R  e  p  o  r  t  a  t  g  e La casa o l’obra de tota una vida

REPORTATGE

La casa o l’obra de tota una vida

A Esplugues de Llobregat es conserva intacte el món de Xavier Corberó, una obra total a la manera de la ‘gesamtkunstwerk’ wagneriana

TEXT: CRISTINA ROS/FOTOS: MANOLO GARCÍA

El trobaves, amb la mànega a la mà, regant una colla d’estranys personatges de basalt. “¿Veus com es posen contents amb l’aigua? Agafen color”, deia. Després es girava i mirava més enllà del que feia un manobre que tenia sempre en nòmina: “Aquest arc, que voli. Aquest, que sigui més estret que els altres. No veus quina perspectiva que obre?”, deia. “I en aquest sostre deixa-hi un forat, que aquest arbre tan maco pugui créixer”, afegia. Assenyalaves una escala i li demanaves cap on va: “Aquesta escala va, i va bé. Què importa on?”, responia. A Xavier Corberó li preguntaven per què feia tot allò, arcs i més arcs, escales i més escales, finestres, xemeneies, trampetes, banyeres, patis, grutes, dormitoris i més dormitoris, espais grans, espais minúsculs, unes closques de metall per a un terra juganer, plata per als sostres, amagatalls aquí i allà... Per què? Amb quin objectiu? “Anar fent” era la resposta de l’escultor. “És bastant meravellós imaginar una cosa, sentir la necessitat de fer-la i poder-la veure. L’art potser és això, o molt semblant”, confessava.

Dos anys i mig després de la mort de Xavier Corberó, a la seva casa d’Esplugues de Llobregat tot està com ho va deixar. Els més de 6.000 m 2 d’edificacions, una desena de patis, centenars d’escultures, més de 300 arcs, milers i milers de cossiols, però també desenes d’estores dutes de mig món, caramulls de fotografies amb Picasso, Miró, Gades, Dalí, Robert Hughes, Carmen Amaya o Joan Ponç, mobles antics comprats onsevulla, un ascensor de càrrega que va servir d’improvisat i singular menjador per a un àpat amb la premier Margaret Thatcher, les basses i sortidors d’aigua aquí i allà, els miralls que multipliquen les perspectives, les peces de museu, el museu de les seves peces, les taules de dibuix o els espais de la casa més vella, on David Hockney, a principis dels anys 70, va començar a fer vídeos, mentre en una entrevista enregistrada en aquest lloc el pintor britànic declarava com s’havia adonat que era gai. Tot, amb el temps, no només forma part d’una història, la de Xavier Corberó i Olivella (Barcelona, 1935-2017), sinó que sobretot avui es contempla com l’obra de tota una vida. Sí, una sola obra, l’obra més gran que va deixar l’escultor.

Cinc dècades

A començaments dels anys 60, Corberó vivia al raval de Sant Mateu d’Esplugues. “Un carrer preciós, el del raval de Sant Mateu, encara més bonic que el que tinc ara, però per aquell temps, en unes reformes urbanístiques d’aquestes inexplicables, van decidir fer un revolt per no passar per una casa que era d’un de l’Opus i trobar-se amb un senyor que es deia Franco. Les coses anaven així. Es van carregar el tros més maco del carrer. A mi em van expropiar les tres cases i em van pagar una misèria, 300.000 pessetes de tres cases. Així que vaig buscar i a la vora de l’església de Santa Magdalena vaig trobar Can Cargol, que va ser la primera casa que vaig comprar en aquesta zona, el 1968. I poc després en vaig comprar una altra davant, i una mica més tard una més enllà... Però no les pagava. Vull dir que les hipotecava i ho anava allargant, perquè jo sabia que si ho allargava de la manera que fos, allò acabaria en no res, perquè de l’any en què havia de pagar a l’any que ho vaig pagar els diners ja eren menys i molt més senzills d’aconseguir”, relatava l’artista en una de les múltiples converses que vam enregistrar entre el 1995 i el 2005.

Des d’aquell any del 1968 fins al 2017 van ser gairebé cinc dècades de sumar cases velles i de construir-ne de noves, de recuperar i donar un lloc a cada una de les escultures dels inicis de la seva trajectòria -ara, dins la gran obra que és Cal Corberó a Esplugues, es pot recórrer tot el seu camí artístic, de principis dels anys 50 a la seva mort-. Però també van ser cinc dècades de crear noves peces, sobretot singulars personatges de pedra o bronze que reflecteixen tipus socials des de la irònica mirada de l’artista, i que es reuneixen, com s’ajunten a la vida, en curioses famílies i prenen els patis, es reflecteixen en l’aigua d’un safareig o es deixen veure, solitàries, il·luminades per un raig de llum entre la multiplicitat dels arcs, tot recordant els personatges a les arquitectures de De Chirico.

6.000 m2 construïts, deu patis i més de 300 arcs formen part de l’obra

Igualment, van ser anys i anys de sembrar i fer créixer la vegetació, de comprar peces úniques -una cadira de Gaudí, el sofanet d’un carretó dels amish, un llit japonès, una col·lecció d’antigues miniatures eròtiques xineses, capells, baguls de viatge, llibres, desenes de verges dels segles XVIII i XIX tallades en fusta...-, peces cadascuna de les quals, només de veure-les, l’artista ja sabia el lloc que ocuparien a casa seva. Amb tot, Corberó feia a casa seva el mateix que fa un pintor davant d’una tela, en la qual un punt groc té el to just de groc i no pot anar ni un mil·límetre més a la dreta o a l’esquerra, ni més amunt ni més avall. Xavier Corberó jugava sempre i es divertia molt, però el seu era un joc seriós.

En contemplar-ho ara tot plegat, qualsevol persona podria pensar que l’artista català va acumular una gran riquesa. Si bé és cert que les seves obres formen part de col·leccions, museus i ciutats de mig món, i que això li reportava ingressos continuats, ell no tenia altra dèria que invertir-ho i multiplicar-se com a escultor en el seu territori. A Esplugues de Llobregat, entre el carrer de l’Església i el vell carrer de Montserrat, Corberó hi va anar deixant, amb el pas dels anys, al llarg d’aquelles cinc dècades, tot el que guanyava.

Sovint es trobava ofegat d’hipoteques i deutes, però així i tot continuava, per necessitat d’artista, aquella magna obra que estava sempre en procés. Dues petites històries ajuden a comprendre la manera que tenia Corberó d’afrontar la relació artística que mantenia amb la seva casa. En els primers anys de la dècada del 2000 acabava de comprar un vell i impressionant Rolls-Royce que havia aparcat en una de les sales de la casa gran d’Esplugues. Aquells mateixos dies, la companyia elèctrica l’havia avisat que li tallarien la llum per falta de pagament. No sabia com pagar la factura. Però quan se li va preguntar per què havia comprat el Rolls si no podia pagar la llum, ell va contestar: “¿I com vols que la pagui si no vaig fent i venent la meva obra? El Rolls hi és necessari”.

Transportar cames

La resposta de Xavier Corberó és l’explicació del projecte que feia dècades que portava al cap. Aquelles cases, patis, espais interiors i exteriors, que ell sempre va entendre com a espais mentals, tot aquell laberint d’arcs, passadissos, dormitoris, ascensors i objectes de tota mena, havia d’acabar per configurar una escultura d’escultures, l’escultura de la vida, una gran obra més que no un museu i que recorda la gesamtkunstwerk de Wagner (l’obra d’art total que integra nombroses disciplines), un exercici també seguit per Anselm Kiefer a Barjac, al sud de França.

Aquesta concepció ens porta a la segona de les històries i ens situa als anys 90, quan Corberó, sempre visionari en qüestions de l’art i del mercat, va intentar convèncer el marxant nord-americà Joseph Helman que organitzessin la seva pròxima exposició a Esplugues en comptes de fer-ho a Nova York. “En lloc de transportar escultures, transportarem cames, gent. I en comptes de veure sis escultures, en podran veure seixanta. Al cap i a la fi és més barat dur gent que escultures”, deia l’artista català. Efectivament, és més barat transportar col·leccionistes que no grans peces de bronze, basalt o de marbre, i alhora, d’aquesta manera, l’escultor sabia que els conduïa a la seva obra més gran, impossible de transportar.

Era qüestió d’una practicitat i una visió de les quals, segons assegurava, Xavier Corberó havia tingut la primera lliçó a Mallorca, quan encara no tenia 10 anys. Ell, que era la tercera generació d’una família de mestres en metal·listeria artística, confessava que el primer cop que va tenir consciència d’estar davant d’un artista va ser amb Josep Maria Sert, quan el va veure pintant l’escala i la sala de música del palau que es feia construir a Palma el financer Joan March Ordinas. El nen Corberó era a Palma acompanyant el seu pare, Xavier Corberó i Trepat, que treballava al Palau March en la realització de les portes de bronze repujat dels accessos principals. “Sert ja era un artista molt reconegut. Pintava amb els dits ajudat per un criat amb guants blancs que li aguantava la paleta. Era bastant impressionant veure’l pintar sobre pa de plata i d’or, perquè totes aquelles figures sortien en pocs minuts de les seves mans, i totes s’assemblaven a don Joan March. El meu pare ja m’ho havia advertit: «Quan vegis aparèixer un home que s’assembli als homes que pinta el Sert, és don Joan March». Recordo que va arribar -«Aquest és el que pinta el Sert», vaig pensar- i, gairebé sense mirar-se la feina del Sert, el financer va dir: «Molt bé, molt bé, senyor Sert, això està quasi acabat i no m’ha dit què costa. Què val això?» Sert va respondre de seguida: «Vuit milions». Just després de la Guerra, vuit milions de pessetes eren una barbaritat. «Molt bé, molt bé, doncs quatre», va afegir March. Sert va tornar a respondre tot seguit: «Bé, sap què? Dos, però ara». I Joan March va treure el talonari i va signar per dos milions. En aquells temps, amb dos milions de pessetes compraves, com qui diu, un parell de vegades l’illa de Formentera. Amb Sert i March, aquell dia vaig rebre la primera lliçó de comerç de l’art a la meva vida”, recordava Corberó.

El de Corberó és un món de contrastos, sofisticat i canalla alhora

Aquella sofisticació que va veure en Josep Maria Sert es troba arreu a les cases d’Esplugues: al pa de plata dels sostres de la construcció que s’eleva sense un final definit a través dels centenars d’arcs, però també es percep en cadascuna de les escultures de marbre que Corberó sabia aprimar fins a aconseguir gairebé la impossible transparència.

Dos mons o el mateix

El de l’artista és, en tot cas, un món de grans contrastos: el preciosisme de la plata es reflecteix a sobre del ciment dels arcs o del terra encimentat i deixat en brut; les peces de marbre rosa o blanc són el contrapunt a la rudesa de les pedres que configuren els seus personatges; la caoba dels mobles antics adquirits per formar part de la seva obra se situen a sobre i a sota d’uns sostres i uns terres de fusta natural sense tractar, o un seguit d’estores perses antigues que són trepitjades per una altra que reprodueix un bitllet de mil pessetes, de les que es podien aconseguir en un tot-a-cent.

Aquests dos mons, que formen part del mateix, conviuen en la vida i l’obra de Xavier Corberó. És impossible no sentir-hi l’alè surrealista del seu amic Salvador Dalí. Els tics de voyeur són en cadascun dels més de vint dormitoris i als seus corresponents banys de les cases d’Esplugues. Hi són els jocs del sexe, sempre subtils. I hi és també una bogeria estrafolària que remet a un dels records que més cops explicava Corberó de les seves vivències amb Dalí: “Aquella tarda, una de tantes, estàvem asseguts al hall de l’Hotel Ritz de Barcelona (Amanda Lear, el Capità Moore, el Tigre...), quan de sobte Dalí se’m tira a sobre: «Alerta! Alerta!» Entrava un casament. I em va dir: «Miri, miri, senyor Corberó, aquests són els que diuen que nosaltres som estranys». I me’ls vaig mirar i era com tots els casaments, que tothom hi té pinta de sonat i d’estrany: ells amb americanes petites o massa amples, corbates que els ofeguen, les senyores amb unes sabates on no hi caben, amb unes cares pintades rares, uns pentinats...”

Per a Xavier Corberó, i això es percep a la seva casa, la proporció havia de ser la justa -assegurava que aquest sentit el portava posat des de petit-, i qualsevol cosa, per estranya que fos, s’havia de sentir còmoda. “En aquest edifici, com a les escultures, jo procuro desaparèixer, perquè sembli que tot ja hi era, que sempre hi ha sigut. No és que vulgui que sembli antic, no. Però crec que les coses que sembla que sempre han sigut en un lloc són les que estan bé, hi estan còmodes. I si una cosa està còmoda, vol dir que l’has encertat. Si no ho està, l’has cagada”, deia.

A la casa, a l’obra, també hi ha ressons d’Antonio Gades, potser en la manera entre elegant i canalla de moure’s i de fer. Es van conèixer el 1963 i es van adonar que eren, deia, “com dues gotes d’aigua”, i es van fer inseparables. Una fotografia, deixada en un caramull entre moltes altres, certifica la semblança del ballarí i l’escultor, que jugaven a canviar-se el passaport per entrar als Estats Units i mai no els van enxampar.

L’obra de Corberó a Esplugues es va construir al llarg de cinc dècades

Hi ha ressons arreu de Marcel Duchamp, un altre voyeur, un altre amic, que el va animar a fer el salt als Estats Units. Per a Corberó, Nova York va ser una segona casa. També Dallas. En un viatge constant d’anada i tornada durant dècades, s’ha de recordar que Xavier Corberó és qui va reunir els seus amics artistes americans -Richard Serra, Oldenburg, Beverly Pepper, Roy Lichtenstein...- perquè fessin escultures immenses per contribuir a la remodelació de les barriades del cinturó de Barcelona, a començaments dels anys 80. Eren els mateixos artistes que, als EUA de la primera meitat dels anys 70, sempre li preguntaven què passaria a Espanya al morir Franco. I Corberó responia convençut: “Això depèn de tu i de mi”. Quan ho explicava, afegia: “Tot això sempre depèn de tu, de tu, de tu i de mi”.

La vida i l’obra de Xavier Corberó es va fer de relacions. N’era molt conscient, com també ho era de l’estrella que deia que tenia en aquest sentit. Amistat amb el marxant Fernando Guereta -una de les cases d’Esplugues, que van comprar plegats, du el seu nom-, amb la bailaora Carmen Amaya -“Una de les persones que més he estimat. Es va morir quan va deixar de ballar i de suar, cosa que era essencial per als seus ronyons malalts. La seva història demostra que l’art és una malaltia com qualsevol altra: l’artista és un malalt”, confessava l’escultor-, amb Margot Fonteyn, amb Manuel Viola, amb Joan Ponç, amb Ricard Bofill, amb Joan Manuel Serrat -com germans-, amb Elsa Peretti -amb qui va mantenir una relació amorosa, i també creativa, durant anys- o amb Maria Dolors Rica -la seva companya de les darreres dècades i de qui feia molt temps que en parlava com “la meva viuda”-. És ella qui conserva la casa i l’obra d’Esplugues com la va deixar l’artista.

No acabaríem si volguéssim recordar tots els amics dels quals hi ha empremta en el món de Corberó. Potser, però, no es pot deixar d’esmentar el Puça, el Franel·la i el Plàstic, tres gitanos de Gràcia, dels quals assegurava haver après el concepte de la dignitat del seu ofici d’artista: “Eren tres gitanos amics meus que, a principis dels anys 60, es dedicaven a vendre robes de molt mala qualitat, robes velles i mig esqueixades, que no feien cap ganes de comprar-les. Però ells en sabien molt de vendre, engrescaven qui fos, ho presentaven com si es tractés de la millor roba del món, i més o menys es guanyaven la vida. Jo els vaig dir que si estafessin menys, si miressin de vendre roba més bona, es farien riquíssims. Em van mirar amb una cara que no oblidaré mai, i em van dir: «Nen, i l’art què?»”.

Xavier Corberó, un autoretrat a través de la casa i les coses

Una vitrina, en un racó discret: flors de coure fetes per l’avi, Pere Corberó, metal·lista, fundador del FAD, músic, esperit modernista; plats repujats a l’asta, del pare, Xavier Corberó i Trepat, bronzista, cofundador de l’Escola Massana; una escultureta de Gargallo, amic del pare, i algunes de les primeres peces de Xavier Corberó i Olivella, gerros dels que en deia pots, repujats a l’asta quan no tenia ni 20 anys (presents a la Biennal Hispanoamericana del 1955, quasi tots els va comprar Dalí, futur gran amic de Corberó). La vitrina és un autorretrat dels orígens, una declaració de principis i una manera de fer artesana que no va abandonar.

Una cuina, petita i atapeïda de coses: les rajoles de la fàbrica Pujol i Bausis, altra vegada l’artesania. És l’espai on Corberó feia mitja vida. L’altra mitja la passava a l’habitació del costat, damunt del seu llit. Tot i tenir milers de metres quadrats, es refugiava als espais més petits de la casa. Íntim entre la immensitat.

Un lloro, el Maties, que avui encara crida “Corberóoo” i altres paraules, algunes gruixudes, que li va ensenyar l’escultor. Reia.

Un dormitori, el seu, minúscul i amb la xemeneia encesa hivern i estiu; la senyera com a flassada als peus del llit. Se sentia molt català, tot i les desavinences, i molt del món alhora.

Uns patis de vegetació desbordant. Els cossiols es compten per milers. Sempre regava. Aigua, plantes i arbres són part de l’obra.

Un calidoscopi, la torre central octogonal. Dona llum al taller-museu de la planta baixa i als sis pisos de la casa. Regalims d’òxid provocats, la consciència del pas del temps.

Un Rolls-Royce aparcat al mig d’una gran sala. Una forma més d’ épater les bourgeois.

Una sivella, feta d’asta, concebuda amb Elsa Peretti. Corberó era home de grans fidelitats. També als mitjons d’un rosa intens.

Milers de fotos : A les taules, apilades en una cadira, al costat del llit. Duchamp, Picasso, Gades, Miró, Robert Hughes, Margot Fonteyn, Thatcher, Dalí, Ponç... Milers, una vida de relacions.

Una bona colla de personatges de basalt. Sovint se’l trobava regant les escultures, un exèrcit de tipus socials, un retrat irònic, en cru.

Xavier Corberó : “Ser artista no vol dir res més que estar despert. Per fer alguna cosa has d’estar despert, és a dir, adonar-te una miqueta més que els altres de segons què. Llavors expliques el que veus i si els altres no tenen res més a fer, s’hi fixen. I si els hi agrada, a sobre et paguen. Si hi ha un moment una mica fotut, pel que sigui, ni et miren, ni et veuen”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF