Ferran Barenblit: “La grandesa de l’art és la seva indeterminació”

U n cop més, la pantalla pel mig. La imatge que es congela durant porcions de segon i el so que s’entretalla. De fons, a mà esquerra, una finestra oberta amb vistes a les branques d’un dels arbres que esquitxen les voreres de Barcelona. A mà dreta, un llum que podria ser de tauleta de nit. El peu i la campana, taronges. Parlem quan falten pocs dies perquè el Macba torni a obrir les portes, dos mesos i mig després d’haver-les tancat a correcuita. Es confessa il·lusionat per la reobertura, Ferran Barenblit. Ho fa abaixant la mirada, bellugant-se a la cadira i amb un somriure franc que la connexió no congela. Mai havia estat tants dies tancat, el museu. I avui, per fi, l’energia de Takis i l’evolució permanent d’ Un segle breu reben de nou la visita del públic. Però el retrobament entre l’art i el seu públic es produeix en unes condicions alterades. Encara que les mateixes condicions de visita del Macba encaixin bé amb les precaucions que ara memoritzem per evitar contagis, “hi ha alguns elements que el visitant trobarà estranys”. Canvis que Barenblit confia que seran temporals: “Si no hi ha motius sanitaris perquè es quedin, no es quedaran”.

El principal repte de la reobertura en ple desconfinament el plantegen les peces que requereixen una interacció amb el visitant -“Hi estem buscant una solució”, diu- però, sobretot, les finances. El Macba pot ser econòmicament sostenible malgrat la limitació d’aforament, “un terç és suficient per atendre els visitants, excepte en moments molt puntuals”. Ara bé, caldrà fer “noves aproximacions pressupostàries” que permetin mantenir la intensitat de feina amb uns ingressos propis que seran molt menors. Tot plegat, combinat també per primer cop amb una ciutat sense turistes que confirma l’encert dels equipaments que com el Macba fa anys que atenen les inquietuds del públic local. “Aquesta aturada és un bon moment per experimentar com seria la ciutat sense turistes i repensar el paper que volem que hi juguin”, assegura Barenblit.

La digitalització va arribar a l’1 de la plaça dels Àngels de Barcelona molt abans de sospitar que una pandèmia la faria indispensable. “Havíem fet un esforç els últims anys per tenir bones eines informàtiques, que ara ens han permès treballar molt bé en remot”. També ha funcionat la dimensió digital en relació al públic, gràcies a eines singulars, com la Ràdio Web Macba. Per a Barenblit, “no es tracta de fer una mera translació de l’experiència ordinària al terreny digital, sinó de crear espais específicament digitals”. Però en el cas dels museus, la digitalització té un límit que xoca amb l’experiència presencial. Barenblit no creu que el temps lliure que dediquem a la cultura hagi de ser a partir d’ara en versió digital, sinó que les dues modalitats hauran de conviure d’una altra manera i, per damunt de tot, “la visita a un museu seguirà tenint tot el sentit del món, com en tindrà anar al teatre”.

Ferran Barenblit està convençut que veurem aviat expressions artístiques que recolliran l’experiència amb el coronavirus. “L’art pensa a distància i dialoga amb realitats que, com aquesta pandèmia, canvien totalment les formes de relacionar-nos amb el coneixement i entre nosaltres”. Va passar en els 80, amb el VIH, quan com recorda Barenblit “la cultura en general i l’art en particular van dialogar amb l’esclat d’una pandèmia que va ser també epistemològica, de coneixement”. Però més enllà del lligam directe entre l’obra i el moment històric, el director del Macba aconsella revisitar algunes obres i veure-hi una narració diferent, a la llum de la pandèmia. “La grandesa de la cultura i de l’art és la seva indeterminació”, afirma.