deixat en els nostres armaris. La primera és l’aproximació entre la silueta masculina i la femenina. Al mateix temps que elles es desencotillaven i jugaven lliurement amb les seves formes, ells abandonaven els patrons amples de les americanes, pantalons i camises dels seus pares per començar a vestir-se realment cenyits. Per primer cop, l’ slim fit es podia associar a l’home cishetero sense cap càrrega pejorativa. D’aquells homes i dones pioners, en tenim multitud de referències actuals. Per exemple, les firmes de street wear que fan col·leccions genderless o les col·leccions de Palomo Spain, que inclouen dissenys tradicionalment considerats femenins presentats per models masculins. Per cert, les llargades dels cabells -ells allargant i elles escurçant- també van ajudar a esborrar les suposades fronteres de gènere.

Homes i dones també compartien la brillantor de les teles. L’auge dels teixits setinats, del lúrex, dels lluentons, dels tons fluor o de l’efecte mirall eren un must per triomfar en la foscor de la discoteca. Aquest últim va ser una clara herència de la moda futurista que modistes com Paco Rabanne van inaugurar amb els seus vestits metàl·lics. Van calar tant que recentment una firma amb la difusió de Bershka va fer una col·lecció únicament de teixits amb efecte brillant/reflectant.

De la mateixa manera que aquests teixits triomfaven en els dos gèneres, homes i dones també van compartir el color blanc, que es pot considerar el color de la dècada per un motiu important: brillava molt sota la llum ultraviolada dels clubs. Sense anar més lluny, només cal observar que és el color fetitxe dels Bee Gees, unes icones de l’època. També el polièster es va imposar aquells anys. Aquell material derivat del petroli era tan artificial com la posada en escena de l’estil disco i va aconseguir fer-se un lloc pel seu caient sedós i malgrat que a Studio 54 molts cops es deixava fora qui vestia aquest material en comptes de cotó. Com sempre passa, la música disco va unir espècimens de molt diversos àmbits, però no va tenir tant d’èxit ajuntant classes socials.

Per últim, cal destacar que homes i dones van compartir també el gust per les sabates altes, i les plataformes van ser les estrelles de l’època. Les de més de 10 centímetres es van normalitzar en aquell context i només cal fer una ullada a qualsevol aparador per veure que encara segueixen presents avui en dia.

En el terreny estrictament femení, s’ha de destacar l’auge absolut de les minifaldilles, que havien nascut la dècada anterior però que als setanta s’imposaven de manera incontestable -arribant a la microfaldilla entre les més atrevides o a pantalons tan curts que semblaven gairebé culottes - entre una joventut que, a més, en gaudiria amb estampats inspirats en l’ op art o en el psicodèlic tie-dye, nascut el 1964, potenciat llavors i que aquesta temporada forma part de totes les col·leccions comercials de roba, de calçat o de complements. També va triomfar l’ animal print, que Versace faria global anys després i que avui en dia apareix recurrentment en tot tipus de peces i complements temporada rere temporada.

Les granotes, que han viscut un enorme auge en l’últim quinquenni a les catifes vermelles, també van ser molt benvingudes en la moda disco. Sense mànigues i amb escots pronunciats en forma de V a pit i esquena, aquestes peces destacaven la silueta femenina al mateix temps que li donaven una importància especial a les cames amb grans campanes. A vegades portaven escots bardot i, en comptes de campanes, acabaven en volants. No cal ni dir com de moda estan actualment. Rosalía n’és un clar exemple.

Ella i totes les artistes del trap i del rap també són abanderades actualment de la joieria XL en tons daurats. Aquesta reivindicació de l’opulència té molt a veure amb aquells anys setanta, quan a la discoteca s’hi anava a brillar. Llavors va ser especialment característica la seva imposició. Sobretot entre el públic negre i els blancs italoamericans que tant de lloc es van fer en l’estètica del moment. No cal ni parlar dels vistosos collars de Tony Manero i de les noies de Saturday night fever, el film que defineix estilísticament l’època.

Els marcadíssims crop tops que porten estrelles de la música com la catalana Bad Gyal o celebritats d’internet com Kendall Jenner també van començar a triomfar llavors, quan ensenyar la panxa o l’esquena es va començar a normalitzar. Els bodis també van tenir un paper propi en aquell context d’experimentació. A finals de la dècada, Donna Summer apareixia en sostenidors brocats a la portada del seu àlbum Bad girls, i la llenceria deixava de ser roba interior, cosa que ha viscut un gran auge últimament.

Maquillatge encegador

En l’esfera femenina, cal destacar que aquella eclosió iridescent dels teixits també va tenir el seu impacte en el maquillatge. En aquells moments es va desfermar una creativitat similar a la que molts han pogut veure recentment a la sèrie Euphoria. Dues pioneres van ser Debbie Harry i Grace Jones, icones indiscutibles de l’època. També Cher, que va ser una significada representant de les ungles postisses i de les pestanyes postisses XL. Ella també va apostar fermament per les transparències. Cèlebre és la seva arribada el 1974 a la Met Gala: transparent de dalt a baix.

En el terreny estrictament masculí, hi ha una tendència indissoluble de l’estètica d’aquells anys que és el vestit d’home de tres peces amb pantalons alts i pinces a l’americana. Aquest total look, combinat sempre amb camises de colls XXL obertes fins on comença l’armilla, va ser pràcticament l’uniforme nocturn de l’època. Potser és el vestigi estilístic d’aquells anys que menys ha quedat, però no es pot descartar que amb la neoformalitat que arriba -sorgida en contraposició a l’auge de l’estil esportiu dels últims temps- ens el trobem d’aquí poc a l’armari.

De l’home fashion d’aquells anys, però, sí que n’ha quedat la predilecció pels estampats a les camises. Mentre que avui aquesta tendència envaeix aparadors i webs de firmes de tots els preus, va ser llavors quan els estampats més juganers es van democratitzar. De tots els colors i en tota mena de formes, la diversió es va adherir a les camises masculines tan fort que encara hi aguanta. Això sí, avui en dia en camises molt més amples. I és que sembla que allò d’haver de patir per poder presumir sí que va morir als setanta. 

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF