‘Aux urnes, citoyens!’ La defensa d’europa / MARI FOUZ

ANÀLISI

‘Aux urnes, citoyens!’, la defensa d’Europa

És hora de fer sonar l’alarma. Set dècades després del final de la Segona Guerra Mundial en territori europeu, l’Europa que hem construït des de llavors està en perill

‘Aux urnes, citoyens!’ La defensa d’europa / MARI FOUZ
TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Mentre la catedral de Notre-Dame cremava, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen empatava a les enquestes amb el moviment d’Emmanuel Macron per aconseguir el que ell anomena el “Renaixement europeu”. A Espanya, un partit d’extrema dreta anomenat Vox, que promou idees nacionalistes reaccionàries contra les quals se suposava que la democràcia postfranquista estava immunitzada, ha guanyat el favor d’un de cada 10 votants a les eleccions generals. Els populistes nacionalistes manen a Itàlia, on un besnet de Benito Mussolini es presenta per al Parlament Europeu a la llista dels anomenats Germans d’Itàlia. Un partit populista ultradretà anomenat Els Finlandesos, abans Autèntics Finlandesos (per distingir-los dels “falsos” finlandesos de diferent color o religió), van obtenir gairebé tants vots com els socialdemòcrates de Finlàndia a les eleccions generals del mes passat. A la Gran Bretanya, les eleccions europees del 23 de maig es poden considerar un altre referèndum sobre el Brexit, però la lluita subjacent és la mateixa que la dels nostres companys europeus. Nigel Farage és una Le Pen amb bombí i paraigua, un autèntic finlandès amb una jaqueta Barbour.

Mentrestant, amb motiu del 30è aniversari de les revolucions de vellut del 1989, el partit que ocupa el poder a Polònia, Dret i Justícia, ha denunciat una declaració a favor dels drets del col·lectiu LGBT com un atac contra els nens. A Alemanya, Alternativa per a Alemanya desplega amb èxit una retòrica völkisch que ens pensàvem que havia sigut desterrada per sempre, tot i que ara la culpa de tot la tenen els musulmans i no els jueus. Recordem l’advertiment de Bertolt Brecht: “ Encara és fecund el ventre / d’on va sorgir la bèstia immunda”. Viktor Orbán, el jove heroi revolucionari del 1989, convertit en buldog neoautoritari, ha fet caure la democràcia progressista a Hongria utilitzant atacs antisemites contra el multimilionari George Soros i generoses subvencions de la UE. També ha tingut la protecció política de Manfred Weber, el polític bavarès que segons el Partit Popular Europeu, la poderosa aliança europea de centredreta, hauria de ser el pròxim president de la Comissió Europea. Orbán ha resumit la situació així: “Fa trenta anys crèiem que Europa era el nostre futur. Avui creiem que nosaltres som el futur d’Europa”.

Matteo Salvini, d’Itàlia, hi està d’acord, fins al punt que és l’amfitrió d’un acte electoral dels partits populistes de la dreta d’Europa, una internacional de nacionalistes, a Milà. És evident que l’espectacle del que en un altre temps va ser un gran país convertit en la riota global, en una tràgica farsa anomenada Brexit, ha estroncat qualsevol conversa d’un Brexit a l’hongaresa, a la polonesa o a la italiana. Però el que volen fer Orbán i companyia és, de fet, més perillós: Farage només vol marxar de la UE, mentre que ells proposen desmantellar-la des de dins per tornar a una imprecisa però òbviament molt menys relligada “Europa de les nacions”.

Es miri cap on es miri, apareixen antigues i noves fissures, entre el nord i el sud d’Europa, catalitzades per la crisi de l’eurozona, entre l’oest i l’est, en la mesura que reviuen els vells estereotips d’orientalisme intraeuropeu (l’oest civilitzat, l’est bàrbar), entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre dues meitats de cada societat europea, i fins i tot entre França i Alemanya.

De subjecte a objecte de la política

Per a tots els que s’ho mirin amb una perspectiva més àmplia, aquests senyals cada cops més clars de la desintegració europea no haurien de ser cap sorpresa. ¿Que no responen a un patró ben conegut de la història europea? Al segle XVII, la terrible destrucció de la Guerra dels Trenta Anys es va acabar amb la Pau de Westfàlia. En el tombant del segle XVIII, el continent es va esquinçar al llarg de dues dècades de guerres napoleòniques, i després va ser recosit amb un altre patró pel Congrés de Viena. La Primera Guerra Mundial va anar seguida del Tractat de Versalles. Cada nou ordre europeu de la postguerra dura un temps, més o menys llarg, però s’esfilagarsa gradualment, amb tensions tectòniques que es congrien sota la superfície, fins que finalment l’ordre es trenca i arriba un nou període de problemes. A Europa, cap acord, ordre, imperi, autonomia, res publica, Reich, concert, entesa, eix, aliança, coalició o unió dura per sempre.

A Europa, cap acord, ordre, imperi, aliança o unió dura per sempre

Tenint en compte aquesta tendència històrica, la nostra Europa se n’ha sortit prou bé: aquest mes, si considerem que va néixer al final de la Segona Guerra Mundial, fa 74 anys. Aquesta longevitat és deguda a l’ensorrament miraculosament no violent entre els anys 1989 i 1991 d’un imperi rus dotat d’armes nuclears que havia ocupat la meitat del continent. Només a l’antiga Iugoslàvia i, més recentment, a Ucraïna, hem presenciat el que acostuma a passar després de la caiguda d’un imperi: un conflicte sagnant. Deixant de banda aquests casos, el que hi ha hagut després del final de la Guerra Freda és una ampliació i un aprofundiment pacífics de l’ordre existent a l’Europa occidental posterior al 1945. Però ara, potser, la musa de la història crida, com un lúgubre barquer des de la costa: “Vinga, número 45, se t’ha acabat el temps!”

En un sentit, però, aquesta època és diferent. Al llarg dels segles, Europa s’ha autodestruït una vegada i una altra per reconstruir-se després, però alhora explotava, colonitzava i dominava altres parts del món. Amb la guerra civil que va arrasar intermitentment el continent des del 1914 fins al 1945, un període que Winston Churchill va descriure com una Segona Guerra dels Trenta Anys, Europa es va descavalcar a ella mateixa del tron global. A l’acte cinquè de l’autodestrucció europea, els Estats Units i la Unió Soviètica van pujar amb pas decidit a l’escenari, com Fortinbras al final de Hamlet. No obstant, durant la Guerra Freda que va venir després, Europa era almenys l’escenari central de la política mundial. Els europeus van tornar a fer història durant un breu i brillant moment, el 1989, però després el Weltgeist de Hegel, “l’esperit del món”, es va desplaçar ràpidament de Berlín a Pequín.

Avui Europa té dificultats per seguir sent subjecte i no convertir-se en objecte de la política mundial -amb una Pequín àvida per modelar un segle xinès, una Rússia revengista, uns Estats Units unilateralistes liderats per Donald Trump i el canvi climàtic que amenaça d’esclafar-nos a tots-. Tant Rússia com la Xina divideixen i governen alegrement el nostre continent, utilitzant el poder econòmic per carregar-se els estats europeus més febles; i la desinformació per enfrontar països. Al segle XIX, les potències europees es van embrancar en el que se’n va dir la lluita per l’Àfrica; al XXI, els poders externs s’embranquen en la lluita per Europa. Per descomptat, Europa significa moltes coses diferents. És un continent amb fronteres mal definides, una cultura i una història compartides, un conjunt de valors controvertits, una xarxa complexa d’institucions i, no menys important, centenars de milions de persones, totes amb la seva Europa particular. Nacionalistes com Le Pen i Orbán insisteixen que ells només volen una Europa diferent. Digue’m quina és la teva Europa i et diré qui ets. Però la institució central del projecte posterior al 1945 en què els europeus han treballat conjuntament és la Unió Europea, i ara el seu futur està en dubte.

Aquesta radicalització i desintegració no són de cap manera inevitables, però, per combatre-les, hem d’entendre com hem arribat fins aquí, i per què val la pena defensar aquesta Europa, amb tots els seus defectes.

L’exemple de Bronisław Geremek

Som al 1942. En un tramvia que travessa sorollosament la Varsòvia ocupada pels nazis, hi ha un nen de 10 anys demacrat i mig mort de gana. Es diu Bronek. Porta quatre jerseis i, tot i la calor del mes d’agost, tremola. Tothom el mira encuriosit. Ell està segur que tothom s’adona que és un nen jueu que ha fugit del gueto esmunyint-se per un forat de la paret. Per sort, ningú el denuncia, i un passatger polonès li adverteix que vigili amb un alemany que seu a la secció on hi diu “ Nur für Deutsche ”. I així, el Bronek sobreviu, mentre el seu pare és assassinat en un camp d’extermini nazi i el seu germà és enviat a Bergen-Belsen.

Aquesta desintegració es pot evitar si entenem com hem arribat aquí

Seixanta anys després, jo estava caminant amb el Bronek per un dels llargs passadissos del Parlament d’una Polònia ara independent. De sobte es va aturar en sec, es va girar cap a mi, es va acariciar la barba i va dir amb tranquil·litat: “Saps, per a mi, Europa és com una essència platònica”.

En la vida del professor Bronisław Geremek teniu la història essencial de com i per què Europa s’ha convertit en el que és avui. Després d’haver-se escapat dels horrors del gueto (“el món es va cremar davant dels meus ulls”), juntament amb la seva mare, va ser criat per un padrastre catòlic polonès, va fer d’escolanet i va ser instruït per un estimulant sacerdot en la Germandat de la Santa Verge Maria. Així doncs, també es va imbuir del profund i característic llegat cristià d’Europa. Després, als 18 anys, va entrar al partit comunista creient que construiria un món millor. Divuit anys més tard, desproveït de les seves últimes il·lusions per la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, va renunciar al partit en senyal de protesta i va tornar a la seva vida professional com a historiador medieval. Però d’alguna manera va continuar lligat a la política.

Vaig trobar-me’l per primera vegada durant una històrica vaga d’ocupació a les drassanes de Lenin, a Gdansk, l’agost del 1980, quan el líder dels treballadors en vaga, Lech Wałęsa, va demanar a Geremek que es convertís en assessor del moviment de protesta que aviat es batejaria com a Solidaritat. Al llarg de la dècada següent el vaig visitar, sempre que podia, al seu petit apartament del nucli antic de Varsòvia, que els nazis havien arrasat i que després els polonesos havien reconstruït pedra a pedra. Mentre fumava la seva pipa de professor, compartia amb mi la seva anàlisi diàfana sobre la decadència de l’imperi soviètic. Diàfana encara que ell i els seus companys de Solidaritat s’esforcessin a convertir aquella decadència en una caiguda. El 1989 va ser l’arquitecte intel·lectual de les converses que van ser claus per a la transició negociada de Polònia des del comunisme cap a la democràcia, i Polònia va ser el trencaglaç per a la resta de l’Europa central.

Al cap de deu anys, era el ministre d’Exteriors que va signar el tractat pel qual Polònia es va convertir en membre de l’OTAN. Quan el vaig visitar al ministeri d’Afers Estrangers, vaig veure a la lleixa de la llar de foc una ampolla de vodka txec que es deia Llàgrimes de Stalin. “Te l’has d’emportar! -va exclamar-. Un ministre d’Exteriors polonès no pot tenir Stalin al seu despatx!” De manera que, mentre escric això, aquella ampolla de Llàgrimes de Stalin és a la lleixa de la meva llar de foc, a Oxford. En record del Bronek, no me la beuré mai.

Després de contribuir decisivament a fer entrar el seu estimat país a la Unió Europea, es va convertir en membre del Parlament Europeu, el mateix Parlament per al qual elegim nous representants aquest mes. Tràgicament, però en certa manera simbòlicament, va morir en un accident de cotxe quan anava cap a Brussel·les.

La història de Geremek és única, però la forma bàsica del seu europeisme és típica de tres generacions de constructors d’Europa que van convertir el nostre continent en el que és avui. Quan observem com es va promoure l’argument de la integració europea en diversos països, des dels anys quaranta fins als noranta, la història de cada país sembla a primer cop d’ull molt diferent. Però si hi furgueu una mica trobareu el mateix pensament subjacent: “Hem estat en un mal lloc, volem estar en un lloc millor, i aquest lloc millor es diu Europa”. Els malsons que aquests països intentaven deixar enrere eren molts i diversos. Per a Alemanya, era la vergonya i la deshonra del règim criminal que va assassinar el pare de Bronek. Per a França, era la humiliació de la derrota i l’ocupació. Per a la Gran Bretanya, la relativa decadència política i econòmica. Per a Espanya, una dictadura feixista. Per a Polònia, una de comunista. A Europa no en faltaven, de malsons. Però, per a tots ells, la forma de l’argument proeuropeu era la mateixa. Es tractava d’un allargat i exuberant vist escrit en llapis: un descens pronunciat, un gir i després una línia ascendent cap a un futur millor. Un futur anomenat Europa.

Els records personals dels mals temps van ser un motor per a tres generacions ben concretes. Molts dels pares fundadors del que és ara la Unió Europea eren el que podríem anomenar fills del 14, que encara recordaven vívidament els horrors de la Primera Guerra Mundial. Llavors van arribar els fills del 39, com Geremek, marcats de manera indeleble per traumes de guerra, gulag, ocupació i Holocaust. Finalment, hi havia un tercer grup, els fills del 68, que es rebel·laven contra la generació dels seus pares, colpida per la guerra, encara que molts d’ells també tenien l’experiència de les dictadures del sud i l’est d’Europa.

El problema comença quan arribes a la terra promesa. Ara, per primera vegada, tenim una generació d’europeus -anomenem-los fills del 89- que només han conegut una Europa de democràcies liberals estretament relacionades. Digueu-ne comunitat o imperi europeu, si voleu. No cal dir que el concepte “Europa unida i lliure” segueix sent un ideal, no una realitat, perquè milions de persones que viuen aquí, especialment els pobres, pertanyen a una minoria discriminada o han vingut a buscar refugi des de l’altra riba del Mediterrani. Però estem més a prop d’aquest ideal que mai.

Només parodiant la pedanteria alliçonadora a la gent gran es pot dir: “Aquests joves no saben la sort que tenen!” Al cap i a la fi, els votants més joves són sovint més proeuropeus que els més grans. Però no seria erroni dir que molts dels fills del 89 que han crescut en aquest continent relativament unit i lliure no veuen Europa com una gran causa, com la veien els fills del 39 i el 68. Per què t’has d’apassionar per una cosa que ja existeix? Si no t’has criat a l’antiga Iugoslàvia o Ucraïna, és poc probable que tinguis una experiència personal directa de la rapidesa amb què tot es pot ensorrar fins a tornar a la barbàrie europea. Per contra, molts d’ells sí que saben per amarga experiència com ha empitjorat la vida després de la crisi financera del 2008.

Els fills de la crisi

A les parets de l’Al-Andalus, un bar de tapes d’Oxford, les representacions de ballarins de flamenc i de corrides de toros abracen el tòpic sense vergonya. Aquí, quan el vaig conèixer el 2015, hi treballava com a cambrer el Julio, moreno, prim i apassionat. Però servir els turistes en un bar de tapes d’Anglaterra no era el que esperava fer a la vida. Acabava de fer un màster en estudis europeus a la Universidad Complutense de Madrid. Va ser la crisi de la zona euro -que en el moment àlgid va fer que un de cada dos joves espanyols estigués a l’atur- el que el va reduir a això. Mirant enrere, el Julio descriu els seus sentiments quan va haver d’anar-se’n a viure a l’estranger: “Tristesa, impotència, solitud”.

A tot el continent hi ha molts milers de Julios. Per a ells, aquell senyal de vist s’ha capgirat: va començar pujant de manera constant, però després del 2008 va girar i va caure bruscament. Fa deu anys, tu i el teu país estàveu en un lloc millor. Ara esteu en un de pitjor, i això és perquè Europa no ha complert el que prometia.

Heus aquí l’astúcia de la història: les llavors del triomf se sembren en el moment del gran desastre, el 1939, però les de la crisi se sembren en el moment del triomf, el 1989. Amb l’avantatge de veure-ho en perspectiva, ens adonem que molts dels problemes que tenallen Europa avui tenen l’origen en la transició aparentment triomfal després de la caiguda del Mur de Berlín. Algunes persones clarividents van advertir-ho en aquell moment. El filòsof polític francès Pierre Hassner va escriure el 1991 que, tot i que celebràvem el triomf de la llibertat, havíem de recordar que “la humanitat no viu només per la llibertat i la universalitat, que les aspiracions que van portar al nacionalisme i al socialisme, l’anhel de sentir-se comunitat i tenir una identitat, i l’anhel de solidaritat i igualtat, reapareixeran com ho fan sempre”. I així ha sigut.

Els fills del 89 no veuen Europa com una gran causa, com van fer els fills del 39 i el 68

Els esdeveniments del 1989 van obrir la porta a una era sense precedents de capitalisme globalitzat i financiaritzat. Tot i que això va facilitar un gran progrés material per a una nova classe mitjana a l’Àsia, a Occident va generar nivells de desigualtat econòmica que no s’observaven des de principis del segle XX. També es va obrir una bretxa entre els que tenien una educació superior i experiència internacional i els que pertanyien a l’altra meitat menys afavorida de les societats europees. Aquests últims van considerar que els primer no els tenien l’atenció i el respectes que es mereixien. Les barreres a la llibertat de circulació entre els països europeus es van eliminar, però no es va preveure gaire què faria Europa si un gran nombre de persones volia entrar a través de la frontera exterior de la zona Schengen. El que va venir a continuació van ser problemes d’emigració a gran escala, per als països més pobres de l’est i el sud d’Europa, i d’immigració per als més rics del nord d’Europa -ja sigui el moviment intern de més de 2 milions de ciutadans de l’est d’Europa a la Gran Bretanya o l’afluència de més d’un milió de refugiats de fora de la UE a Alemanya.

L’esclat de la crisi financera mundial va deixar al descobert tots els defectes inherents a una zona euro a mig construir. Creada a corre-cuita com a resposta política a la unificació alemanya, l’eurozona que tenim avui dia, una moneda comuna sense un tresor comú, que enllaça economies tan diverses com les de Grècia i Alemanya, era insostenible, com van advertir inútilment nombrosos economistes. La incapacitat del nord d’Europa, i sobretot d’Alemanya, per actuar amb llums llargs i reflexos, va comportar que la crisi impactés traumàticament sobre el sud d’Europa. La crisi de la zona euro no només va conduir el Julio a aquest depriment bar de tapes i va portar el poble de Grècia a una situació desesperada sinó que va engegar una nova onada de polítiques radicals i populistes, tant a l’esquerra com a la dreta, i amb barreges d’esquerra i dreta que no encaixen fàcilment en aquesta vella dicotomia.

Els populistes culpen dels patiments d’“el poble” les elits remotes, tecnocràtiques i liberals. Europa, o més exactament “Europa”, és especialment vulnerable a aquest atac. Perquè la majoria dels funcionaris de Brussel·les són prou remots, prou tecnocràtics i prou liberals. Tot i que els diputats del Parlament Europeu s’elegeixen directament, a vegades aquest Parlament pot semblar una bombolla que hi ha dins la bombolla de Brussel·les. Tot i que la seva remuneració és migrada si la comparem amb la dels banquers que gairebé van enfonsar el sistema capitalista globalitzat, els líders de la UE, els parlamentaris i els funcionaris estan molt ben pagats. Veient-los saltar d’un BMW amb xòfer per pronunciar un altre delicat discurs visionari sobre el futur d’Europa, abans de tornar al BMW per desplaçar-se fins a un altre bon dinar, no és estrany que molts europeus menys privilegiats diguin: “Home, esclar que canten les lloances d’Europa”.

La crisi existencial d’Europa

A principis d’any, en una oficina tronada de Westminster, vaig estar parlant amb algú que, com jo, desitja fervorosament un segon referèndum sobre el Brexit en el qual la majoria voti a favor de continuar a la UE. Quin hauria de ser el nostre lema de campanya? Entre d’altres, va suggerir “Europa és genial!” Em vaig esgarrifar. Per què? Perquè això ens fa venir a la memòria una campanya de promoció del govern britànic que posava els pèls de punta, construïda al voltant del lema “La Gran Bretanya és GENIAL” (“Britain is GREAT”). Els països que senten la necessitat de proclamar en majúscules que són genials probablement ja no ho són. Però també el vaig trobar desafortunat per tots aquests problemes que s’han acumulat arreu d’Europa durant els 30 anys de pau des del 1989. Europa és genial per a nosaltres, els que tenim formació, privilegis, mobilitat i feines ben lucratives, però ¿realment us veieu amb cor de dir “Europa és genial!” amb cara seriosa al treballador sense feina ni preparació del nord postindustrial d’Anglaterra, al llicenciat del sud d’Europa que no pot trobar feina o al nen gitano o el refugiat encallats en un campament?

Només som creïbles si reconeixem que la Unió Europea està passant ara per una crisi existencial i és amenaçada des de dins i des de fora. Està pagant el preu dels èxits del passat, que fan que tot el que s’aconsegueix es doni per descomptat, i també el dels errors del passat, molts dels quals tenen la característica compartida de l’extralimitació liberal.

L'èxit seria preservar durant els pròxims 30 anys la UE d'avui

L’argument per defensar l’Europa actual és molt diferent del de fa mig segle. Als anys 70 la gent de la Gran Bretanya, Espanya o Polònia mirava països com França i Alemanya Occidental, just al final de les trente glorieuses -les tres dècades de creixement econòmic de la postguerra- en una Comunitat Europea que llavors era molt més petita, i deia: “Nosaltres volem el que tenen ells”. Avui l’argument comença amb la defensa d’una Europa que ja existeix, però que ara està amenaçada per la desintegració. Si l’edifici fos tan fort que poguéssim dir sense vacil·lació “Europa és genial!”, no necessitaria tan urgentment el nostre suport.

Des dels seus inicis, el projecte europeu ha tingut una retòrica teleològica, orientada al futur, que ha girat sobre el que passarà un bon dia, quan arribem a una mena d’europeïtat ideal. Aquests hàbits són difícils de deixar. Recentment, mentre travessava Hannover amb cotxe, vaig veure un cartell del Partit Verd per a les eleccions europees on es deia que “Europa no és perfecta, però és un bon començament”. Si et pares a pensar-hi un moment, t’adones que és una frase ben estranya. Al cap i a la fi, no diem que “la Gran Bretanya no és perfecta, però és un bon començament”. La majoria de persones de 74 anys tampoc diuen “la meva vida no és perfecta, però és un bon començament”. Actualment, la Unió Europea, com Alemanya o França o la Gran Bretanya, és una entitat política madura que no necessita trobar la legitimitat en un futur utòpic. Ara hi ha un argument realista, fins i tot conservador (amb una c minúscula) per mantenir el que ja s’ha construït, cosa que, per descomptat, també significa reformar-ho. Si ens limitéssim a preservar durant els pròxims trenta anys la UE d’avui en dia, amb els seus nivells actuals de llibertat, prosperitat, seguretat i cooperació, l’èxit ja seria impressionant.

