PERFIL

La doble vida de Dan Brown

L’autor d’‘El codi Da Vinci’ acaba de publicar un llibre i un àlbum de música clàssica per a nens, un dels béns que l’escriptor i la que havia sigut la seva parella es disputen arran del divorci. Una guerra judicial que ha destapat que Brown presumptament no tenia una vida tan convencional com explicava a les entrevistes
TEXT: ALEXANDRA ALTER / THE NEW YORK TIMES

D es que va fer el salt a la fama amb El codi Da Vinci, el novel·lista Dan Brown és conegut per les seves trames recargolades, adrenalíniques però també cerebrals, que barregen criptografia, simbologia, companyes d’aventures llestes i sexis, cultes religiosos secrets i violents i fanàtics desequilibrats que estan obsessionats amb els assassinats en massa i la destrucció.

Però vet aquí que el seu nou llibre (publicat pel segell Baobab del Grup 62 amb el títol La simfonia dels animals ) presenta un ratolí que recluta una colla d’animals perquè actuïn en una orquestra i recitin alhora proverbis sobre les virtuts de la fortalesa, la paciència i la col·laboració. (Està destinat a nens de 3 a 7 anys.)

S’ha publicat amb una aplicació mòbil associada a un àlbum de música clàssica per a nens, titulat Wild Symphony, compost per Brown i basat en cançons que ell mateix va produir fa uns trenta anys, quan era un aspirant a músic en la vintena, molt abans de publicar cap novel·la.

En aquella època Brown, que ara té 56 anys, va enregistrar les cançons amb sintetitzadors al seu minúscul estudi. En va fer unes 500 cassets (i opuscles de poesia), que va vendre a la seva llibreria local, on les havia deixat en dipòsit. A l’àlbum trobem versions actualitzades de les cançons originàries amb altres de noves, totes interpretades i enregistrades a Croàcia per l’Orquestra del Festival de Zagreb.

És un inesperat gir professional després de set thrillers, dels quals se n’han imprès en total 234 milions d’exemplars que l’han convertit en multimilionari.

Wild Symphony també ha esdevingut un inesperat -i força incòmode- motiu de discòrdia en la desagradable batalla judicial entre Brown i la seva exdona, Blythe Brown, després de divorciar-se l’any passat.

En una demanda presentada aquest estiu, Blythe Brown afirma que el seu exmarit va falsejar els béns comuns durant els tràmits del divorci, i inclou Wild Symphony entre els projectes que, segons ella, l’escriptor li va amagar quan es van separar. També al·lega que Brown ha portat “una vida secreta” durant molts anys i que ha ocultat una aventura amb una entrenadora de cavalls neerlandesa, així com els luxosos regals que li ha fet, com ara dos cavalls frisons, un dels quals es deia Da Vinci. (L’altre cavall era un semental frisó negre, “molt cobejat i guanyador de premis”, anomenat Edició Limitada i que, segons la demanda, va costar 345.000 dòlars.)

Dan Brown va presentar el 30 de juliol una contrademanda judicial per injúries i calúmnies argumentant, entre més acusacions, que la seva exdona pretenia “avergonyir-lo públicament” i “destruir el seu llegat”.

“Qualsevol insinuació o afirmació que he mentit o amagat diners és absolutament falsa”, deia fa poc Brown en una entrevista. “Que hagi fet això m’ha agafat totalment per sorpresa”.

Talents ocults

Fa poc, una tarda d’agost, Dan Brown va parlar amb mi per videoconferència des de la cavernosa biblioteca barroca de la seva casa de Rye Beach (Nou Hampshire), a poca distància del campus de l’internat Phillips Exeter, on es va criar i on el seu pare ensenyava matemàtiques. El seu gat, Zeus, dormisquejava a terra.

Vestit amb una camisa de color rosa pàl·lid, em va ensenyar una habitació secreta darrere d’una llibreria giratòria, que revelava un prestatge amb el seu primer llibre, escrit als 5 anys i titulat The giraffe, the pig, and the pants on fire, així com el piano Steinway B amb què cultiva la seva afició i primera aspiració professional: la composició de peces musicals.

Per accedir a l’estudi de gravació, on té un sintetitzador connectat a un ordinador, prem l’angle d’un quadro -una tela que representa una dona victoriana asseguda en un jardí- i s’obre una porta oculta.

Les parets de l’estudi estan decorades amb els discos d’or que ha rebut per les vendes dels seus audiollibres en alemany. No és ben bé el que tenia projectat quan va decidir fer-se músic: “Però ja m’està bé”, diu.

El procés musical de Brown funciona de la manera següent: compon al piano i va provant melodies, amb les quals crea una peça que memoritza. Toca la cançó en un teclat de piano connectat a un ordinador, en crea un arxiu digital i, a continuació, amb un programa de seqüenciació hi va afegint arranjaments per a diferents instruments.

Després, normalment, la música es queda tancada a la caixa forta digital. Però fa dos anys, quan Brown va anar a Xangai per promocionar Origen, la novel·la publicada el 2017, a la televisió li van preguntar per un vell projecte oblidat feia molt de temps.

El presentador del programa televisiu li va ensenyar una còpia de l’àlbum. Era un àlbum infantil que Brown havia gravat feia dècades amb el títol originari de Synthanimals.

“I jo, ja et pots imaginar, els anava dient: «He vingut aquí per parlar d’ Origen » -recorda Brown-. Però ells insistien en el tema de la música”.

A partir d’aquell moment el nou projecte va prendre forma força de pressa. A Brown el va sorprendre que l’àlbum infantil hagués reaparegut així, en un programa televisiu xinès, i que generés tant d’enrenou. La seva editorial xinesa li va preguntar si el podien publicar. I la nord-americana també hi volia participar.

Així doncs, Brown va aconseguir la col·laboració del productor Bob Lord, director executiu de Parma Recordings i a qui coneixia des de feia gairebé quinze anys. Va anar a Croàcia per fer la gravació amb l’orquestra de Zagreb, l’actuació de la qual va ajudar a polir amb petits retocs a les seqüències musicals i el ritme.

“La veritat és que sap el que es fa”, diu Lord, que ha revelat que Brown també canta: “No és només una afició. És fonamental per a la seva visió artística”.

Per molt que aquesta última aventura artística sorprengui els seus fans, Brown diu que hi ha un denominador comú entre la seva música i la literatura. Per a ell, la composició musical i l’escriptura de ficció estan estretament lligades: “Per escriure una cançó o una peça de música clàssica has d’entendre l’estructura, has d’entendre la tensió i la resolució. Les bones frases musicals fan una pregunta i donen una resposta. No es poden posar cinc escenes de persecució seguides, de la mateixa manera que no es poden posar cinc fortissimos seguits. Fa falta intercalar-hi un material que deixi respirar l’oient o el lector”.

La novel·la com a pla B

Daniel Gerhard Brown sempre ha tingut inclinació per la música. La seva mare era professora de piano i organista d’església, i ell ja tocava el piano de ben petit. Aleshores li encantaven Bach, Txaikovski i Béla Bartók, i va començar a compondre cançons als 5 anys. Va estudiar composició musical i filologia anglesa a l’Amherst College i després de graduar-se dubtava si volia ser novel·lista o músic. Diu que fer música li semblava “molt més divertit”.

Es va instal·lar a Los Angeles amb l’objectiu de treballar com a cantautor i pianista i es va inscriure a la National Academy of Songwriters. A principis dels noranta va aconseguir un contracte de producció per a un àlbum de “temes contemporanis de piano per a adults” a l’estil d’Elton John i Billy Joel, titulat Dan Brown.

“Vaig fer un disc que van comprar unes tres persones”, diu: “Justament quan començava la moda del rap. No podia triar un moment pitjor”.

El 1990 va conèixer la Blythe, en aquells moments directora de perfeccionament artístic a la National Academy of Songwriters, que el va ajudar a establir contactes dins el sector. Mentrestant, Brown es guanyava la vida fent classes a la Beverly Hills Preparatory School.

“Vaig fer un disc que van comprar unes tres persones”

Quan va fracassar la seva carrera com a cantautor, es va traslladar amb la Blythe a Nou Hampshire, on va trobar feina de professor d’anglès a la Phillips Exeter Academy, mentre que ella treballava d’assistent dental. Al final va recórrer al pla B, escriure novel·les, tot i que va continuar fent música de més a més.

El 1998 Brown va publicar el seu primer llibre, La fortalesa digital, protagonitzat per una atractiva i brillant criptògrafa de l’Agència de Seguretat Nacional anomenada Susan. Després va arribar Àngels i dimonis, amb Robert Langdon, l’ara famós semiòleg de Harvard, i a continuació Deception Point (en castellà, La conspiración ), sobre una altra atractiva i brillant funcionària estatal, la Rachel, una analista d’intel·ligència de la Casa Blanca que descobreix una conspiració quan investiga una troballa de la NASA. D’entrada, els tres llibres es van vendre poc.

Però després va sortir El codi Da Vinci, un thriller insòlit publicat el 2003 que girava al voltant de la hipòtesi que Jesús i Maria Magdalena estaven casats i havien tingut una filla. En van fer una pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks com a Robert Langdon, que va recaptar a tot el món més de 760 milions de dòlars. D’aquesta novel·la se n’han imprès fins ara 85 milions d’exemplars.

Va ser la Blythe qui el va convèncer d’explorar la idea de la feminitat sagrada, el Sant Grial i Maria Magdalena. Tal com explica Brown: “Va ser ella qui em va proposar la idea: «Hauries d’escriure un thriller sobre Maria Magdalena». La meva primera resposta va ser: «És una bogeria. A qui se li acudiria una cosa així?»”

Des de fa molt de temps reconeix que ella li ha fet costat al llarg de la carrera professional i l’ha ajudat a investigar i a donar forma als seus llibres. Però, al final, com afirma Brown a la seva demanda, el gran èxit obtingut, la fama i la riquesa van tenir un efecte corrosiu en el seu matrimoni. Es van distanciar. La Blythe es va començar a dedicar a la doma clàssica de cavalls. Es van divorciar el desembre del 2019 i, segons Brown, ella va rebre la meitat dels béns.

Els seus problemes matrimonials es van fer públics aquest estiu quan la Blythe va presentar una demanda al·legant, entre altres coses, que el seu exmarit li havia sigut infidel i s’havia gastat centenars de milers de dòlars en cavalls de curses per a la seva jove amant neerlandesa, una entrenadora equina a qui va conèixer precisament a través d’ella.

A la demanda també l’acusa d’haver amagat projectes lucratius durant els tràmits del divorci, com ara una sèrie televisiva, un curs a través de la plataforma MasterClass i Wild Symphony. La notícia ha aixecat una gran polseguera a la premsa sensacionalista europea. Un diari dels Països Baixos, De Telegraaf, va informar sobre el litigi amb un llarg titular, amb pinzellada local, que més o menys es podria traduir per: “El multimilionari Dan Brown es baralla amb la seva ex per uns cavalls neerlandesos”. La informació sobre la demanda la va cobrir Horse Sport, una publicació eqüestre canadenca.

Brown hi va respondre amb una contrademanda negant que hagués amagat a la seva dona cap bé, despesa o projecte. I també ha demanat al tribunal que aixequi el secret sobre els documents del divorci i assenyala, a la seva demanda, que la seva exdona es va gastar més de 10 milions de dòlars en “cavalls, projectes equins i companyia per als cavalls”. Reconeix la relació amb la noia neerlandesa i diu que, des de finals del 2014, eren un matrimoni “només de nom”.

En un comunicat, Blythe Brown ha negat que l’objectiu de la seva demanda siguin els diners o la venjança: “No és una qüestió de diners, sinó de les mentides i traïcions del Dan”.

I Dan Brown ha afirmat: “Li tenia un respecte enorme, l’he estimat profundament”. Diu que té la intenció de destinar el que cobri als EUA pels drets d’autor de Wild Symphony a promoure l’educació musical infantil.

“Durant molt de temps vam ser una parella estupenda -diu Brown-. Però cadascú evoluciona a la seva manera. Vam començar a portar vides separades i ja feia força temps que durava. Ja era hora que això s’acabés. Ella hi va estar d’acord, i per això ara m’ha agafat tant per sorpresa”.

Investigació clandestina

Al començament de la pandèmia, després d’un viatge a Toronto per visitar un estudi cinematogràfic, entre altres llocs, Brown va caure malalt amb més de 39 de febre i li costava respirar. Es pensava que tenia la grip però va donar positiu per coronavirus. Es va recuperar relativament de pressa -en tres dies- i des d’aleshores no ha parat de treballar: ha escrit un guió per a un espectacle sobre Déu i la ciència al Planetari Hayden i s’ha dedicat a la seva pròxima novel·la, un altre thriller protagonitzat per Robert Langdon. També ha viatjat per fer una mica d’investigació per al llibre, tot i que no diu on (“No us diré quin govern em va donar permís per entrar-hi a investigar”).

“Soc conscient que hi ha gent que detesta el que faig i que a d’altres els agrada"

Es mostra evasiu sobre la possibilitat de donar a conèixer al públic altres peces musicals. Encara no ha tingut la temptació de publicar més coses de la seva antiga obra discogràfica. De moment s’està preparant per veure com reacciona el món de la música amb el seu últim llançament.

“Soc conscient que hi ha gent que detesta el que faig i que a d’altres els agrada -diu alegrement-. I no m’amoïna gens”. 

Traducció: Lídia Fernández Torrell
Copyright The New York Times

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF