Dins del bosc dels secrets
UNA DE LES MÉS ESTRANYES I ESSENCIALS LLIÇONS que rep el cadell humà és l’existència del secret. Que sapiguem, els altres animals desconeixen aquesta existència. Però el nen rep molt aviat de l’adult la consigna que determinades coses han de restar ocultes o silenciades. Probablement ningú de nosaltres recorda el moment en què va ser iniciat en aquesta veritat. No obstant això, el cert és que els mateixos nens s’eduquen ràpidament en el secretisme i, així, el món de la infància és un ric món de secrets. A l’edat adulta els secrets es diversifiquen: alguns són íntims, d’altres arriben a ser doctrinaris; alguns són alegres i maliciosos, d’altres es converteixen en fatals.
L’art, des de sempre, ha representat el secret en els seus múltiples vessants. Recordo estatuetes egípcies del museu del Caire que mostren el secretisme humà. Naturalment, també, estàtues gregues i romanes. El secret, amb el temps, adopta múltiples màscares: la confidència, l’enigma, la paraula conspirativa, el descobriment inimaginable. Velázquez, a La forja de Vulcà, fa que la tensió dramàtica es desencadeni a partir de la revelació del secret de la infidelitat d’Afrodita. Al segle XIX, Honoré Daumier, gran estudiós de la fisonomia humana com a mirall de les reaccions psicològiques, dedica tota una sèrie de caricatures al tema del secretisme.
Dins del bosc dels secrets sobresurt sempre el secret terrible, aquell que transporta el fred llenguatge d’una tragèdia inexorable. L’artista surrealista alemany Felix Nussbaum el va pintar el 1939. El secret no es refereix al passat sinó al futur. Conté una premonició, un destí. El 1940 Nussbaum, jueu, va ser internat en un camp de concentració. Se’n va escapar. Tornat a capturar, va desaparèixer a Auschwitz el 1944.
