El dilema de Brabeck

El jardiner Dewayne Lee Johnson ha doblegat judicialment el monstre multinacional Monsanto.

Al jardiner li queden, segons els metges, uns dos anys de vida, però l’empresa que l’ha enverinat amb un dels seus herbicides estrella, el Roundup, haurà de pagar-li 39 milions de dòlars. Un tribunal popular de San Francisco (Califòrnia) va concloure al mes d’agost que Monsanto -avui en mans de la multinacional farmacèutica alemanya Bayer- havia actuat sense prendre les precaucions necessàries davant la toxicitat del seu producte i que l’herbicida utilitzat per Lee Johnson ha contribuït “considerablement” a desenvolupar el limfoma hodgkinià, el càncer incurable del sistema limfàtic que pateix el jardiner.

La jutge Suzanne Bolanos ha sentenciat aquest mes a favor de Lee i si bé la suma de 289 milions que demanava l’acusació s’ha reduït notablement, la victòria d’un home humil contra el gegant Monsanto obre una porta a noves denúncies després que per primera vegada un particular hagi aconseguit portar als tribunals la multinacional per un cas d’enverinament a causa del glifosat, el polèmic producte que conté l’herbicida Roundup.

“Lluitaré fins al meu últim alè”, va declarar el jardiner afroamericà durant el judici, després d’explicar com “estimava” la seva feina, i que mai se li hauria “acudit fer servir el Roundup si hagués tingut coneixement de la seva toxicitat”, especialment perquè la seva feina consistia a cuidar els jardins de diverses escoles de Benicia, una petita ciutat californiana.

“La feina ho era tot per a ell -va dir la seva dona, Araceli, durant el judici-. Era una persona sexi, feliç, molt activa. Amant de compondre música i d’escriure textos literaris. Les seves prioritats eren la feina i la família, especialment els fills”. A causa de la incapacitat laboral de Lee Johnson, per poder cobrir les despeses de la família la seva dona va haver d’agafar dues feines, una en una escola i una altra en una residència de gent gran.

El glifosat està considerat com a “cancerigen probable” per l’OMS (Organització Mundial de Salut), però no per l’agència europea de seguretat dels aliments (EFSA) i la dels productes químics, ECHA.

L’empresa multinacional Monsanto -avui propietat de Bayer, com ja hem dit- controla el 90% del mercat mundial de fertilitzants i llavors. Mentre observo la fotografia de Lee durant la lectura de la sentència, la seva expressió de satisfacció malgrat el fet que doblegar Monsanto no li salvarà la vida, he recordat la història del pare de la Lakshimedevi, una noia índia d’Anantapur, que un dia, pressionat per la propaganda, va decidir deixar els seus conreus tradicionals i comprar llavors transgèniques de Monsanto.

Aquestes llavors, molt més resistents, multiplicaven la seva collita. Però així com abans guardava cada any unes quantes llavors per replantar, les llavors transgèniques s’havien de comprar noves cada any i l’obligaven a comprar també els pesticides de Monsanto.

A causa d’una mala collita, el pare de Lakshimedevi es va arruïnar completament. Com que per comprar llavors i pesticides havia hagut de demanar un crèdit, de cop i volta es va trobar que no el podia pagar i que tampoc tenien diners per passar l’any. Un dia es va aixecar a la mateixa hora de sempre i es va acomiadar de la dona. Carregant una llauna de fertilitzants va caminar fins al sembrat assecat i es va beure el líquid fertilitzant que havia de millorar la seva vida i ara li procurava la mort.

Però el suïcidi del pare de la Lakshimedevi no era cap excepció: només aquell any, el 2004, s’havien suïcidat uns mil camperols a Andhra Pradesh pel mateix motiu.

El judici i la victòria del jardiner afroamericà Dewayne Johnson als Estat Units és també un senyal que crida l’atenció sobre un sistema global empresarial que separa el benefici de les persones i que ens remet a camperols com el pare de la Lakshimedevi. El suís Jean Ziegler, que va ser comissionat de les Nacions Unides en la lluita contra la fam, explicava aquesta distància com el “dilema de Brabeck”, quan Peter Brabeck dirigia la multinacional Nestlé. Si Brabeck, per exemple, pagava un preu just als camperols etíops pel seu cafè, resulta que tenia un problema al consell d’administració de la seva empresa, reunit a la seu de la petita ciutat de Vevey, perquè els accionistes li demanarien comptes per no guanyar tants diners com podrien guanyar, a més d’afavorir la competència. Els accionistes, molt lluny dels camps dels camperols, no en sabien res, dels camperols etíops. Només hi entenien de números, de sumar i tenir. Però si les collites no es pagaven suficientment, els camperols es morien de gana. Aquest era, doncs, el dilema de Brabeck: ¿guanyar diners al preu que sigui? El procés que ha estudiat la malaltia incurable del jardiner Dewayne Johnson i ha condemnat la multinacional no podia resoldre el dilema de la millor manera: la multinacional és culpable perquè coneixia i amagava el mal que la seva ànsia de diners produïa en les persones. I només les persones, encara que no ho sembli -a Cadis, a Vevey, a San Francisco o Anantapur- poden donar la mesura del valor de la vida.