Les cigarreres de Barcelona
És una plaça malgirbada, com si el carrer Tallers tingués una vorera més ampla que l’altra. La recordo com un lloc inhòspit i buit, que en els últims anys ha vist l’aparició de terrasses amb un públic majoritàriament foraster. Malgrat els canvis, la plaça Castella segueix mostrant-se com el forat que hi va deixar l’edifici que hi havia aquí abans.
La Casa de Sant Sever era un convent barroc edificat per als monjos paüls, on es va obrir el Seminari Conciliar. Durant l’ocupació napoleònica van transformar-lo en un hospital militar, en funcionament fins que el van traslladar a l’abandonat convent de Jonqueres. Els monjos van tornar, però van haver de cedir la casa altra vegada com a hospital quan hi va haver l’epidèmia de febre groga del 1821, i aquell semblava que seria el seu destí final. Però llavors va intervenir la casualitat i es va produir un gir inesperat en aquesta història.
El 24 d’abril del 1829 el convent dels paüls va ser habilitat com a Reial Fàbrica de Cigars, aprofitant que des de mitjans del segle XVIII Barcelona era un dels quatre ports per on entrava el tabac americà, juntament amb Alacant, Sevilla i Màlaga. En aquells tallers hi treballaven 800 operàries, a més dels administratius i dels encarregats. S’hi contractaven dones d’entre 12 i 30 anys, obligades a presentar un aval del mossèn sobre els seus costums i moralitat. En les ordenances de la fàbrica hi figura la preocupació pel contacte entre els empleats masculins (direcció, administració, etc.) i les obreres. Reals o fictícies, les històries eròtiques relacionades amb les cigarreres eren un dels tòpics del moment. Aquelles dones treballaven en llocs força insalubres, plens de pols de tabac, on anaven sovint mig despullades pels paràmetres de l’època, i fumant els cigars que elles mateixes cargolaven.
L’any 1835 van assaltar i incendiar la fàbrica dels Bonaplata, que era just al davant. En aquells anys la fàbrica va sortir a la premsa pels dubtes que plantejava la seva viabilitat econòmica. Es va discutir retornar-hi l’hospital militar i portar les cigarreres al convent de Sant Agustí Vell. Llavors tenien com a veïns un taller on feien maquinària naval i l’escola de Joaquim Gumbert, instructor de cornetes de l’exèrcit que donava classes per aprendre a tocar aquest instrument, i que s’anunciaven donant com a adreça “davant de la Fàbrica de Cigars”. Dos anys després es publicava la sortida en pública subhasta de les restes de tabac obtingudes de l’elaboració de cigars, que es podia vendre com a picadura per fer-ne cigarretes.
El 1840 els diaris publicaven que ja s’havia pogut reparar el pou negre de la fàbrica, que feia mesos que empestava la rodalia. En aquell moment el director era Pedro d’Arregui, de qui es començava a sospitar que llogava de manera privada part de les instal·lacions de l’empresa. Tot i així, l’anunci del seu tancament, la tardor del 1842, va ser una sorpresa i va provocar nombroses queixes en la premsa barcelonina. El desembre d’aquell any, però, les cigarreres barcelonines van anar a l’atur, coincidint amb la revolta contra Espartero que va acabar amb un bombardeig de tretze hores sobre la ciutat. L’any següent la Casa de Sant Sever es va tornar a convertir en hospital militar, fins que durant la postguerra es va traslladar a Vallcarca, i l’edifici va ser enrunat per fer-hi la plaça actual. De l’antic convent només se’n conserva la capella que donava al desaparegut claustre, reconvertida l’any 1947 en la parròquia de Sant Pere Nolasc. I des de llavors sembla com si aquest indret encara enyorés les descarades cigarreres sortint de la fàbrica fumant, entre núvols de tafaners d’enceses fantasies.
