La canviant escenografia de la ferida
IGUAL QUE ES POT ANALITZAR A TRAVÉS DEL NU,la genealogia de la pintura també es pot analitzar a través de la guerra. En tots dos casos la substitució de l’al·legoria pel realisme condueix a les formes descarnades de la mirada moderna. Des del vessant de la guerra, Goya és, potser, el pintor crucial, encara que, des del vessant del nu, el mateix podem dir de l’autor de la Maja desnuda. A començaments del segle XIX, en captar la violència fruit de la invasió napoleònica, Goya es va convertir en un corresponsal de guerra avant la lettre. Quan va morir el pintor aragonès, naixia la fotografia. Des del primer moment els fotògrafs van acompanyar els pintors que volien fer una dissecció sense veus de la brutalitat de la guerra: Géricault, Delacroix, Courbet, els expressionistes, el Picasso del Guernica.
Abans de Goya, la guerra mai havia estat tan brutal a la pintura, o aquesta havia suavitzat la seva brutalitat amb simbolismes i rituals. La sang quedava, per així dir-ho, oculta sota la litúrgia. Encara que la pintura barroca va avançar ja aspectes de la crueltat posterior. Al Renaixement la representació d’escenes guerreres va ser fonamental, per bé que les batalles més celebrades mostraven el joc cerimonial amb més força que l’escenografia de la ferida.
Aquest és el cas de l’extraordinari tríptic La Batalla de San Romano, pintat per Paolo Uccello a mitjans del segle XV. Ara està dispers a la National Gallery de Londres, al Louvre i a l’Ufficci de Florència, però en el seu moment va ser posseït i admirat per Lorenzo de Mèdici. A l’obra d’Uccello, una autèntica simfonia de la perspectiva, es reconeix el pas de la vella guerra medieval a la nova guerra renaixentista. L’estudi de les anatomies i del moviment és d’un gran virtuosisme i l’espectador mai esgotarà la seva capacitat de sorpresa. Jo mateix ho vaig comprovar l’última vegada que vaig contemplar el primer retaule del tríptic, el que és a la National Gallery. En primer pla hi ha un cadàver de bocaterrosa, amb el mateix escorç que el Crist de Mantegna. I a mesura que els nostres ulls canvien d’angle, el cadàver es mou!
