KNOCKOUT
Misc 16/01/2021

El costat humà

Mònica Planas
3 min
El costat humà

En el periodisme sempre hi ha hagut certa tendència a investigar el que s’anomena el costat humà de les persones, essencialment de les que són molt famoses. Se sol buscar el costat humà dels líders, ja sigui de l’àmbit de l’esport o de la política, o de les estrelles del cinema i la televisió. Aquesta tendència ha esdevingut fins i tot una mena de tòpic recurrent en el periodisme per justificar converses més aviat fàcils o entrevistes poc documentades. Quan es busca el costat humà d’aquests personatges s’intenta rastrejar, primer, la senzillesa. És una manera de comprovar si aquests personatges a qui atribuïm qualitats de semideus mereixen la nostra adoració. Ens volem assegurar que, malgrat tot, encara comparteixen costums i valors que s’assemblen als nostres. El que pretenem és emmirallar-nos en aquests herois. Confirmar que hi tenim coses en comú. O volem detectar si l’èxit o l’excel·lència tenen una causa inicial o alguna singularitat innata.

En general hi ha més curiositat per saber el costat humà dels homes que no pas el de les dones. Amb elles es té la sensació que la seva humanitat està més exposada, és més fàcilment visible. No hi ha aquesta intriga per la marcada dualitat entre el vessant públic i el privat. Tampoc acostuma a haver-hi la mística sobre el que les ha portat a l’èxit. Com que sovint el costat humà indaga en aspectes domèstics o familiars, a les dones no se’ls demanen tantes explicacions per no caure en una conversa sexista. Els valors que ara humanitzen els homes són els que tradicionalment han estereotipat les dones.

El costat humà dels homes actualment sobretot consisteix en saber la seva relació amb els fills o si en voldran tenir, com si això els garantís un sistema de punts extres en un concurs d’humanitat. Però algú pot tenir molts fills i no haver-se fet càrrec de cap. És el que tenen les grans celebritats, que no han tingut gaire temps per estar-se a casa i fer el que se suposa que has de fer amb la descendència. Hi ha grans personatges que quan han posat fi a una etapa de gran repercussió diuen allò de “Ara podré portar els meus fills a l’escola”. És una frase de primer curs d’humanitat. Després segurament no hi aniran perquè tindran altres coses més interessants. També hi ha els que descobreixen els seus fills a partir del moment que se’ls assigna, per calendari, uns dies de paternitat obligatòria després d’un divorci. Passen de no parlar mai dels fills a elucubrar grans discursos sobre el temps que comparteixen amb ells, i donen lliçons fascinants d’una paternitat naïf. És la coartada perfecta per al seu nou costat humà.

Escodrinyar en el costat humà també implica sovint interrogar sobre la infantesa i la relació amb els pares. Unes circumstàncies vitals similars hi ha persones que són capaces d’amanir-les en clau èpica i dramàtica i d’altres de donar-hi una pàtina d’intranscendència que ni tan sols saben on poden aprofundir. I cap de les dues opcions ens permetrà concloure del cert si un té un costat humà més desenvolupat que l’altre. Furgar en el propi passat i disfressar-lo d’una manera o d’una altra a vegades depèn més de l’ego o de la necessitat d’elaborar una literatura al voltant del seu propi jo. En realitat, voler descobrir això que hem consensuat com el costat humà és d’una eficàcia relativa. Perquè el costat humà és tan misteriós com fàcil de fingir.

stats