La fragilitat dels caminants
NO PUC DIR EXACTAMENT QUAN VA SER però sí que puc afirmar que em va provocar un record inoblidable la visió de la primera estàtua d’Alberto Giacometti. Era de mida petita, una estatueta que en realitat s’assemblava molt a un tòtem africà. En la meva memòria la figura camina, encara que pot ser perfectament que estigués immòbil. Amb el temps he après que els homes i dones de Giacometti caminen sempre encara que no es moguin. Estan de pas. Per això són allargats com les ombres i extraordinàriament secs, fills de la fragilitat. Per als que no s’esforcen, totes les imatges de l’escultor suís són iguals; el que sap mirar les veurà totes diferents, individualitzades, amb ànima pròpia.
Giacometti era rigorós en les seves realitzacions i perfeccionista en les seves concepcions, com testimonien els models que van posar per a ell, vençuts pel cansament. No obstant això, ell menyspreava el vessant pràctic del seu treball. Arriba a afirmar que, si pogués, s’estalviaria aquest treball, ja que les imatges estaven esculpides prèviament al seu esperit. Miquel Àngel, quatre segles abans, havia proclamat un principi semblant: la imatge perfecta era en la ment de l’artista i en l’interior del marbre. Esculpir era una batalla campal, titànica, per alliberar aquella imatge.
Però el turmentat Miquel Àngel pensava en formes divines mentre que per a Giacometti l’existència transcorre per una fugacitat extrema. Tot és nòmada, canviant, i la vida és un pelegrinatge entre incerteses. Giacometti, com Miquel Àngel, era sobretot un escultor i pensava l’art com a escultor. Malgrat això, potser són els seus dibuixos i pintures els que ens informen millor sobre la seva concepció artística. En ells, com a Retrat de dona, realitzat un any abans de morir, Alberto Giacometti fa palesa la seva visió de l’existència com un conjunt d’ombres que, si bé estan encarnades amb formes transitòries, té com a destí tornar al regne de les ombres. El caminant és fràgil, lleuger, ingràvid, matèria que fuig de la matèria. I als espectadors ens sembla estranyament lliure.
