VIDA REGALADA

L’art i la zumba

-Mamà, m’ha trucat la Dolly que baixen a la Gaspar, que ha tornat a Consell de Cent, ¿te animas?

- Creo que Joan llamó el otro día a tu padre para decirle...

-Tenen picassos, obra gràfica, auténticas gangas, se viene Eva también...

-...Soldevila?

- Sí, claro. Vens o no?

- Mira, cariño, es que no estoy yo muy picassiana, francamente, y además me conozco, porque aunque esté destemplada, como vaya seguro que pico con algo, que me tiene Gaspar el punto perfectamente pillado, menudo es... La otra vez que bajé a ver a tía Mimí, paré un momento a saludar y salí de allí con un Todó debajo del brazo.

-Aquell tan mono de la esquina? ¿El de los cachivaches azules?

- Sí, el mismo, a tu padre un poco más y le da un pasmo, pero oi que és bonic? Todo el mundo me lo dice. Tuve que retapizar todo el salón para que resaltara porque como tiene esos colores tan relajados, pero qué quieres que te diga, mereció la pena.

Moltes senyores de casa bona ocupen l’espai temporal que queda entre el part dels seus plançons (de la criança se n’encarreguen les nannies ) i l’ocàs al voltant de la taula de bridge, interessant-se per l’art. Si la senyora és molt, però que molt senyora, una senyorassa, una supersenyora (vaja, la dona d’un banquer, la d’un armador), dedicarà aquest temps a la consolidació d’un concurs de piano, si pot ser internacional, dirigit a joves promeses (sempre el guanya un coreà) o convertint una antiga vaqueria empordanesa en un museu d’obres de gran format (de Henry Moore i Louis Bourgeois a Mario Merz, Carl Andre o Txomin Badiola, i fins a Susana Solano, Donald Judd o, ja al jardí, Richard Long i Plensa). Si la senyora en qüestió ho és a seques serà diletante i petita col·leccionista d’obres que es situen de les segones avantguardes cap aquí, perquè resulta que, com que n’han crescut envoltades, a elles el modernisme, el noucentisme, el cubisme i el romànic català, ni fu ni fa... És una mica com el que passa amb els de Barcelona, que ni se’ls passa pel cap de pujar a l’ascensor de Colón. Tu a una senyora de casa bona li fas escollir entre un Ramón Casas i un Hans Hartung i t’escull, sense vacil·lar, el Hans Hartung.

Aquest sobtat interès per l’art, que alleuja la desídia que massa sovint comporta la vida regalada i que, sigui dit de passada, és sempre menys exigent i fanàtic que el fervor religiós que moltes d’elles poden arribar a sentir pel mateix motiu (la desídia), també es tradueix en viatges a museus internacionals amb les amigues i cosines, naturalment entre setmana, on quasi bé sempre els fan, un cop tancat al públic, una visita exclusiva perquè alguna d’elles té algun íntim al patronat de torn. És l’equivalent artístic a l’audiència privada amb el Papa al Vaticà. Turisme, en definitiva, d’altíssima volada.

Quan arribes a casa seva i al rebedor veus amb estupor que hi té penjat un fluorescent i monumental Yajoi Kusama que t’empeny a exclamar un ridícul “uau!”, ella, mentre li passa la teva gavardina a una uniformada criada d’origen filipí, dirà:

“¿ A que es divertido? Lo compré el otro día en Art Basel, en Miami. Cuando estoy pochita me pongo delante de él y, te lo juro, me da un chute de energía que ni la zumba en el Iradier ”.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF