28/04/2019

Entre el gel i el foc

2 min
Entre el gel i el foc

Un dels escriptors del segle XIX que van tenir més fortuna al segle següent amb la irrupció del cinema va ser Guy de Maupassant. Molts dels seus relats es van traslladar a la pantalla com si, en efecte, haguessin estat concebuts per representar-se en imatges. Maupassant té un punt de guionista cinematogràfic avant la lettre : és concís, tallant, evocador i amb un notable menyspreu per la superfluïtat.

A la seva època se’l va comparar molt amb Flaubert, el seu mentor, i amb Zola, el pare declarat del naturalisme. I en ell hi ha alguna cosa del realisme naturalista, tot i que crec que la prosa de Maupassant, elegant i dinàmica, és més perdurable que la de Zola; en relació a Flaubert, la seva influència és evident en la construcció extremadament precisa dels arguments.

Llegit avui, Guy de Maupassant no perd gens del potencial que va tenir a la seva època perquè, adaptant els escenaris, la dissecció que fa de les passions humanes és completament contemporània. El seu diagnòstic és dur, sense contemplacions. Amb tot, el seu escepticisme sobre els homes no disminueix la dignitat que atribueix a certs comportaments o a la bellesa que impregna determinades situacions.

Cap al final de la seva vida, empès pels seus propis problemes psicològics, Maupassant va intentar indagar el soterrani de la consciència i es va convertir en un mestre en l’anàlisi del terror modern. Això explica, en part, la generositat del cinema cap a la seva obra.

Però, per a mi, el Maupassant més genuí, i també el més perdurable, és el que mostra la seva peculiar personalitat literària en relats com a Boule de suif, potser el seu èxit més important. És difícil definir un estil en el qual la gelor i el foc se superposen a la perfecció. Maupassant mira el món -el seu propi món literari- des de fora, sense immiscir-s’hi, fins que de sobte, en una escena o en una frase, es converteix en el més compromès dels homes, el campió de la vida enmig de la foscor.

stats