17/09/2017

La gran espera

2 min
La vaig albirar al lloc més imprevist, al castell àrab de Palmira.

Amb freqüència utilitzem termes com kafkià i surrealista per referir-nos a situacions de l’actualitat. No obstant, moltes vegades seria realment adequat utilitzar un adjectiu que no existeix o que no es fa servir: buzzatià. Evidentment, es refereix a l’escriptor italià Dino Buzzati, i a la seva novel·la, publicada el 1940, El desert dels Tàrtars. Buzzatià descriuria una situació radical d’espera, un estat en el qual un se sumeix, gairebé sempre involuntàriament, i que el condueix a un constant ajornament que arriba a adquirir carta d’identitat. Esperem, però a força de fer-ho, acabem sense saber què estem esperant, ni a qui.

Naturalment això és el que li passa al protagonista de la novel·la, Giovanni Drogo, el jove militar que acudeix a una difusa “frontera del Nord” per defensar la Fortalesa Bastiani de la imminent invasió dels tàrtars. No obstant això, la imminència es congela i la invasió fantasmal s’ajorna desesperantment. Mentrestant, la vida a la fortalesa passa lentament, però els anys corren més veloços que la vida, i el tinent Drogo, més tard capità, va envellint, sense que les seves aspiracions de glòria es compleixin. El món s’ha reduït a l’espera, i l’espera s’escola en una voràgine de dissolució. I a l’horitzó els tàrtars, que no apareixen mai, es mantenen com l’única i fràgil solució.

Quan vaig llegir El desert dels Tàrtars em vaig quedar fascinat per la Fortalesa Bastiani. Com podia ser aquest castell essencial? Quina forma tenia la fortificació? Des d’aquell moment, en cada viatge que feia, buscava la Fortalesa Bastiani. Buscava la seva silueta, el seu sentit. Cada vegada que em semblava veure-la, aviat la descartava per imperfecta. Fins que la vaig albirar al lloc més imprevist, com passa amb aquestes coses. Va ser a Síria, a Palmira. Era, separada de les ruïnes clàssiques, el denominat castell àrab. Perfectament nua i espectral, era la Fortalesa Bastiani. La vaig fer meva. No sé si encara existeix el castell àrab després de la guerra de Síria i la destrucció de Palmira. Potser no. En qualsevol cas, en el nostre interior sí que existeix perquè la Fortalesa Bastiani és un estat de l’esperit.

stats