14/10/2018

En la foscor hi ha la llum

2 min
Rafael va pintar Heràclit (a baix a l’esquerra) amb la cara de Miquel Àngel a l’Escola d’Atenes.

Diuen que a l’ Escola d’Atenes Rafael Sanzio va pintar Heràclit amb la cara de Miquel Àngel. Està assegut a l’escalinata en posició malenconiosa, i és possible que, en efecte, la malenconia sigui el fil invisible que uneix l’artista florentí i el filòsof d’Efes. Heràclit, enigmàtic sempre, sembla confirmar-ho en alguns dels seus fragments conservats. En qualsevol cas, pocs homes dels quals tinguem tan pocs testimoniatges han deixat tanta empremta. Podem preguntar-nos quina visió en tindríem si la seva obra ens hagués arribat gairebé completa, com en els casos de Plató i Aristòtil. Però l’atzar -i la destrucció i incendi de biblioteques- ha marcat el llegat d’Heràclit: breu, fragmentari, aclaparador en la seva lògica i el seu misteri.

La primera vegada que vaig llegir Heràclit no vaig entendre res, però així i tot cada fragment era un imant que atreia els interrogants. Després, en altres lectures, vaig creure comprendre algunes de les seves afirmacions. La seva idea del canvi permanent era aclaparadora i exacta. “Tot flueix”: el món estava comprimit en aquesta fórmula única. No era pas menys rotunda la seva percepció del moviment de la vida: “La guerra és el pare de totes les coses”. Vivim en un perpetu conflicte acompanyat d’una perpètua reconciliació. Cada fragment d’Heràclit era una miniatura de l’existència. Cal tornar una vegada i una altra a les seves paraules perquè la miniatura adquireixi sentit i, també, vitalitat.

Una vegada un amic em va regalar un bust d’Heràclit, heretat del seu pare, un gran hel·lenista. Al llarg de les mudances he conservat sempre aquest bust com si fos d’or. I moltes vegades he observat la cara suposada del filòsof preguntant-me com era aquest home que va deixar escrit: “Viu ocult”. Una invitació singular per a una època com la nostra, tan amant dels focus. Nosaltres, fills de la simplicitat, volem que tot s’aclareixi i es digereixi immediatament. Però Heràclit, que els seus contemporanis anomenaven el Fosc, sempre s’hi resisteix. I és aquesta resistència el que dona fecunditat a la seva lectura. Una cosa que els mandrosos espirituals no haurien d’intentar.

stats