La boca de l'infern
La versió més estesa diu que el nom d'aquest carrer ja desaparegut recordava l’hostal de l’Infern, un negoci de mala mort on diu la tradició que s’hostatjava d’incògnit el bandoler Joan de Serrallonga
A Perpinyà hi ha un carrer de l’Infern, un passatge estret i una mica lúgubre que desemboca a la terrassa del Grand Café de la Paix. Sempre que hi passo penso en el carrer homònim que també hi va haver a Barcelona, una travessia igual d’estreta i tètrica situada molt a prop de la catedral. El carrer de l’Infern barceloní feia menys de dos metres d’ample, i anava de la intersecció entre els carrers de la Corríbia i de Ripoll fins a la riera de Sant Joan, un espai actualment sepultat sota la Via Laietana. Al carrer de Ripoll havien obert les Escoles Majors, la primera universitat que va funcionar a la ciutat. El carrer de la Corríbia acollia la confraria dels Tavernes, que tenien els seus negocis per la rodalia. Aquesta combinació perfecta atreia fins a aquell carrer batxillers tarambanes, que freqüentaven establiments de dubtosa reputació com la taverna de la Glòria o la taverna de l’Infern.
La versió més estesa diu que el seu nom recordava l’hostal de l’Infern, un negoci de mala mort on diu la tradició que s’hostatjava d’incògnit el bandoler Joan de Serrallonga. Antoni Vallescà en dona una altra versió a Las calles de Barcelona desaparecidas. Segons aquest autor el nom procedia de quan el carrer acollia tallers de ferrers, que feien molt de soroll quan picaven a l’enclusa amb el martell. Aquell xivarri feia que el lloc fos considerat un infern on no es podia descansar. La versió més popular la van recollir tant Víctor Balaguer com Joan Amades, i explica que un notari de Tordera va morir sense poder certificar que un pagès de la mateixa població -en Pere Portes- havia pagat un deute. Entestat a demostrar que sí que ho havia fet, va acompanyar un misteriós cavaller fins a una cova d’Hostalric, per on va accedir a la llar del dimoni. Allà va presenciar diversos turments fins que, aterrit, es va encomanar a Déu. En aquell instant va sortir d’allà pel celler de l’hostal de l’Infern de Barcelona, ple de botes. Per aquest motiu en Pere Portes va ser rebatejat com a Pere Botero.
Llegendes a part, l’existència d’un carrer així al costat de la catedral no agradava a molts. L’any 188, el diari carlí El Correo Catalán va fer córrer el rumor que al carrer de l’Infern hi obririen una escola laica! La notícia era falsa, però ens ofereix una idea del que n’opinaven els sectors més clericals. Llavors el carrer acollia la fonda de sisos de Cal Borni i el cafè de l’Infern, just a la cantonada amb la Riera de Sant Joan. Aquest establiment era propietat de la família Carné-Brunet, íntims dels Riba de Castellterçol. Quan encara era un estudiant, Enric Prat de la Riba hi va residir. El 1885 un lladre que anava al jutjat es va escapar i va fugir corrents. En veure’s interceptat per un vianant, li va disparar a boca de canó, però no li va causar cap ferida. El fugitiu es va refugiar al cafè de la Indústria, que per la porta del darrere donava al carrer de l’Infern, i allà es va atrinxerar a trets darrere la barra, per a consternació dels clients.
L’any 1908 van començar les obres de la futura Via Laietana. El 1911 els veïns del carrer de l’Infern es van queixar de dos gossos que bordaven tota la nit. Pocs mesos després les grues acabaven amb aquelles voreres. La boca de l’infern es transformava en un prosaic túnel del metro.
