MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Les clandestinitats del carrer Vallmajor: els Bonet

"D’aixoplugar reunions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans i d’Òmnium Cultural, als anys cinquanta i seixanta, la casa del carrer Vallmajor va passar a donar sostre i coartada a les del PSUC i l’Assemblea de Catalunya de la generació posterior"

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 17 de juliol del 1936, Pau Casals dirigia per última vegada la seva orquestra. Al Palau s’acomiadava emocionat dels músics en l’assaig d’un concert que no es va arribar a fer: la inauguració cívica de l’Olimpíada Popular. Van fer l’últim moviment de la Novena de Beethoven, amb el Cant de joia traduït al català per Joan Maragall, l’himne preciós de Schiller a l’alegria i la fraternitat universal. La soprano Concepció Badia era una de les solistes. Ella i el mestre marxarien a l’exili.

L’altre gran músic obligat a fugir del feixisme, Manuel de Falla, la va ajudar a instal·lar-se a Buenos Aires amb el seu marit, Ricard Agustí, i les tres filles. La gran Conxita Badia va cantar tot el repertori de Falla fins a les últimes soirées, en què era el mateix compositor qui l’acompanyava al piano, quan no li demanava que fos ella mateixa qui toqués. Si hagués volgut, també podria haver triomfat com a pianista. Havia tingut mestres excepcionals, com Frank Marshall i Enric Granados, del qual també seria intèrpret excepcional.

El piano que va tocar a Barcelona fins a la seva mort, el maig del 1975, sense temps de veure el final de la dictadura, era a la casa del carrer Vallmajor on vivia la seva filla Mariona. Mariona Agustí Badia es va casar amb l’arquitecte Jordi Bonet Armengol. Respirava catalanisme en forma de barres vermelles sobre fons groc: pares, germans, fills i, més enllà, nebots, cunyats, oncles... El patriarca era l’arquitecte Lluís Bonet Garí, deixeble de Gaudí i continuador de la Sagrada Família.

Conxita Badia tocava el piano a casa de la seva filla, cau catalanista

Els seus fills el van seguir des de vessants diferents. El gran, Jordi Bonet, també arquitecte, va culminar la primera part de la construcció, i va ser ell qui va donar les claus del temple al papa Benet XVI. I, a més a més de tenir cura d’aquestes obres ingents, havia estat un dels motors de l’escoltisme que va mantenir viu el sentiment patriòtic per a generacions que el tenien o prohibit o suplantat. El mitjà, Lluís Bonet, capellà també compromès amb l’escoltisme, en va ser rector, després d’una trajectòria al costat de les avantguardes del moviment obrer que lluitava contra el franquisme. En un atestat policial el qualificaven de “perillosissím”, un superlatiu que van demostrar amb la detenció “a l’argentina” de mossèn Francesc Vergés, capellà de les benetes del carrer d’Anglí, el febrer de 1969: esparadrap a la boca, bena als ulls, manilles i llenya perquè cantés tot el que sabia de diversos capellans fitxats. Un dels quatre que surten esmentats a l’informe intern és mossèn Bonet. I el germà petit, Narcís Bonet, va ser un dels nostres compositors més reconeguts internacionalment, que des del seu domicili talaia de París va donar veu musical a tantes cançons tradicionals catalanes, a Maragall i a Espriu... També és autor d’un Homenatge a Gaudí. Va morir el gener passat.

D’aixoplugar reunions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans i d’Òmnium Cultural, als anys cinquanta i seixanta, la casa del carrer Vallmajor va passar a donar sostre i coartada a les del PSUC i l’Assemblea de Catalunya de la generació posterior. Mercè Bonet Agustí va ser estudiant de la tercera promoció de medicina de l’Autònoma, que debutava amb la primera entrada de la policia en una universitat que passava per lliure de càrregues. El 3 de novembre del 1970, la brigada lleugera dels grisos va dissoldre manu militari un míting de Manuel Sacristán contra la pena de mort dels sis militants bascos del Procés de Burgos, que es feia a l’esplanada de davant de la Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau, seu de la facultat. La Mercè va militar al partit dels comunistes catalans d’una manera molt activa.

I deixava la casa per a reunions importants. A més a més de les d’ el partit -en aquells moments amb determinant per antonomàsia-, se n’hi feien dels Comitès de Curs, que intentaven refer el moviment estudiantil decapitat a la Caputxinada, i de l’Assemblea de Catalunya, ja des de les preparatòries, que eren les més difícils perquè evidentment hi havia els repatanis as usual davant de l’agosarament de la novetat. En aquest cas d’unitat, la unitat d’acció era fins i tot personal: la Mercè, del PSUC, i el seu company -després marit- Jaume Domènech, del Front Nacional de Catalunya, de llarga i arriscada tradició independentista. El PSUC i l’FNC es trobarien a l’Assemblea.

Alguna vegada, fent temps per a les reunions, en funció dels horaris esglaonats de seguretat, jo havia tocat aquell piano amb una mena d’unció que es transformava en tremolor de mans si mirava les fotos amb autògrafs i dedicatòries a Conxita Badia que hi havia a sobre de la tapa: tocar per sota de Casals i Falla era tota una responsabilitat. Avui, en Jordi Bonet Armengol i la Mariona Agustí Badia, tots dos de 94 anys, són allà mateix, al carrer de Vallmajor, i el piano també hi és. Algun dia la seva neta periodista i companya de pàgines de l’ARA, Mireia Domènech Bonet, escriurà una gran història sense sortir de casa. De la casa del carrer Vallmajor.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF