L’Edat Mitjana en metro

Ningú diria que al costat de l’urbanisme contemporani del barri de Montbau s’hi amaga una petita ermita que conserva tot el sabor i l’aroma de la Barcelona medieval, un potet de les essències al costat de la metròpoli que ens transporta a una altra època. Des de la parada de Montbau de la línia 3, pel carrer de l’Harmonia i després agafant un caminet de terra que ressegueix el torrent Duran, amb una suau passejada arribem a l’esglesiola romànica de Sant Cebrià i Santa Justina, amb la caseta del masover adossada als murs. Just al davant hi ha una construcció que havia sigut un berenador popular on feien carn a la brasa, avui malauradament tancat. Una petita casa enmig del bosc, a pocs minuts del metro.

Malgrat la seva condició de lloc desconegut per a la majoria dels barcelonins, per als veïns d’Horta sempre ha sigut un indret familiar, on s’han fet tradicionalment els aplecs i els romiatges d’aquella antiga localitat. L’ermita està dedicada a dos màrtirs cristians d’Antioquia, morts al principi del segle IV durant la gran persecució de l’emperador Dioclecià. Eren mestre i deixebla, que van ser jutjats i decapitats a la ciutat de Nicomèdia. Però, segons Joan Amades, a Barcelona circulava una llegenda local que els identificava com a nascuts a casa nostra. Aquesta història apòcrifa explica que Cebrià era conegut per la seva lluita contra mags i bruixots i Justina era la propietària de l’indret de Collserola on es va edificar l’ermita, i que tots dos van ser executats dins una caldera roent plena d’oli.

El petit temple està situat al costat del que havia sigut el camí romà que comunicava la capital catalana amb Sant Cugat, i que passava per les ermites de Sant Genís dels Agudells, Sant Cebrià i Santa Justina, Sant Medir i Sant Adjutori. Es tracta d’una capella rectangular del segle XII, tot i que podria ser fins i tot anterior. La tradició explica que s’hi va allotjar Francesc d’Assís en el seu suposat viatge a Compostel·la, després del seu pas pel monestir que hi havia al final de la Rambla, i que va rebre l’advocació de sant Francesc precisament per aquella visita.

Al segle XV, a l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina s’hi va establir una comunitat de frares mínims, entre els quals hi havia fra Bernat Boïl, un monjo i diplomàtic aragonès que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica. Posteriorment, també hi va residir Ignasi de Loiola de tornada del seu viatge a Roma. El místic fundador dels jesuïtes buscava la pau d’aquest indret enmig de les seves excursions a Montserrat.

Malgrat les moltes peripècies que ha viscut aquesta construcció, la seva fesomia actual és de mitjans del segle XVIII, i encara va experimentar restauracions posteriors. Sembla que originalment la porta estava orientada en direcció a la serra de Collserola; a l’inrevés que ara, que mira cap al mar. Les terres que l’envolten són propietat dels marquesos d’Alfarràs, la família Desvalls, que van ser els constructors del famós Laberint d’Horta. Sembla que, quan va començar la Guerra Civil, l’ermita no va ser incendiada gràcies a la picardia del masover que en tenia cura llavors. L’home va ajudar els milicians i els va convidar a beure vi fins que els va acomiadar ben pitofs, assegurant-los que ell mateix cremaria el retaule barroc, una peça esplèndida que avui encara es conserva.

Si volen aprofitar l’excursió, des d’aquest indret es pot continuar fins a la font del Bacallà i el barri de Penitents, amb unes vistes esplèndides del pla de Barcelona. Allà tornem a la modernitat i al metro, camí d’aquest segle atrafegat i confús que ens ha tocat viure.