FORA DE FOCUS

Ibrahim Battikh: “La pau arribarà, perquè totes les guerres s’acaben i a Síria la gent ja n’està fins al capdamunt”

Laura Rosel entrevista l'anestesiòleg pediàtric sirià Ibrahim Battikh

TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: FRANCESC MELCION

Battikh és un nom tan exòtic com familiar, per a mi. Vaig trigar temps a saber que en realitat és un cognom, que és originari de Síria i que al davant hi té un nom: Ibrahim. L’Ibrahim és metge: anestesiòleg pediàtric. Ha treballat durant dècades a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. A la sanitat pública d’aquest país li passen (i li manquen) moltes coses, però sempre m’ha cridat l’atenció una cosa que té i que és poc freqüent en altres col·lectius professionals: el sentiment de comunitat, gairebé de família, que uneix la plantilla. Com si la bata blanca tingués, també, poders d’adherència i lleialtat. Potser el fet que professionals com l’Ibrahim o com la meva mare hi hagin dedicat la vida i la carrera hi té força a veure. A més, els passadissos, les sales d’espera i les consultes han sigut un escenari habitual en la meva infantesa, no precisament per motius de salut, sinó perquè a les mares de la generació de la meva els encantava passejar-hi els fills. Les bates blanques han acabat integrades en el meu mapa d’afectes personals i noms com el de Battikh conformen el vademècum familiar.

Quan, sense venir al cas, demano a la meva mare el telèfon d’en Battikh, tinc la sensació que es posa a la defensiva (aquella comunió dels treballadors sanitaris) i em deixa clar que no vol que l’incomodi ni que el posi en cap compromís. Tot i les prevencions per la prudència maternal, quan hi parlo, ell accepta de seguida la invitació. Em convida a conèixer casa seva, la seva companya de vida, l’Elisa, i la seva història. Passo hores escoltant com dibuixa l’evolució de Síria en els últims 70 anys: és un viatge a través de cops d’estat, oficis nobles, gent humil, somriures i, després, drama. Battikh té un to de veu greu i pausat, i s’expressa en un castellà refinat que arrossega encara un deix de la llengua materna. Penso en els milers de nens que deuen haver passat per les seves mans abans d’entrar a quiròfan i imagino que molts (no tots, que això del quiròfan fa respecte) es devien desfer del pànic i dels nervis sense ni adonar-se’n, simplement deixant-se acotxar per la veu d’aquest home de pell morena, mirada esmolada i somriure net.

El relat de la seva vida va lligat al del seu germà gran, amb qui es porta dos anys. El va seguir cap a Espanya, a bord d’un vaixell turc en una travessia de sis dies fins a València, amb els 18 acabats de fer. Van estudiar medicina i van tornar plegats cap a Síria, on els esperaven feina garantida, pares i germans. Avui hi parla gairebé cada dia, però fa anys que ni es veuen ni s’abracen. El seu germà continua clavat a Síria, tot i els vuit anys de guerra, els quatre d’Estat Islàmic i les tones de destrucció. L’Ibrahim no ho jutja, ho comprèn: “Síria era tan bonica!”

Quant fa que no vas a Síria?

Fa vuit anys que hi vaig ser per últim cop: la meva mare va morir el desembre del 2010 i, tot i que no vaig poder arribar al funeral, el febrer següent sí que hi vaig viatjar. Unes setmanes després començava la guerra a Damasc i ja no hi he tornat.

¿Vas ensumar el conflicte en l’ambient? ¿Ja s’ensumava l’ambient de preguerra?

Ningú s’ho podia imaginar. La majoria de la població vivia força bé: tenien botigues, els joves anaven a la universitat, la classe mitjana funcionava sempre que no et fiquessis en política. Era impensable que passés una cosa així! És cert que s’intuïa la proximitat de la Primavera Àrab, que s’estava vivint als països veïns, però a Síria tothom sabia que el règim actuaria amb mà dura si mai arribava a passar una cosa així. Quan va esclatar la guerra, els comerciants i els empresaris estaven convençuts que seria només una revolta i que a tot estirar en un any s’hauria acabat. Durant sis mesos, Al-Assad va fer els ulls grossos amb les manifestacions al carrer, que fins aleshores havien estat prohibides, però quan van començar a entrar en tromba els guerrillers de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida tot va canviar. L’exèrcit va decidir apagar-ho d’una manera salvatge. No és una guerra civil, perquè els sirians no es maten entre ells. És una guerra en què estan implicat prop d’un centenar de països. És una mini guerra global, amb molts interessos.

Com és la Síria que recordes?

De petit vivia en un barri humil d’Alep. S’hi vivia bé. Tothom anava a l’escola, perquè el govern va impulsar una campanya contra l’analfabetisme i va aconseguir que tota la formació (també la universitària) fos gratuïta. Era un país pròsper: sense grans empreses ni multinacionals, però amb molt comerç i petit negoci. Cada família tenia un ofici que passava de pares a fills: carnisseries, fusteries, botigues de roba… I si algun fill volia anar a la universitat, les famílies se sacrificaven. La il·lusió de molts pares d’aquella generació, entre els quals només un 2% tenien estudis universitaris, era tenir un fill amb carrera. Les famílies sirianes són famílies nombroses, de més de cinc fills, i sovint els pares només podien finançar els estudis d’un dels fills, però ho feien.

Com en el teu cas.

El meu pare va instal·lar l’empresa familiar, una fusteria, a Kuwait, i gràcies a això vaig poder estudiar a l’estranger. Tots els joves tenen la mirada posada en Europa: els atrau l’idioma, la il·lusió del que han vist al cinema i l’exemple dels avantpassats que havien estudiat a París (molts sirians havien aprofitat els anys de colonització francesa per formar-se).

No és una guerra civil, perquè els sirians no es maten entre ells. És una guerra en què estan implicat prop d’un centenar de països. És una mini guerra global, amb molts interessos

Per a tu què va suposar marxar a estudiar a l’estranger?

Obrir-me un camí, dibuixar el meu futur i, sobretot, fer realitat la il·lusió dels meus pares. No els podia fallar.

Vas marxar per tornar.

Era la il·lusió del meu pare: que estudiéssim una carrera i tornéssim a casa. Fins i tot, quan ja estàvem acabant medicina, va comprar un pis i el va posar a punt perquè fos la nostra consulta. Ho tenia tot organitzat: els divendres obriríem per atendre els pacients que no podien pagar la visita. Hi vaig treballar deu anys.

Era l’època d’Al-Assad pare… En podem dir ‘dictadura neta’?

Ell volia controlar-ho tot, exercir el poder. Si et mantenies neutral i no t’hi oposaves, podies fer vida normal, no tenies problemes. En general, la població gaudia de la feina, dels amics, de la vida... Síria era un país molt bonic.

I ara què és?

Ara és destrucció. La meva ciutat, Alep, està partida en dues. Uns barris van quedar en mans dels terroristes, que entraven des de Turquia, i els altres van ser ocupats o protegits pel govern d’Al-Assad. Els terroristes no tenien bases ni campaments: entraven a les cases de la gent. L’exèrcit els feia fora a base de bombes i artilleria. Això va provocar l’estampida dels civils, però molts no es podien escapar: no tenien diners, eren ancians o no hi van ser a temps.

D’altres no van voler…

Esclar. Molta gent no va voler moure’s: és la seva terra, si moren, moriran a casa seva, al seu negoci, amb els seus veïns. No volen canvis. Com el meu germà. Va dir que, passés el que passés, no es mouria de Síria. Va enviar a l’estranger la dona i els sis fills, però ell es va quedar a Síria: la paraula refugiat no li acaba de fer el pes. És metge, té 70 anys i viu així.

I tu ho entens?

Esclar. Tot i que des d’aquí ho he viscut amb molta ansietat i angoixa. El fet de rebre notícies sobre la guerra diàriament, haver de trucar per saber com es troben i que t’expliquin que fa una setmana que no tenen aigua corrent o que han d’anar vestits amb mantes perquè no tenen gas per escalfar la casa… és dur. Però ells han acabat establint una economia diferent, un estil de vida adaptat a la situació que tenen.

Els que han marxat no ho han tingut millor…

És una llàstima. Síria ha sigut i és un país acollidor. Ara ens trobem en la situació d’haver de fugir nosaltres i això no havia passat mai fins ara. Hem acollit milers d’armenis, d’iraquians i de libanesos desplaçats pels conflictes als seus països. La gent s’hi abocava. Un sirià refugiat? Era inimaginable.

Però ara és real.

No queda alternativa. Milers de sirians han travessat la frontera de qualsevol manera, com han pogut, a peu o en mans de màfies. Molt pocs aconseguien un visat: era pràcticament impossible. Ho vaig intentar amb dues de les meves germanes i, tot i avalar que jo aquí tenia feina, casa i capacitat per ocupar-me’n, ens el van denegar. Aquesta burocràcia és desconcertant en el cas espanyol. En altres països, com Alemanya, tot és més àgil i transparent.

Els europeus hem perdut l’ànima?

Crec que Europa no esperava que els refugiats arribarien fins aquí. Pensava que es repartirien entre els països veïns de Síria, i així va ser durant mesos, però ara ja no en poden absorbir més. Els refugiats que hi van arribar amb alguns estalvis ja s’han quedat a zero. Dels que hi van muntar negocis, pocs han sobreviscut a l’ofec econòmic d’uns països que ja estaven empobrits. Després d’un parell d’anys així, tothom va començar a pensar que volia passar a una altra fase: viatjar a Alemanya, Suècia o el Canadà. Buscar països on es respectessin els drets dels refugiats. Tenien una sola idea: arribar a un futur que imaginaven millor que el present. A més, tot i que al principi s’hi sentien segurs, perquè estaven fora del perill de les bombes, tard o d’hora assumien que la vida en un camp de refugiats no és vida. Són gent digna, treballadors, famílies… No estan acostumats a res d’això. Els han fet fora de casa, n’han hagut de marxar perquè ja no resistien més. És traumàtic.

És una llàstima. Síria ha sigut i és un país acollidor. Ara ens trobem en la situació d’haver de fugir nosaltres i això no havia passat mai fins ara. Hem acollit milers d’armenis, d’iraquians i de libanesos desplaçats pels conflictes als seus països. La gent s’hi abocava. Un sirià refugiat? Era inimaginable

Tot i així, creus que volen tornar a casa?

La majoria, sí. Els que han resistit a Turquia confien que aviat obrin la frontera, no hi hagi bombardejos i puguin entrar a Síria com a refugiats. No són exiliats polítics ni opositors: van marxar perquè no volien que els matessin. Són refugiats i ara volen que els rebin de nou.

Què s’hi trobaran, quan tornin?

Ja ho veurem… El poble està arrasat, com en totes les guerres, i la gent no entén res. Però cal començar a reconstruir el país aviat: refer les infraestructures, restablir l’aigua, la llum i el gas. No queda altra opció, en algun moment s’haurà de girar full. Encara que el dolor que la població té a dins no se n’anirà mai. Si el món s’hi aboqués, seria més fàcil. Però crec que el món no està pel tema. Hi ha hagut cimeres, grans declaracions i moltes promeses, però, a la pràctica, Síria només es construirà a base de més sacrifici. El problema és que no hi queda població jove: tots han marxat. Només hi queda la gent gran, que ha enviat els fills a l’estranger. Ho va fer el meu germà: va posar tota la família fora de perill i ell es va quedar a casa, perquè, si els terroristes li ocupaven la casa, ho perdia tot.

Abans de la reconstrucció caldrà que arribi la pau.

I tant, però la veig a prop. Les zones de baixa intensitat no es respecten, els acords d’alto el foc són massa breus i hi ha tantes faccions que és difícil asseure-les totes en una taula. Tot i així, la pau arribarà, n’estic convençut. Totes les guerres s’acaben, un dia o un altre. I a Síria, la gent ja n’està fins al capdamunt. També a les zones menys afectades: no hi queien bombes, però els enviaven els fèretres dels seus fills i reclutaven els nois joves en ple carrer. Tothom en té prou.

No són exiliats polítics ni opositors: van marxar perquè no volien que els matessin. Són refugiats i ara volen que els rebin de nou

Creus que podràs tornar a Síria?

Abans de la guerra hi anava cada mig any: per vacances i cada cop que acumulava dies de festa a la feina. Els últims deu anys, abans que tot esclatés, les visites eren moments de molta felicitat: em retrobava amb la família, amb els amics, amb la ciutat. Em perdia pels carrers d’Alep tot sol, per olorar la ciutat i situar-m’hi. Era l’època de l’auge del turisme. Síria era un país molt segur per als visitants estrangers i molt atractiu. Hi vaig acompanyar molts metges, quan hi fèiem congressos: en tornaven meravellats i alguns repetien l’any següent.

No m’has dit si tornaràs a Síria.

Tinc 71 anys! Si m’ho arreglen d’aquí un parell d’anys sí que hi aniré, però no les tinc totes. Quan s’aturi la guerra em tornes a convidar i t’explico altre cop què passa a Síria. 

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF