La crisi del panet

E ls bagels són els panets nord-americans, per explicar-ho ras i curt. Són un dels símbols de Nova York, una ciutat que viu amb naturalitat que la gent mengi al carrer. Són un pa rodonet amb un forat al mig, com un dònut. La gràcia és la varietat: n’hi ha amb panses, olives, ceba, formatge o una gran diversitat d’espècies aromàtiques, i a la part superior s’hi poden incrustar en la cocció ingredients com el sèsam, la xia o les llavors de rosella. El costum és menjar-se’ls obrint-los pel mig, com un entrepà, i farcir-los de tota mena de viandes, ja sigui formatge i pernil dolç, rosbif, salmó, alguna fulla d’enciam o barreges de verdures fermentades o alguna conserva de peix o marisc amalgamada amb maionesa o salsa rosa.

Les darreres setmanes els bagels han centrat l’atenció de les xarxes socials perquè algú va gosar destapar la caixa dels trons penjant una fotografia a Twitter: una capsa plena de bagels tallats a llesques i sense farcir. S’assegurava que és tradició a St. Louis, on disposen de màquines automàtiques creades pel dimoni per llescar el pa.

La imatge ha provocat un dolor profund a Nova York: és una heretgia contra les tradicions, un crim gastronòmic que va en contra de tot el que representa el bagel i fins i tot s’ha titllat l’invent d’antisemita.

Els darrers mesos el bagel ja ha estat motiu d’altres polèmiques. Fa poc més de mig any, quan l’actriu Cynthia Nixon estava en campanya per convertir-se en la candidata a governadora pel Partit Demòcrata, va fer una aturada al Zabar’s, una famosíssima botiga de queviures, molt emblemàtica, de l’Upper West Side. És un deli amb anys de tradició fundat el 1934 per un immigrant ucraïnès. La varietat de pans que tenen és un reclam i, sobretot, és famós per les infinites modalitats de bagels, que pots confeccionar-te tu mateix: tries el panet i esculls el farciment. De fet, Cynthia Nixon ja havia aparegut en aquesta mateixa botiga quan interpretava el seu paper de Miranda Hobbes a Sex in the city. Zabar’s ha sortit en desenes de pel·lícules i sèries nord-americanes. En l’aturada de Nixon per fer un mos, els periodistes van captar com la candidata demanava un bagel de canyella i panses farcit de formatge cremós, salmó fumat, tàperes i ceba. L’escàndol polític estava servit i s’acabaria convertint en el Bagelgate en plena campanya. En contra, els que consideraven que aquest mal gust gastronòmic evidenciava una manca de criteri impropi de qui ha de governar. A favor, els que defensaven la tria com a reflex de la llibertat, la creativitat, la valentia i l’originalitat que ha imperat des de sempre a Nova York i que simbolitzava el progrés que Nixon defensava en el seu programa electoral. La candidata-actriu, per cert, va perdre a les primàries, tot i que no hi ha cap estudi de la incidència del bagel en el fracàs de la seva campanya. Poques setmanes més tard, tornaven a ser protagonistes perquè WhatsApp va incloure el panet com a emoticona. Les primeres queixes eren perquè el bagel apareixia tallat pel mig. I es va argumentar que era perquè no es confongués amb un dònut. Després es va criticar la seva perfecció: era un bagel industrial, massa perfecte, llis i rodó, i no un d’artesà. Experts en disseny van acabar justificant-ho per la necessitat de senzillesa de la icona.

Només és el drama d’un panet, però el que fa més enveja és la possibilitat de tenir polèmiques absurdes. Hi va haver un temps, aquí, fa molts i molts anys, que els diaris polemitzaven sobre els mitjons de rombes, la qualitat del pa i el gust dels tomàquets. Tant de bo, de tant en tant, poguéssim tornar a discutir per aquestes nimietats. Ni que fos per distreure’ns una mica.