VIATGES
Misc 11/11/2018

Guanajuato, l’epicentre cultural de Mèxic

Les cases pintades d’estil espanyol de la ciutat de Guanajuato s’alcen de manera irregular a més de 2.000 metres d’altitud pels vessants dels turons que un dia van contenir el jaciment de plata més gran del món. Els espanyols i criolls que el van explotar durant segles van deixar un patrimoni arquitectònic que es conserva pràcticament intacte. Desenes de temples i esglésies virregnals, majestuosos palaus d’estil neoclàssic, una infinitat de teatres i museus, i un ambient de carrer relaxat són alguns dels encants que confereixen a la ciutat el seu caràcter cosmopolita. Amb l’oferta cultural més àmplia del país durant el famós Festival Internacional Cervantí, que té lloc cada any a l’octubre, Guanajuato és una destinació irresistible

Mikel Aristregi
5 min
El color viu de les cases s’aprecia bé des del funicular del mirador de la Pípila. (esquerra). La cultura, com els murals de l’Alhóndiga de Granaditas (a dalt a la dreta), les seves esglésies, com la basílica de Nuestra Señora de Guanajuato (a baix a la dreta), o les llegendes, com la del carreró del Petó (esquerra), donen varietat a la visita.

P otser perquè és al capvespre quan sorgeix l’oferta d’oci i cultural que habitualment dona pas a mil i una nits que semblen inacabables; potser perquè als primers rajos de sol els costa sobrepassar el turó del Cuarto abans de penetrar en els laberíntics carrers del seu centre històric, la veritat és que a la ciutat de Guanajuato li costa despertar-se. Alguns homes, guarnits amb barrets de vaquer o gorres de beisbol de la lliga mexicana, caminen a la fresca cap a la feina pels carrers solitaris; les dones porten a l’esquena les mercaderies que vendran en algun petit mercat, potser elotes (panotxa de blat de moro) que cuinaran bullits o a la brasa i que condimentaran amb bitxo ben picoso, o potser porten alguna altra cosa. La llum talla en angles rectes les coloristes façanes, lluitant sense treva amb el que encara hi queda de penombra. Només el monument del Pípila, a la part alta del turó de San Miguel, sembla que s’hagi despertat del tot, en rebre el primer, de ple i de cara, l’impacte del nou dia. Els cafès i les fleques comencen a omplir-se d’estudiants universitaris, més de 13.000 entre una població de 185.000 persones (segons dades del 2015).

El Teatre Juárez, al cor de la ciutat, comença els preparatius per rebre els primers visitants del dia. Un treballador col·loca entre els dos lleons de bronze que custodien l’escalinata d’entrada els cartells que anuncien els pròxims espectacles, Luis Felipe Tovar i Conchita Julián, a més d’un cicle sobre Vivaldi. Els assistents als concerts podran sentir el mateix que va sentir l’alta societat de Guanajuato quan el majestuós teatre va apujar el teló per primera vegada el 27 d’octubre de 1903 per representar l’òpera Aida de Verdi. La sala principal, d’estil morisc i amb capacitat per a més de mil persones, és una de les poques de Mèxic que conserven el mobiliari original: les butaques, daurades i de vellut vermell, els miralls francesos o les làmpares són els mateixos que va contemplar el públic de principis del segle passat. L’exterior no és menys espectacular, especialment al capvespre, quan la calidesa de l’enllumenat contrasta amb el blau elèctric del cel. A la façana, d’estil neoclàssic i, pel que sembla, inspirada en la Borsa de Brussel·les, destaquen les vuit muses de les ciències i les arts (hi falta Erato, musa de la poesia lírica) que coronen la part superior. Seu principal del Festival Internacional Cervantí, que se celebra a l’octubre, el Teatre Juárez representa el cim de l’esplendor de la societat guanajuatenca a l’època porfiriana.

Les seves esglésies, com la basílica de Nuestra Señora de Guanajuato

A poc a poc els carrers comencen a animar-se i el sol es col·loca en posició zenital. Ara que comença la calor, és el moment ideal per visitar algun dels nombrosos museus que hi ha a la ciutat, com ara la històrica Alhóndiga de Granaditas, lloc on es va lliurar la primera batalla de la Guerra d’Independència entre reialistes i insurgents, i en la qual destaquen els impressionants murals de José Chávez Morado; la Casa Museu de Diego Rivera, casa natal de l’icònic artista nascut el 1886, en la qual va viure fins que la seva família es va traslladar a Ciutat de Mèxic sis anys després; o el més popular Museu de les Mòmies, amb milers de visitants diaris, en el qual es poden contemplar més de 100 cossos momificats de manera natural.

El carrer Ayuntamiento, a Guanajuato

El carrer Sopeña és un formiguer a última hora de la tarda, especialment en el punt on conflueix amb el Jardín de la Unión, epicentre cultural de la ciutat. Des de la seva glorieta de finals del segle XIX una banda interpreta en directe un txa-txa-txa que ballen amb mestria parelles guanajuatenques vestides elegantment per a l’ocasió: gir, cop de maluc, braç amunt, gir, finta, flexió de genoll... Els mariachis fumen distrets mentre afinen mandrosament els instruments o escuren el seu cafè aigualit en got de cartró abans d’iniciar la ronda nocturna per les terrasses dels nombrosos restaurants que poblen les belles places del centre històric. Un clown enfilat en un monocicle fa malabars davant l’escalinata del Teatre Juárez per a delit dels espectadors que de manera improvisada es concentren allà per casualitat. Uns metres més enllà, un espectacle de teatre de carrer pren la plaça davant del temple de San Diego i joves universitaris vestits de tunos competeixen entre si per reclutar el màxim nombre de visitants a les seves respectives i ja tradicionals estudiantinas, una mena d’animada cercavila musical que transcorre per alguns dels carrerons més emblemàtics de la zona i en la qual es van desgranant en to jocós les històries i llegendes que conformen la rica tradició oral de la ciutat. De vegades reals, d’altres ficticis, gairebé sempre sobrenaturals, sens dubte el preferit dels guanajuatencs és el relat de dos enamorats -qui si no?- el tràgic final dels quals es va esdevenir al carrer més estret de la ciutat (amb 68 centímetres d’ample), que popularment és conegut com el carreró del Petó.

Els murals de l’Alhóndiga de Granaditas

Segons la llegenda, Doña Carmen, filla única d’un acabalat pare excessivament protector i cruel, es va enamorar del Carlos, un jove miner que havia conegut en sortir de l’església. El pare, que pretenia casar-la amb un ric i vell noble espanyol, li va prohibir que veiés l’humil miner i, desconfiat com era, la va tancar en una de les habitacions del balcó que donava a l’estret carreró. Llavors, el Carlos va llogar l’habitació a l’altra banda del carrer per poder estar a prop de la seva estimada. Un dia, mentre els enamorats conversaven agafats de la mà, el pare de la jove els va sorprendre i sense pensar-s’ho dues vegades va travessar la seva pròpia filla amb una daga, i li va causar la mort a l’instant. El Carlos, encara amb la mà de la noia entre la seva, de mica en mica més i més freda, només va poder besar-la abans de fugir. Tot i que els fets relatats no sembla que tinguin el més mínim rigor històric, la veritat és que visitar el carreró del Petó s’ha convertit en tota una tradició i cada dia centenars de parelles de tot el món s’hi declaren mútuament el seu amor etern amb un petó sota els dos balcons.

stats