Una cova plena de buit
LA CAPELLA OCTOGONAL DE HOUSTON, dissenyada per Philip Johnson, va ser inaugurada el 1971, un any després del suïcidi de Mark Rothko. Concebuda com un espai interconfessional, apta per a tots els credos religiosos, ha acabat sent un escenari espiritual en el qual, per sentir una profunda commoció, no cal participar de cap religió. Ha vist, doncs, complert l’objectiu de Rothko, un home que creia que el sagrat no era, ni havia de ser, monopoli de la religió.
Perquè en efecte les vuit parets de la capella rothkiana -amb tres tríptics i cinc plafons individuals- conformen una autèntica cova sagrada, fruit d’una determinada deriva mística de l’art contemporani. Si la capella d’Henri Matisse a Vence és un escenari dominat per la lleugeresa, per la dansa solar, la Capella Octogonal és un espai que reclama un viatge al subsòl de l’esperit. L’espectador, rodejat el seu camp visual per horitzons foscos, es veu atrapat en una caverna de llum negra.
Llum negra però, al cap i a la fi, una llum extraordinària que ens exigeix un doble moviment sensorial: d’una banda, som obligats a la immersió, com si haguéssim d’excavar més enllà del que capten els sentits; de l’altra, som rescatats i situats en una mena d’estat de flotació, com si la radicalització extrema de les possibilitats del cos ens obrís la porta de l’esperit.
Per arribar a ser el gran mestre de la llum negra, Mark Rothko va haver d’experimentar, prèviament, l’essència lumínica de tots els colors. Les seves pintures de maduresa són exercicis d’immersió i flotació sensorials. La cultura occidental ha tingut sempre por del buit. Horror vacui. Rothko va mostrar que el buit estava habitat per la plenitud.
