VIDA REGALADA

L’esquí

El tòpic assegura que els pijos, de Nadal a Setmana Santa, esquien. Després de la Missa del Gall i dels distints tiberis nadalencs que apleguen a l’entorn de taules multitudinàries, cobertes d’estovalles i vaixelles heretades i finíssimes, tota la família, els nostres protagonistes, amb els totterrenys a full de dièsel (perquè els pijos són negacionistes, temps enrere de l’Holocaust nazi, avui del canvi climàtic...), enfilen cap amunt i fugen, la mateixa tarda de Sant Esteve, a esquiar. En això també passa com amb allò de l’ou o la gallina, que no se sap si va ser primer que els pijos esquien els caps de setmana buidant Barcelona o és que, com que a Barcelona no hi ha ningú els caps de setmana, ells marxen a esquiar. Perquè, com se sap, als pijos els baixa la pressió arterial alarmantment si no és que són en entorns on hi hagi una densitat de població pija suficient perquè ells puguin respirar còmodament. Tu deixes un pijo al Poblenou més de dues hores seguides i se’t queda en res, es va esgrogueint i minva, escanyolint-se, fins a desaparèixer.

Els pijos esquien, amb la pandilla o en família (moltes vegades la pandilla és la família i viceversa), i ho fan amb moltíssim ímpetu, competitivament, com tot el que ells fan, i aquesta és una de les raons per les quals és molt poc habitual trobar-se’n un amb depressió, perquè, esclar, de tant esquiar a l’hivern, muntar i jugar a tenis a la primavera i navegar a l’estiu, generen una quantitat d’endorfines tan gran que és pràcticament impossible caure en la melangia. Per això quan et diuen que això o allò és “fenomenal” ho diuen absolutament de veritat: per a ells tot és esplèndid perquè tenen el sistema límbic curull d’aquestes hormones, que, insistim-hi, generen durant tot l’any a palades.

Anys enrere era força habitual que, a mitja nit, després de fer unes braves i sis cubates (per barba) al Tomás, els joves cadells de la hiperburgesia comtal decidissin, de manera improvisada, arrencar els Golfs i, sense passar per casa, vestits amb els Levi’s 501 de color blanc, pujar a les pistes per arribar-hi de matinada, trucar al camell, esnifar dues o tres ratlles de cocaïna, llogar botes, esquís i pals, baixar tres negres, morrejar-se a consciència amb la Pitita de torn al refugi, fotre’s d’un glop tres gintònics (per barba) i tornar a baixar a Sant Gervasi per ser a classe (econòmiques, dret, enginyeria) dilluns a primera hora.

Com que, això sí, avui o ahir, sempre van a tota pastilla, mai no s’han adonat que, molt abans de la construcció de la C-16 o del túnel del Cadí, els bondadosos i humils habitants de Balsareny, Navàs, Puig-reig, Gironella, ja no et dic els de Berga, Guardiola, Bagà o Alp (i qui diu aquest, diu els de Folquer, Tremp, Salàs, Gerri de la Sal, Sort, Rialp, Llavorsí, Escaló, la Guingueta o Esterri d’Àneu) des dels balcons o a peu de carretera mateix, al seu pas, els fan, naturalment de pagès, una bona botifarra.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF