La cantonada de Casp

Aquest punt del passeig de Gràcia, quan es troba amb el carrer de Casp, havia sigut un d’aquells indrets especials de la ciutat. Fa uns dies hi vaig ser, vaig fer un tallat al Bracafé i, com un jubilat, em vaig mirar el solar que ocupava l’antic Novedades. Allà, palplantat, observant com una quadrilla d’obrers treballaven, vaig entendre per què els vells s’aturen davant de les obres. Ells saben què hi havia abans en aquell indret, i són conscients, davant de les grues, de com és d’inflexible el temps amb els records.

A Barcelona hi ha hagut cantonades famoses, com la Cantonada Llibre, coneguda així per la luxosa confiteria de Pere Llibre, a la Rambla amb el carrer Ferran, on l’alta societat barcelonina va somiar i dissenyar l’Exposició Universal de 1888. Anys més tard seria famosa la Bretxa de Sant Pau, la cantonada de la ronda de Sant Pau amb el Paral·lel, on en pocs metres s’acumulaven El Molino, el Bar Borrell, el Cafè Chicago, la cerveseria La Bohemia, el Teatre Circ Olympia i la sala de ball Rialto. Un llistat complet de l’oci popular, on els treballadors anaven a esbargir-se. Entre aquests punts calents de la geografia urbana hi havia la confluència de l’elegant passeig de Gràcia amb la sobrietat del carrer de Casp, lloc de trobada de periodistes i artistes, a poques passes de Ràdio Barcelona i del Teatre Tívoli.

El primer que va desaparèixer d’allà, la tardor passada, va ser el Café Navarra, un establiment que va obrir l’any 1932 com a Cafè Euzkadi després que el seu propietari, el famós empresari Esteve Sala Cañadell, fes un viatge pel País Basc i tornés meravellat amb la seva gastronomia. Aviat es va convertir en un lloc de moda, un restaurant i cerveseria que també funcionava com a cafè. Aquesta condició híbrida va fer que allotgés tertúlies, com les que feien la penya de l’Euzkadi, freqüentades per Xavier Benguerel, Ignasi Agustí o Martí de Riquer. Però passada la Guerra Civil van rebatejar-lo com a Cafè Navarra en commemoració de les tropes navarreses que van ocupar Barcelona el gener del 1939.

Jo mai havia sigut client del Navarra, el seu estil em semblava massa tocat i posat per a mi. En canvi, a la vorera del davant hi havia els billars del Novedades, on vaig passar una part important de la meva adolescència. Hi acudíem quan el vell teatre ja era un cinema, i al soterrani hi funcionava un bowling americà i una sala amb billars i futbolins, on els joves dels vuitanta començàvem la tarda de dissabte fent una partida. Allà dins, punks, rockers, heavys i mods ens trobàvem en una mena de zona neutral. A falta de formació política, fills del desencís i l’atur, fèiem del vestuari una filosofia, i d’un determinat estil de música, una fe. Tampoc sabíem que trepitjàvem el terra que havia acollit el teatre i el frontó Novedades, incendiats tots dos durant la guerra i refets en el mateix lloc com a cinema i com a Hotel Barcelona. A la sortida molt sovint ens aturàvem al Bracafé a fer l’última cervesa abans de passar als combinats.

Al Bracafé hi anava gairebé cada tarda quan vivia al Portal de l’Àngel. Acabada la cita anual amb la fira del llibre d’ocasió, revisava les troballes assegut en una de les seves tauletes. Recordo passar-hi hores xerrant o escrivint en una petita llibreta, com les que porto al damunt habitualment. Situat en un edifici modernista d’Enric Sagnier, el Bracafé es va inaugurar dues setmanes després d’haver-se proclamat la Segona República. La companyia cafetera que li dona nom ja tenia altres locals a la ciutat, però cap no era tan popular com aquest. Ara la cantonada de Casp està a punt de perdre una part important del nostre passat, mentre m’acabo el tallat observant com les excavadores fan la seva feina.