“El poder que té la comunicació és infinit, i en el camp del desenvolupament ajuda a provocar molts canvis”

FORA DE FOCUS

Raquel Fernández: “El poder que té la comunicació és infinit, i en el camp del desenvolupament ajuda a provocar molts canvis”

Una nova entrevista de Laura Rosel, que coneix a Raquel Fernández, directora de comunicació d'UNICEF al Líban

“El poder que té la comunicació és infinit, i en el camp del desenvolupament ajuda a provocar molts canvis”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: FRANCESC MELCION

Conec la Raquel Fernández un migdia de calor i fressa, en una cafeteria de Barcelona. La Laia Ruich, de l’equip de comunicació de l’Unicef a Barcelona, me n’ha dit meravelles. M’avança que és una apassionada de la seva feina, que porta anys treballant fort i aconseguint grans resultats a diferents països i que a Catalunya hi ve poc i amb el temps cronometrat per a reunions, entrevistes i compromisos. Intento imaginar quin deu ser el perfil d’algú que porta una dècada treballant en projectes humanitaris i voltant per mig món. El resultat és borrós: penso que ha de ser algú amb presència física imponent, per allò d’haver d’afrontar temperatures extremes, travessies interminables o dormir en espais insospitats. Faig servir tòpics i clixés. Quan tinc la Raquel al davant em sento víctima de la cultura pop. No he encertat cap dels trets físics ni de personalitat que té. És una dona menuda, poc corpulenta. Du el cabell ben curt. Ni gota de maquillatge, ulleres de pasta i cap joia. Té la mirada viva i parla un castellà amb accent del nord impecable.

Li faig poques preguntes i em dona moltes respostes. M’arrossega a una vida de viatges, contacte amb cultures asiàtiques, orientals, somriures, pobresa i compromís. Em sorprèn l’optimisme amb què descriu els primers anys d’inestabilitat, l’etapa intentant guanyar-se la vida com a periodista. Va estudiar periodisme moguda per la curiositat de conèixer gent d’altres països i explicar-ne històries. Està convençuda que la comunicació pot canviar les coses. I ara -diu- té proves que és així. Li confesso que l’etiqueta “per al desenvolupament” em fa desconfiar, em porta a pensar en homes i dones blancs, occidentals, amb formació, recursos, una capa de superioritat moral i un retorn assegurat a la comoditat europea, dedicant part de les seves carreres a recórrer món. És el primer que li demano i la resposta és de manual: m’explica que en la comunicació per al desenvolupament es treballa amb equips autòctons i que l’objectiu és que les poblacions a qui es destinen els programes d’ajuda acabin arribant per si soles a certes conclusions: fonamentalment canvis d’hàbits i abandonament de certes tradicions.

Durant la conversa a plató, la Raquel parla de projectes, de campanyes, de nits a la selva de l’Amazones i de l’alegria transparent dels nens indis. S’emociona quan explica l’amistat amb una nena amb qui es comunicava a través del joc. Fa que jo també m’emocioni. Imagino una nena d’ulls foscos parlant sense parar en un idioma inintel·ligible amb una dona blanca, de mirada viva i cos menut. Confessa que li encantaria tornar algun dia a l’Índia, a aquell poble de pescadors, a aquella nena feliç.

Et dediques a comunicació per al desenvolupament i a mi aquest títol em remet als segles de colonialisme occidental, explotació de recursos, imposició de costu ms…

Afortunadament el panorama ha canviat molt. El sector ha evolucionat i les grans organitzacions que es dediquen al desenvolupament tenen com a punt de partida allò que les mateixes comunitats expressen com una mancança. Encara queda algun rastre d’aquell paternalisme occidental, és cert, però en general la manera de treballar ara és molt diferent. Ara plantegem una aproximació propositiva; és a dir, tenim en compte la comunitat des del primer moment, perquè l’experiència ha demostrat que els projectes, perquè siguin efectius, han de ser de les comunitats, no de les organitzacions.

Però la línia entre paternalisme i solidaritat segueix sent molt fina.

Sí que ho és, però hem de diferenciar la cultura i la tradició del desconeixement. Hi ha moltes comunitats que no saben que poden evitar malalties mortals amb un gest tan senzill com rentar-se les mans amb sabó. Fent arribar una informació com aquesta a través de campanyes de comunicació s’aconsegueixen resultats enormes. Les pràctiques que estan arrelades culturalment, en canvi, són més difícils d’abordar. El matrimoni infantil, per exemple, en alguns àmbits es considera que és positiu per a les nenes. Les famílies estan convençudes que fan el millor per als seus fills. Aquí el camí és més llarg.

Amb quines resistències us trobeu?

Treballem amb tots els agents d’un país que tenen a veure amb els nens. Com que hi ha tants nens a tot arreu, acabem treballant amb molts actors: els governs i les institucions oficials; les altres agències de les Nacions Unides com l’ACNUR; també ONGs locals, comunitats educatives, famílies… La missió de l’Unicef són els nens i els drets de la infància. Qui no hi està compromès? Tots hem sigut nens, sabem què vol dir això. No és casual que la convenció sobre els drets dels infants sigui el tractat internacional més ratificat.

“Aspirar a arribar fins a l’últim nen del món que té alguna mancança és una utopia. En soc conscient: no hi arribaré. Però també sé que ho intentem dia rere dia, i que jo hi aporto el meu esforç”

Tothom s’hi posa bé?

En alguns països encara identifiquen les Nacions Unides amb una visió molt determinada d’Occident. Perceben el personal humanitari com l’home blanc que vol canviar la cultura i les tradicions autòctones. Es donen casos d’atacs a missions, però són puntuals i, per sort, no m’hi he trobat mai.

Això t’obliga a trepitjar el carrer. ¿Pots fer-ho?

De feina d’oficina malauradament sempre n’hi ha. M’he de reunir amb representants d’institucions i dels governs, he d’organitzar esdeveniments i campanyes. Però no podria viure sense trepitjar el carrer, de fet sempre voldria ser-hi més. Tinc sort de poder dedicar molt de temps a les famílies i als nens.

L’Índia, Veneçuela, el Líban… ¿Les necessitats dels nens són sempre les mateixes?

Hi ha un punt en comú: una línia de pobresa que marca la diferència i que ens separa. Tant és quina sigui la problemàtica de cada zona, una família amb recursos podrà compondre-se-les per marxar del país o per aconseguir aliments si la inflació es dispara. Però les famílies que viuen en la pobresa no tenen manera d’accedir als recursos, i si els sistemes públics no estan prou enfortits la població infantil queda desatesa. Ara bé, també en podem fer una lectura en positiu. Si repasso la meva trajectòria: he treballat en programes d’educació per a població vulnerable a l’Índia, he atès la població de la zona est del país castigada pel tsunami del 2004, he vist com un país com Veneçuela entrava gairebé de la nit al dia en una situació de crisi greu, i ara al Líban veig com la població autòctona en condicions majoritàriament de pobresa conviu amb una bossa gegant de refugiats de diferents orígens. Hi ha un punt en comú en els nens de tots aquests escenaris i és que tots són feliços pràcticament sense res. He conegut nens en situacions d’una pobresa extrema que aquí ni tan sols podem imaginar. No tenen res. Absolutament res. I enmig d’aquest no res, el simple fet de trobar algú amb qui jugar i riure una estona els fa feliços.

Però és una felicitat fugaç: tu marxes i ells es queden amb el seu ‘no res’.

Marxo i m’emporto una col·lecció de somriures i la satisfacció de saber que n’estan fabricant de nous cada dia. M’estàs obligant a fer un recorregut que em fa venir al cap tots els moments que he compartit amb tants nens i com ens hem divertit. Recordo especialment quan érem a la zona de l’Índia afectada pel tsunami i la meva feina consistia en conviure amb els nens del poblat i fer-los fotos. Estava començant en el sector i només havia de concentrar-me en fer fotos per a la revista de l’ONG i per a alguns mitjans col·laboradors. Vaig passar hores i hores envoltada de nens, jugant amb ells, rient… Ens ho vam passar molt bé. En un poble petit de la costa on ningú parlava ni anglès ni tamil, que és l’idioma que es fa servir a tot el país, vaig conèixer una nena, la Ramini, que no se separava de mi ni un minut. Des del dia que hi vaig arribar anava a tot arreu amb mi. Jugàvem, fèiem fotos i li encantava mirar-les després. Es feia farts de riure repassant les imatges de la càmera. No enteníem ni una sola paraula l’una de l’altra. Tot i així, un dia em va començar a parlar en el seu idioma: parlava sense parar. Vaig entendre que m’estava explicant tot el que ella havia viscut quan el tsunami va arribar al poblat. Ho vaig entendre perfectament. Seguia sense conèixer ni una sola paraula del seu idioma, però la vaig entendre. Experiències com aquesta són les lliçons en positiu que m’emporto dels nens. Ells em donen bateria per seguir fent la meva feina. Necessito que la meva feina obtingui resultats per a aquests nens i tinc el privilegi de comprovar que és així.

En totes les feines hi ha fracassos i a vegades serveixen per créixer. Però en el teu cas, fracàs és sinònim de nens sense ajuda. ¿Això com es gestiona?

Aspirar a arribar fins a l’últim nen del món que tingui alguna mancança és una utopia. En soc conscient: no hi arribaré. Però també sé que ho intentem dia rere dia, i que jo hi aporto el meu esforç. Prefereixo evitar el concepte fracàs, pensar per què no hem aconseguit l’objectiu que teníem i buscar una alternativa per assolir-lo. Si no és demà, quan es pugui. Però sempre tenim una mirada en positiu. Cada fracàs -com tu dius-és un obstacle que hem de superar. Això sí, a vegades l’obstacle és la falta de diners i quan saps que pots arribar més enllà i que l’únic impediment és una qüestió econòmica, sap molt greu.

Què pot aconseguir la comunicació?

El poder que té la comunicació és infinit. El camp de la comunicació per al desenvolupament és molt il·lustratiu, perquè són estratègies molt concretes que aconsegueixen provocar que les comunitats facin canvis per si mateixes. Però el ventall de possibilitats de la comunicació és immens, jo ho sento així i per això m’hi dedico. La comunicació és a tot arreu i aporta valor a tots els nivells. He de parlar de tu a tu amb persones que dirigeixen les institucions de les quals depenen els nostres projectes. De la manera com jo em comuniqui amb aquestes persones en dependrà molt el tipus de programa que acabi desenvolupant en aquell país. A l’altre extrem, hi ha la comunicació externa tradicional, la feina amb els mitjans de comunicació, molt enfocada a fer soroll sobre la situació de la infància en cada moment, a cada país. L’objectiu és aconseguir que els nens siguin una prioritat mundial. El poder de la comunicació també hi és en moments crítics i en decisions que has de prendre en qüestió de minuts. Em ve al cap el cas d’una mare en una situació de desesperació molt dura després del terratrèmol d’Haití. Al veure’ns, ens va demanar que ens enduguéssim el seu fill petit, un nadó, perquè estava convençuda que era l’única manera que tingués un futur. El terratrèmol era molt recent i la desolació i l’angoixa eren molt grans. Vam haver de fer-li entendre amb molt de tacte que aviat arribarien reforços i que ella i la seva família tindrien l’ajuda que necessitaven.

“Hi ha un punt en comú en els nens de l’Índia o el Líban i és que tots són feliços pràcticament sense res. He conegut nens en situacions d’una pobresa extrema que pel simple fet de trobar algú amb qui jugar i riure una estona són feliços”

Li estàveu demanant un acte de fe.

Torno al poder de la comunicació: depèn de com ho expliquis, de les paraules, del to, de l’empatia amb què et comuniquis amb cada persona. Si aconsegueixes connectar amb algú et concedirà un grau de confiança, encara que sigui petit. En el cas d’aquella dona, ens en vam sortir: vam trobar la manera de consolar-la i de fer que confiés en nosaltres.

Algú que ha viscut a llocs tan diferents deu tenir una idea més global dels comportaments humans. Com som les persones?

És una pregunta que em faig sovint i crec que no hi ha una única resposta. Tots som diferents, ni tan sols les persones que treballem en un mateix equip o en un mateix sector som iguals. Hi ha prop de quatre milions de persones a tot el món que fan aportacions mensuals o anuals a l’Unicef. Si ho comparem amb la població global pot semblar una xifra petita, i certament podria ser més elevada, però per sort hi ha moltes altres organitzacions. I no sé quantes persones en total col·laboren amb totes elles, però sí que percebo que hi ha molta gent fent costat a aquest tipus de tasques. Estic convençuda que les persones som solidàries. La comunicació és l’eina per aconseguir canalitzar aquesta solidaritat. La clau és generar consciència: cadascú de nosaltres pot connectar amb un grup vulnerable, amb una necessitat concreta, ja siguin els nens, les persones refugiades o el medi ambient, i a través de la comunicació és com hem de localitzar les entitats que converteixen aquesta empatia en compromís i a la llarga acaben aconseguint resultats, canvis i millores reals.

“Els nens em donen bateria per seguir treballant en això. Necessito que la meva feina obtingui resultats per a aquests nens i tinc el privilegi de comprovar que és així”

Quan vas començar a la ràdio, a Astúries, imaginaves que podries acabar viatjant per mig món per feina?

Mai ho havia pensat! Estava convençuda que em dedicaria als mitjans i en concret a la ràdio, que m’apassionava i on m’hauria quedat per sempre. Però eren principis dels 90 i la crisi em va obligar a moure’m molt. La inestabilitat em va afectar prou per plantejar-me a què em volia dedicar. Era jove i no tenia responsabilitats familiars. Per tant, l’atur no era una situació d’urgència per a mi. Vaig pensar què m’agradaria provar. Quan vaig començar periodisme, a casa em van demanar que no acabés com a corresponsal de guerra, perquè em coneixien i auguraven una carrera laboral moguda. Vaig recuperar aquell esperit de joventut i per un seguit de casualitats em vaig trobar davant de l’oportunitat de rescatar el somni de viatjar, conèixer altres cultures, viure el compromís en primera persona. Un company de feina va veure un anunci per cobrir la vacant de cap de comunicació d’Intervida per a l’Àsia. Jo no tenia cap experiència en aquest terreny, però ell em va animar i vaig pensar que no hi perdia res. Vaig ser molt afortunada, perquè em van donar la feina i a partir d’aquell moment va ser com si comencés a descobrir el món. Ja no vaig poder dedicar-me a cap altra cosa. No he pogut deixar-ho.

Has fet de la feina un estil de vida.

No m’ho imagino d’una altra manera. El més important per a mi és que tinc una feina en què cada dia aprenc. És un aprenentatge extraordinari, a un nivell privilegiat que mai hauria imaginat. Aprenc de les converses amb la gent del carrer, del cambrer, del taxista. Aprenc dels equips que tenim a cada país i que en la major part són autòctons. I sobretot aprenc de les comunitats amb què treballo, els nens i les nenes com la Ramini de l’Índia que m’ensenyen que fins i tot sense l’idioma ens podem comunicar. Després arriben els resultats, la satisfacció que sento per poder aportar alguna cosa a aquests nens i nenes. Mai havia somiat que la meva feina podria contribuir a canviar i salvar vides. 

RAQUEL FERNÁNDEZ (Salinas, Astúries, 1966). Després de llicenciar-se en periodisme va treballar en diversos mitjans asturians, però la crisi econòmica dels 90 la va obligar, primer, a explorar sortides professionals més enllà dels mitjans i, després, a inscriure’s a les llistes de l’atur. La temporada sense feina li va servir per repensar què volia ser de gran i seguint un impuls va acabar marxant un any a l’Índia, com a cap de comunicació de l’ONG Intervida- Awakening Jagriti per a l’Àsia. De tornada a Espanya, es va trobar de nou fent cua a l’Inem. Una aturada que va tornar a resultar estimulant. La primavera del 2008 va entrar a treballar a l’Unicef. Ha sigut la directora de comunicació del comitè espanyol de l’entitat durant set anys, responsable de projectes a Veneçuela durant més de tres i, des del desembre del 2018, és la cap de comunicació al Líban.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF