MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

El “camarada Bonet” i l’atemptat que mai va existir

Va deixar la joventut a presó: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 2 de setembre del 1962 l’anarquista Jordi Conill Vall era detingut per la Brigada Social. Trenta dies als calabossos de la Via Laietana, en maceració dels germans Polo, obsessionats per esbrinar un afer d’estat d’importància cabdal: l’atemptat contra Franco al Palau d’Aiete de Sant Sebastià, frustrat només 14 dies abans. Conill va complir 9 anys, 7 mesos i 12 dies a la Model de Barcelona i als centres penitenciaris de Burgos, Jaén i Saragossa. Hi va deixar la joventut: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.

Un dels objectius de Defensa Interior, branca militar de la FAI i la CNT, era matar el dictador. Una part de l’operatiu la derivarien a les Joventuts Llibertàries, que a Barcelona tenien un pis franc al número 8 del carrer Jaume I. Allà, Jordi Conill, Marcelino Giménez i Antoni Mur van establir un pla de maniobres d’entreteniment per atreure la mirada de la policia lluny del lloc previst. Els dies 29 i 30 de juny del 1962 van detonar explosius al local de Falange de la plaça Lesseps, a la seu de la Seguretat Social de la Gran Via i al col·legi Monterols de l’Opus Dei.

Mentre la policia mossegava l’ham, Conill marxava al País Basc del Nord per afegir-se a la coordinació del magnicidi. Al pont d’Hendaia, Iulen de Madariaga, fundador i aleshores màxim dirigent d’ETA, li passava la dinamita per executar la Misión Capital. Va transferir vint quilos de goma-dos en un maletí que el primmirat Madariaga precisava que feia 30 x 40 cm, era metal·litzat i mantenia la temperatura adequada per conservar l’efectivitat del material altament sensible.

Per despistar encara més la policia, un escamot va posar una bomba al Valle de los Caídos el 12 d’agost, mentre el grup a Sant Sebastià colgava els explosius al turó d’Aldapeta, a tocar de la porta del Palau d’Aiete, on Franco arribaria per estiuejar. El comando observava amb prismàtics per activar el detonador per control remot. La comitiva va passar el 18 d’agost com estava previst, però al cotxe principal només hi anaven la dona i la filla de Franco. Van decidir esperar, però es van associar la consuetudinària humitat i la curta durada de les bateries, que podrien engegar en orris totes les precaucions de protecció de la càrrega. La van fer rebentar el dia 19, si més no per demostrar les febleses de la seguretat del Caudillo.

Conill va passar nou anys a la presó, on va decidir entrar al PSUC

Evidentment, la propaganda oficial va minimitzar que anarquistes armats havien arribat a la porta de casa del dictador, en la prehistòria de les fake news : “En la noche pasada estalló un petardo en una huerta”, que només havia ocasionat la “rotura de algunos cristales”. La nota d’agència estava datada del 19 d’agost, i el iot de Franco fondejava a Sant Sebastià l’endemà, exhibint-se uniformat de capità general en el Mercedes descapotable que li havia regalat el Führer després de la trobada al costat d’on havien passat la frontera uns explosius per liquidar-lo.

Franco era cabdill “ por la gracia de Dios ” i era teològicament impossible que li fessin cap atemptat. Van fer veure que no va existir fins i tot en el consell de guerra que van incoar a Conill, però li van demanar pena capital i va estar tres mesos al corredor de la mort de la Model. El va salvar una campanya internacional, liderada per Josep Benet, que va aconseguir fins i tot un telegrama del cardenal arquebisbe de Milà, Giovanni Montini, futur Pau VI, demanant clemència a Franco. A la fitxa de Benet sí que van trencar la negació de l’evidència: “ Dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill por intento de atentado contra Su Excelencia el Jefe del Estado ”.

A la presó, Conill va llegir 324 llibres, va escriure cinc peces teatrals, relats breus i poemes, a més d’uns comentaris dels textos polítics que li interessaven més: Gramsci, Lukács, Sacristán... Aquelles lectures i companys com els líders comunistes Pere Ardiaca i Antoni Gutiérrez Díaz el van fer renegar de l’anarquisme i entrar al PSUC. A partir d’aquell moment, la CNT també va renegar d’ell, i a la negació franquista de l’atemptat s’hi sumaria la negació anarquista que Conill hi participés.

Quan va sortir en llibertat, Conill es va transformar en “el camarada Bonet”, amb altes responsabilitats al PSUC i un plus de clandestinitat, perquè sabien que, si el tornaven a enxampar, no se’n sortiria: l’atemptat també es va fer fonedís. Ja legal, va ser vicepresident de la Diputació de Tarradellas, i regidor a la candidatura que encapçalava el seu gran amic Jordi Solé Tura, al qual va seguir en el trànsit al PSC. Solé Tura li havia escrit uns versos que fan lírica la catarsi: “Tens la cara fosca, freda. / Un problema et volta, et ronda: / el partit? / Alegra, company, la cara. / Si el cos et falta, queda encara / l’esperit”.

Jordi Conill va morir el 31 de març del 1998, sense temps de celebrar el seixantè aniversari. Vaig reconstruir la seva història a partir del seu testimoni, de la seva filla Joana, de Madariaga i de Benet. I examinant la documentació de la Brigada Social, el sumari i els manuscrits i correspondència a la presó. 

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF