El clarobscur de la consciència
No és infreqüent que un autor irrompi decisivament en un moment de la nostra vida. Menys freqüent és que ho faci, amb força, dues vegades. És el cas, per a mi, de Robert Louis Stevenson, que em va deixar meravellat en l’adolescència amb L’illa del tresor i profundament inquiet, després, amb L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Al costat d’Herman Melville, Jack London i Joseph Conrad, l’Stevenson de L’illa del tresor forma part de la magnífica saga anglosaxona forjadora del que podríem anomenar literatura marina : el mar com a prolongació de la realitat, el mar com a educació ètica, el mar com a confrontació, el mar com a territori dels lliures. La prova d’iniciació que necessita un adolescent que, finalment, considera el mar, amb les seves lleis i perills, la millor escola que tindrà mai.
I després, passats els anys, que torbador que es manifesta el joc que té lloc a L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Un joc que conté diversos jocs: el del bé i el mal, el del vici i la virtut, el de l’autenticitat i la hipocresia. Jekyll crea i alimenta la seva ombra interior per poder mantenir el mal controlat, separat. Encaixa admirablement amb una moral que proclama més obertament que mai el principi de totes les morals: vicis privats, virtuts públiques. Un atribut de l’època victoriana traslladable, sens dubte, a qualsevol època.
No obstant això, Hyde creix massa ràpid i vol ser massa lliure. Es mou per amplis subsols mentre Jekyll es consumeix en estretes superfícies. La criatura devora el creador; el mal, al bé. Jekyll, a través de Hyde, es devora a ell mateix. I Stevenson ens deixa als lectors davant una suprema ambigüitat. Potser el final del seu relat és moralitzador i ens adverteix contra aquests fets; potser el que passa és que la mateixa vida transcorre en el clar-obscur i els Jekyll sempre fantasiegen amb els Hyde, i els Hyde sempre ronden els Jekyll.
