REPORTATGE

Casa Beethoven, la centenària botiga de música de la Rambla: un far en la foscor

La centenària botiga de música de la Rambla continua il·luminant un passeig que costa de reconèixer. El seu gerent, Jaume Doncos, desafia els rumors de tancament i combat la duresa dels temps amb la passió del primer dia.

Jaume Doncos, gerent de Casa beethoven
TEXT: MAR CORTÉS / FOTOS: CÈLIA ATSET

B aixar per la Rambla semideserta i trobar Casa Beethoven oberta reconforta. L’emblemàtica botiga amb porta d’inspiració noucentista, adossada al Palau de la Virreina, és com un metrònom que marca el debilitat pols comercial i cultural de la ciutat.

Durant el confinament va córrer per internet la brama que Casa Beethoven liquidava existències per tancament. Rumors infundats, producte de la psicosi col·lectiva derivada del constant degoteig de persianes abaixades per sempre a la zona i d’unes perspectives gens esperançadores.

Beethoven du mascareta però parla en boca de Jaume Doncos, el seu gerent, que porta més de quaranta anys darrere el taulell -des que era un adolescent-, molts dels quals sota el mestratge del seu pare, amb qui comparteix nom i ofici: “Em sap molt de greu per la gent que conec i la que no conec que les estan passant magres, però nosaltres encara sobrevivim”. El local on s’ubica Casa Beethoven no genera despesa i per això han pogut resistir millor l’embat de la crisi econòmica del 2008 i la derivada de l’actual pandèmia. També hi ajuda el fet que no tenen treballadors fora de la família. I, per descomptat, la veterania i l’arrelament al barri. Jaume Doncos agraeix les mostres d’empatia que estan rebent en aquests temps difícils: “Hi ha gent que ve per saber com estem, perquè ens aprecia i valora que continuem oberts, no necessàriament per comprar”.

Reoberta des del maig

El Jaume i la seva germana Àngels van tornar a obrir la botiga al maig, tan aviat com van poder. “Vam considerar que era important que la gent veiés la botiga oberta. Ens ho maneguem, portem molts anys. Obrim de 9 a 20 h. Dino un entrepà: ara toca fer un esforç extra i el faig”, declara.

“Per sort, per sort -remarca-, el nostre negoci no només viu dels turistes, malgrat estar situat a un lloc cèntric, immillorable”. Evidentment, la botiga s’ha beneficiat del boom del turisme, però la base de la clientela, el baix continu, sempre ha sigut “la gent del país que continua venint i manté encesa la flama per tirar endavant”. Però també noten que els seus clients potencials, els músics, “estan fumuts”, com la gent de la cultura en general. També els estudiants i els seus pares, que no saben si podran continuar assumint el cost de les classes, les corals que encara no funcionen a ple rendiment o els cantants que no saben quan podran tornar a actuar.

El covid-19 s’ha unit a altres amenaces per al sector, com la de les grans distribuïdores, sobre les quals Jaume Doncos ja havia advertit abans de la pandèmia: “Si paguen els impostos on toca i sobretot paguen dignament els treballadors no hi tinc res a dir. Però si no fan això i a sobre rebenten els preus per crear un monopoli no em mereixen cap respecte. I no hi pots competir ni en preus ni en velocitat; tenen una xarxa molt bona i això no ho desmereixo, tret que s’aconsegueixi esclavitzant les persones. Nosaltres ja veníem de les fotocòpies, que van fer molt de mal, i de la pirateria d’internet”.

No només el negoci ha canviat, sinó també la Rambla, que Jaume Doncos observa des de finals dels anys 70, quan el passeig estava ple de “personatges”, quan era encara una Rambla “d’escala humana”, abans de la invasió turística. I una Rambla en la qual hi participa. Era allà el dia de l’atemptat, el 17 d’agost del 2017: “Em va sortir de l’ànima posar de fons el Nocturn núm. 2 de Chopin. Fins que el vaig treure perquè fins i tot la música sobrava. La música era el silenci”. No es considera cap “heroi” per haver acollit la gent aquell dia: “Vaig sentir uns espetecs que no em van semblar normals. Vaig treure el cap i vaig veure una senyora estesa al pas de vianants de bocaterrosa. Un minut després no quedava ningú a la Rambla. Unes 15 o 20 persones es van aixoplugar a la botiga. La Rambla paralitzada, sense ningú, impressionava. No l’havia vist mai així. Després van venir els fets polítics d’aquell octubre amb els helicòpters sobrevolant: feia por. I després la pandèmia. Veure la Rambla buida o a mig gas s’ha convertit en una cosa habitual”.

Un espai fascinant

No hi ha estudiant de música que no hagi passat per Casa Beethoven, sobretot durant els anys en què el conservatori estava situat al costat del Gran Teatre del Liceu, baixant una mica la Rambla, a la mateixa vorera que la botiga. Mentre esperem que el Jaume acabi d’atendre un client, entren un noi i una noia. Ella diu: “Jo comprava les partitures aquí. Ho tenen tot. Vine, que és molt xulo!”

Té raó: l’espai és fascinant. Entrant a mà esquerra s’apilen partitures guardades en arxivadors que un dia van ser d’un grana lluent, avui apagat però ple de caràcter. Combina amb les cortines de vellut vermell que marquen l’inici de l’antic magatzem. Dos pianos i moltes més partitures conviuen amb llibres i discs de vinil que li atorguen un confortable alè vintage. És un paradís per al melòman obert i curiós que pot trobar des d’un llibre d’estudi de cello fins a un sobre el grup Aerosmith, o un EP d’Andrés Segovia al costat del Monday, Monday, de The Mamas & The Papas.

Casa Beethoven fa poques concessions al regal i al souvenir. “En tenim alguns, però la nostra base continua sent la partitura i el llibre de música, el valor afegit del fet que et taral·legin una melodia i la puguis identificar, o recomanar, perquè tinc la sort de portar molts anys aquí i he tingut accés a aquesta informació. Això és potser el que més m’agrada, compartir el que jo he tingut l’oportunitat d’aprendre. Des de Beethoven fins a Billie Eilish”, explica el Jaume.

La música que sona de fons emet notes del seu estat d’ànim: “Hi ha temporades en què només poso bossa nova, a vegades un mateix tema repetit mil vegades, o un de John Coltrane, o una sonata de Schubert... I tot sovint els clients em pregunten què està sonant”. El gen Doncos l’ha dut a tocar una mica el clarinet, “malament”, i el saxo, que afirma que és l’instrument del seu avi. I també a treure’s el títol de mestre de música, per si mai van maldades. Però, tot i que les xifres de facturació han baixat de manera alarmant, diu que només tancarà el dia que la realitat el convenci que “ha passat una època”.

Si, com diu el Jaume, les botigues s’impregnen de la personalitat de qui les atén, no hi ha dubte que Casa Beethoven s’ha empeltat del seu tarannà assossegat, compatible amb un esperit solidari i combatiu. No va dubtar en cap moment de sortir al carrer amb una pancarta reclamant el pagament dels ERTO, quan ell no en té. I no té ERTOs, recordem-ho, perquè no té treballadors. I no té treballadors perquè abans de no poder-los pagar un sou digne prefereix fer la feina amb l’Àngels i el reforç de la Noemí, una altra de les seves germanes. 

140 anys venent partitures

L’any que es commemora el 250è aniversari del naixement de Beethoven, la botiga barcelonina que porta el seu nom celebra el seu particular aniversari. Es va inaugurar el 1880 com a Casa Guàrdia, però un oncle llunyà del pare del Jaume, que era músic, la va rebatejar al voltant del 1915 amb el nom actual.

Al tombant de segle XX hi havia moltes botigues de partitures a Barcelona: sense discs ni mitjans de reproducció, si volies música a casa l’havies de tocar tu mateix. En la mesura que això va anar canviant, moltes botigues van haver de tancar, però Casa Beethoven va resistir canvis tecnològics, dues guerres mundials i una guerra civil: “Hem passat moments molt crítics: haver arribat fins avui venent partitures em sembla un miracle”, diu el Jaume.

En ciutats com Nova York o en països com Dinamarca ja no en queden: tot es compra per internet. El catàleg de la botiga consta d’unes 70 o 80 mil partitures. Cal tenir una oïda especial per saber què s’ha de comprar i què s’ha de tenir sempre, com una mena de fons d’armari. El marge de benefici oscil·la entre el 30% i el 40%, però el 60% del negoci encara recau en les partitures. La resta es divideix entre llibres (assaigs, tractats, biografies), instruments (guitarres, ukeleles) i altres productes (CDs, vinils, bosses, articles de regal).

Casa Beethoven s’ha convertit també en una mena de centre cultural del barri. Als temps prepandèmia eren freqüents els concerts espontanis, que aplegaven tant gent gran com estudiants enfrontats als seus primers directes. I és estrany el dia en què al Jaume no el visiten amics o coneguts, com l’home que passa la tarda assegut al costat del piano del fons i no marxa fins que el Jaume tanca, a les vuit del vespre.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF