El concert dels sentits
A mb el pas del temps cada vegada estic més allunyat del barroquisme literari. En poesia odio l’amanerament i la sobreacumulació d’imatges; en assaig detesto els textos que enfosqueixen allò que es proposen aclarir; en narrativa em resulta insuportable l’exhibició de detalls descriptius o d’excessos verbals. M’inclino per l’austeritat del llenguatge i per la precisa correspondència entre idees i sensacions. Amb aquestes preferències crec que salvaria molt poca cosa entre les moltes lectures de literatura llatinoamericana que vaig fer quan era estudiant. Rulfo, Paz, Onetti, Borges, un cert García Márquez, Cortázar… Malgrat això, estic segur que salvaria amb gust un dels pares d’aquell barroquisme: Alejo Carpentier.
De totes les novel·les llatinoamericanes del segle XX, El siglo de las luces és probablement la que més m’ha impressionat, i estic convençut que encara avui apreciaria aquest món desbordat i exuberant creat per Carpentier. Acceptaria el seu barroquisme per tornar a gaudir de la simfonia dels sentits que ens proposa. També rellegiria amb plaer els relats de l’escriptor cubà. El camino de Santiago, per exemple, en el qual la Sevilla receptora del comerç americà es converteix en l’opulent escenari de la primera gran globalització. Carpentier és un minuciós descriptor d’ambients urbans: Sevilla, París, Venècia.
Venècia és el marc del meu relat favorit: Concierto barroco. És un text amb tanta força de suggestió que sempre em costa passejar per Venècia, prop de l’Ospedale della Pietà, sense recordar les aventures del prete rosso, Antonio Vivaldi, excepcionalment recreat per Carpentier. Tot el que a El camino de Santiago són aromes, a Concierto barroco són sons, la literatura abraçant la música com si els dos llenguatges es poguessin fondre en una única expressió. Aquest barroquisme sí que em sembla un regal per als sentits.