Mirat amb una perspectiva històrica llarga, aquesta és la millor Europa que hem tingut mai. Us desafio a assenyalar-ne una que sigui millor per a la majoria dels països del continent i de les persones. La majoria dels europeus viuen en democràcies liberals que es comprometen a resoldre les seves diferències per mitjà de reunions que s’allarguen tota la nit a Brussel·les, i no a través de l’acció unilateral, i encara menys per mitjà de la força armada. Aquesta Unió Europea no és un país, ni ho serà a curt termini, però és molt més que una organització internacional. L’ex primer ministre italià Giuliano Amato la defineix com un objecte volador no identificat. Pot ser que vagi curta de mística, d’atractiu emocional, però tampoc n’hi falta del tot. El cor es pot encendre al veure les banderes europees onejant al costat de les dels estats, i sens dubte al sentir els compassos de l’himne europeu, l’arranjament de l’ Oda a l’alegria de Beethoven.

Per a qualsevol que sigui ciutadà d’un estat membre de la UE, aquest és un continent on et pots despertar un divendres al matí, decidir agafar un vol econòmic que et porti fins a l’altra punta del continent, conèixer-hi algú que t’agradi i posar-te a estudiar, treballar i viure en aquell lloc tot gaudint dels drets d’un ciutadà europeu, dins d’una mateixa comunitat legal, econòmica i política. Tot això, com la salut, ho valores més quan estàs a punt de perdre-ho. No és estrany que els participants en la gran manifestació proeuropea celebrada a Londres el 23 de març d’aquest any portessin samarretes que proclamaven “Sóc ciutadà d’Europa”.

Vet aquí, doncs, el repte més profund que ens planteja aquest moment: ¿realment hem de perdre-ho tot per tornar-ho a buscar? Nascut a les profunditats de la barbàrie europea fa més de setanta anys, escorat cap a una crisi per una arrogància nascuda d’aquell triomf liberal de fa 30 anys, ¿cal realment que aquest projecte d’una Europa millor torni a enfonsar-se en la barbàrie perquè la gent es mobilitzi i el faci renéixer? Mentre s’esvaeixen els records personals com els que van inspirar la passió europea de Bronisław Geremek, la qüestió és si la memòria col·lectiva, cultivada per historiadors, periodistes, novel·listes, estadistes i cineastes, ens permetrà aprendre de les lliçons del passat sense que tots plegats hi tornem a caure.

El Julio creu que en podem aprendre. Per això, després d’haver reprès la seva carrera acadèmica a Espanya, ara, a les eleccions europees, donarà suport a un partit proeuropeu, radical i transnacional anomenat Volt. “La generació que represento -em va escriure recentment- ha presenciat el començament de la desintegració de la UE a causa del triomf del referèndum del Brexit. Imagini’s que hi ha referèndums de sortida a tota la UE en els pròxims 10 o 20 anys; la UE podria quedar fàcilment desmantellada […]. De manera que no quedarà res dret si no defensem el que hem aconseguit després del sacrifici de tantes generacions”.

No heu de subscriure el radicalisme electritzant del programa federalista paneuropeu de Volt per valorar la força de la crida del Julio. Jo mateix crec que unes receptes més graduals per reformar la UE són més realistes. A les eleccions europees d’aquest mes, hi ha múltiples variants de proeuropeisme, ofertes per diferents partits, la majoria dels quals reconeixen la necessitat de reformar la Unió. El que és clar és que, per una vegada, finalment, aquestes eleccions europees realment són sobre el futur d’Europa. En 28 països, nous partits i antics fantasmes competeixen pel cor dels votants; prop de 100 milions encara no han decidit el seu vot. El que cal ara, a tots els racons del nostre continent, és defensar la nostra casa comuna europea, no amb les armes, sinó amb les urnes. El vostre continent us necessita. 

Traducció: Marc Rubió Rodón

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF