CARRETERES SECUNDÀRIES

La fi del món no serà com ens pensem

El tsunami d’Indonèsia m’agafa tornant de Mauritània. Abans de pujar a l’avió, un amic de Nouakchott em diu que, sobretot, no marxi del país sense parlar amb la Ibtissam. “Si t’agraden les històries del mar, del respecte absolut que el mar produeix als humans, parla amb la Ibtissam”.

La Ibtissam, nom que vol dir somriure, treballa de secretària en una institució internacional. Es tracta d’una mora blanca força viatjada, culta, a qui li agrada la lectura i que cada divendres, després de la pregària, agafa el cotxe i marxa amb el marit i els fills a passar el cap de setmana a la haima que tenen plantada al desert.

“El desert -diu-és la felicitat. Amb un bon te, un bon xai per cuinar al foc, bona companyia (no gaire, la justa), algun amic, algun familiar, les estrelles i el silenci, no necessito res més”.

-¿Així, el mar...?

-Valga’m Déu! Deixi-ho córrer: vostè no té cap idea dels perills que amaga el mar. No s’ho pot ni imaginar!

Miri -diu abaixant la veu, acostant-se’m a l’orella perquè ningú ens pugui sentir encara que estiguem completament sols-, escolti bé. Jo soc religiosa, una bona musulmana, a l’Alcorà s’explica perfectament com serà la fi del món, però si vol que li doni la meva opinió, i no s’ho prengui malament, la fi del món no serà com ens pensem.

-¿El mar?

-Exactament! Un dia el mar s’aixecarà enfadat, amb una gran onada, i ens enterrarà a tots sota les seves aigües.

-¿Enfadat?

-Enfadat, sí. Per tot el que no fem bé. I no faci aquesta cara. ¿Vostè s’ha parat alguna vegada a mirar el mar, cara a cara?

-Home...

-¿I no s’ha adonat que...? ¿O és dels il·lusos que pensa que només hi ha aigua i peixos? ¿Que dins d’aquella immensitat i aquell rumor insondable, persistent, amb vent i onades, no hi ha res amenaçant?

-¿Vol dir alguna cosa viva que el domina?

-Vagi a saber. ¿No em dirà que només existeix allò que veiem?

-No exactament.

-Faci’m cas: allunyis del mar, no s’hi acosti si ho pot evitar.

La senyora Ibtissam, que a més de la haima té una casa amb una gran sala presidida per un televisor, deu haver quedat molt impactada per les imatges del nou tsunami que, sens dubte, hauran servit per reafirmar la seva prevenció i la seva desconfiança, els seus colossals temors apocalíptics.

L’any 2004 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a l’Índia, on unes 40.000 persones van morir a causa del gran tsunami que va afectar els països del sud d’Àsia i que va arribar fins a les costes de Somàlia i l’Índia.

També aquesta vegada a Indonèsia, com ja va passar aleshores als pobles de pescadors que vaig visitar, van tornar a fallar els sistemes d’alarma i no es avisar a temps la gent que vivia al costat de la platja.

Al poblet de pescadors de Kakicupom, la gran onada que els va escombrar l’any 2004 tenia l’alçada d’un edifici de dos pisos, però l’aigua només va entrar un quilòmetre terra endins, de manera que, com també ha passat ara a la ciutat de Palu, si la població hagués estat alertada, molts haurien pogut salvar la vida refugiant-se de l’onada.

De fet, des que es va registrar el tsunami per part de l’agència meteorològica d’Indonèsia (BMKG) -que va preveure una onada d’entre 0,5 i 3 metres- i l’aigua va arribar a Palu, van passar 20 minuts. Però ni les sirenes van sonar, ni la policia va utilitzar la megafonia dels seus cotxes patrulles per alertar la població.

Només al poblet de Kakicupom, el qual esmentava, 24 nens van ser arrossegats per l’aigua. 22 d’ells van ser retornats morts per les onades del mar ja en calma, però dos nens encara no havien aparegut. Els sobrevivents s’acostaven cada dia fins a la vora del mar i passaven hores mirant a l’horitzó. “¿Per què? ¿Què? ¿Qui ets?”. Cercaven una resposta que no trobaven mentre especulaven sobre el destí dels dos nens que el mar s’havia quedat i que, si no eren retornats i enterrats, les seves ànimes serien condemnades a vagar sense repòs, fet que provocaria nits de malestar i qui sap si un nou tsunami.

Un dels pescadors del poble, el Vello, va viure la gran onada mentre estava pescant a 30 milles de la costa: només va notar un petit moviment de la barca, una pujada inapreciable de l’aigua, un petit balanceig. De retorn a casa, a mesura que s’acostava a la costa, el van sorprendre milers d’objectes surant sobre les onades: roba, fustes. Aviat es va adonar que aquella destrossa era tot el que quedava del seu poble arrasat per la gran onada.

El vaig acompanyar a pescar el primer dia que ho feia després del tsunami. Volia demostrar que la vida continuava i que al mar si li ha de tenir respecte però no por. El primer peix que es va enganxar a la xarxa, el va desenredar curosament per no ferir-lo, el va retenir una estona a la mà sentint com palpitava i el va llençar cap al cel en direcció a una gavina que el va caçar al vol.

Ara que havia vençut la por, era el moment del respecte. I de l’agraïment per totes les coses bones que li procurava la mar. Les coses vives que ens envolten. Ves a saber d’on venen tots aquests desequilibris de la naturalesa. Ves a saber. 

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF