A la Frick Collection de Nova York hi ha una extraordinària pintura de Piero della Francesca que s’ha convertit, per a mi, en la representació ideal de Joan de Patmos. És a dir, que me l’he apropiat com a idea de qui devia ser el vell Joan i com devien ser els seus últims anys a l’illa grega mentre escrivia l’ Apocalipsi. El pintor el presenta amb un bell cap de trets enèrgics i barba blanca, vestit amb una espectacular túnica vermella. Naturalment, en realitat sabem molt poca cosa d’aquest Joan de Patmos identificat per la mitologia cristiana amb Joan Evangelista, que de jove hauria sigut aquell noi barbamec que apareix en tantes pintures renaixentistes al costat de Jesús en vida o bé plorant-lo, un cop mort. El més jove dels apòstols.
Fos qui fos aquest Joan, que tant va cridar l’atenció de Piero della Francesca i de molts altres pintors, és indubtable que era un home dotat d’una capacitat d’imaginació única. Una imaginació, diríem, fosca, que li va permetre, concebuda com a revelació, escriure la crònica negra de la fi dels temps. És veritat que Joan va seguir la tradició de les revelacions terminals dels profetes bíblics. Tanmateix, cap d’ells ho va fer amb tanta perícia, amb tanta precisió, amb tant domini dels temps de l’amenaça i la destrucció. L’impacte de l’ Apocalipsi va ser tan gran que va travessar tot l’art de l’Edat Mitjana i després, en versions més secularitzades, també de l’art modern.
Juntament amb altres lectures de caràcter simbòlic, avui podem llegir l’Apocalipsi com la més excel·lent novel·la negra. El seu autor té una potència singular per planificar i escenificar la destrucció del món al ritme d’una música obsessivament creixent. Res sembla deixat a l’atzar en la creació d’aquest suspens còsmic, dirigit per àngels i monstres, on les criatures humanes queden atrapades en la teranyina de la seva perdició. No hi ha cap relat de la creació que pugui competir amb aquest relat de la destrucció. Tan sinistre, tan indubtablement bell.
