01/07/2018

La flor de la memòria

4 min
La flor de la memòria erigida el 1955 a Jasenovac, monument en record dels morts pel nazisme però que tristament serveix per a tantes guerres.

En un racó de la Krajina hi ha el petit poble de Jasenovac, situat a la confluència dels rius Una i Sava. Un monument a la memòria dels morts s’aixeca a l’horitzó: es tracta d’una gran flor de formigó que obre els pètals com si fos una criatura fantàstica, abraça la llum del sol, respira i retorna a la terra per ressorgir novament en un etern cercle de la vida.

Però aquest monument a la memòria no ens parla de l’última guerra, la iugoslava, sinó de la penúltima, la Segona Guerra Mundial, quan Iugoslàvia va ser ocupada pels alemanys i el govern croat de l’Ústaixa va construir a Jasenovac un camp d’extermini on van ser assassinades prop de setanta mil persones. No només jueus i gitanos, sinó sobretot serbis, croats, montenegrins i tots aquells que el règim col·laboracionista considerava enemics o inferiors.

Avui, la flor de Jasenovac sembla que no té edat, o que en té una d’eterna, perquè els vells i els nous temps ja són part de les repeticions i els cicles de l’existència humana que tan apassionaven l’escriptor Danilo Kis: “L’Univers -escrivia- es consumeix periòdicament pel foc que l’engendra, reneix de les cendres i reviu la mateixa història”.

La guerra eterna, doncs.

La flor i el memorial estan justament a l’entrada de Jasenovac, a l’enorme terreny on s’aixecava el camp d’extermini, del qual només queda la via del tren i els vagons que hi traslladaven els presos. Però si hi arribes caminant pels carrers del poble, el que hi veus et recorda que estàs transitant precisament pels escenaris de l’última guerra abans d’arribar a aquesta penúltima.

Les ferides dels anys noranta són visibles a les cases abandonades, a les parets marcades per la metralla, a l’església tancada -l’ortodoxa-, a l’església acabada de pintar -la catòlica-, als jardins plens de males herbes que hi ha al costat de jardins ben cuidats; tot són senyals d’una antiga convivència trencada, perquè va ser aquí, en aquesta regió, la Krajina, on es va produir el desplaçament forçós de població més important durant les guerres iugoslaves.

Primer van ser els serbis, població majoritària en una terra on vivien de feia segles, però que els croats consideren seva, els que es van aixecar contra els seus veïns. Quan es va proclamar la independència de Croàcia, els serbis de la Krajina tenien por de ser absorbits, de desaparèixer, i per això van crear la seva pròpia república, de la qual van expulsar els veïns croats.

Al cap d’uns anys, el 1995, l’exèrcit croat va atacar la Krajina en l’anomenada operació Tempesta. En només 48 hores més de 300.000 serbis van abandonar el territori, precedits per l’armada iugoslava, que no va presentar batalla perquè els polítics ja havien acordat que a partir d’aquell moment l’etnicitat seria el que decidiria la nova identitat.

Recordo que aquell estiu vaig arribar a la població de Glina, no gaire lluny de Jasenovac, i m’hi vaig aturar a parlar amb un dels soldats que formaven part de l’operació Tempesta. Em va explicar que era veí de Glina, que els serbis l’havien expulsat de casa quan havien proclamat la República de la Krajina, que s’havia allistat a l’exèrcit i que havia arribat el moment de fer passar comptes a “tots aquests porcs”.

De moment s’havia agenciat la casa d’un serbi, molt més bona que la seva, havia fet una petita batuda per les cases acabades d’abandonar -en algunes encara hi havia el menjar servit a taula- i havia recollit uns quants televisors, un parell de rentadores, neveres i tots els aparells elèctrics que li feien falta. També tenia localitzat un cavall en un estable, que aviat passaria a ser seu.

Aquesta setmana he passejat pels carrers de Glina, però no he pogut localitzar la casa del Mark. Així que he continuat fins a la població de Pokupko. Allà hi he trobat la família Zguric al mateix lloc on la vaig deixar fa 25 anys.

La Viatka, que aleshores era una noia de 23 anys plena de vitalitat, optimista malgrat la guerra, és la dona desdentada i trista que m’ha obert la porta i m’ha fet seure a la taula del jardí per menjar, beure i celebrar la trobada. La Mira, la seva germana, ha recordat que l’última vegada que ens vam veure no es podia sortir al jardí perquè els bombardejaven des de l’altre costat del riu. La mare de la Viatka i la Mira ha obert una ampolla de licor fet a casa i hem brindat unes quantes vegades. Per aquella trobada de fa 25 anys, per un present que no acaba de funcionar, per un futur que són incapaces d’imaginar. No m’han deixat marxar sense que acceptés una ampolla de licor casolà, i no els he dit que em dirigia a visitar els pobles abandonats on encara queden alguns serbis ancians, que no han volgut marxar perquè volen morir a casa. Però, quan es morin, aquests pobles -el desert croat, en diuen- acabaran desapareixent amb ells. En una de les cases, una senyora que viu sola m’ha convidat a passar. Enyora, diu, la vida d’abans. Mentre xerràvem hem vist a la tele les imatges dels refugiats que caminen amb la motxilla a l’esquena i intenten arribar fins aquí, a Croàcia, des de Bòsnia. “Migrants”, ha dit la dona. “Pobra gent”, ha afegit compungida.

stats