L’art que ofèn

A la Marina de València s’hi han instal·lat unes escultures que han escandalitzat algunes persones pel seu contingut eròtic. Són un conjunt d’obres d’Antoni Miró, artista d’Alcoi, amb certes reminiscències gregues que reprodueixen escenes de sexe. Les figures humanes mostren amb naturalitat els genitals, i algunes estan a punt de dur a terme una fel·lació o diverses modalitats de penetració.

L’exposició l’ha impulsat la Presidència de la Generalitat i la conselleria de Cultura amb la intenció de fundar un nou espai artístic anomenat La base en l’entorn portuari.

A les notícies, un home profundament ofès parlava en nom de les famílies, preocupat per les escenes que veurien la canalla. El senyor reivindicava que, de la mateixa manera que la televisió té uns horaris protegits, l’art també s’havia d’ajustar a certs condicionants per aïllar els menors de determinats missatges que poden ferir la seva sensibilitat.

No és la primera vegada ni la segona que col·lectius protesten pel contingut sexual de l’art. L’any passat el Metropolitan de Nova York es va trobar immers en una polèmica absurda perquè, a través d’una petició col·lectiva feta per internet, els comminaven a retirar el quadre de Balthus Thérèse dreaming perquè consideraven que la nena protagonista del quadre hi apareixia excessivament sexualitzada. Les obres d’Egon Schiele també van ser titllades fa temps de no aptes per a menors per la fiscalia francesa. El 2008, en plena Fira Internacional d’Art Contemporani de París, es va demanar que es retiressin les fotografies de l’artista rus Oleg Kulik perquè eren “massa zoofíliques”.

Com sempre passa en aquests casos, la interpretació perversa i morbosa, la condemna moral, no està en l’obra d’art sinó en el cervell de qui observa. L’art és per a tots els públics sempre que als nens se’ls expliqui adequadament què planteja aquella peça.

Però, més enllà del missatge d’aquestes escultures eròtiques de València, l’exposició té un altre vessant que ha passat més desapercebut. És un element important per entendre quin paper té l’art en l’espai públic.

La Marina de València on ara es vol fundar un àmbit per a la cultura va ser, fa uns anys, l’espai icònic de la València més opulenta de Rita Barberá, el parc temàtic on el PP més corrupte es va divertir organitzant esdeveniments milionaris com la Copa Amèrica de Vela o les curses de F1. La incorporació de l’art als espais públics serveix per dignificar-los estèticament. I també per conferir un caràcter de qualitat i valors positius a un lloc que no els tenia o els havia perdut. La creació d’aquest espai artístic a la Marina de València sembla que tingui la missió simbòlica d’esborrar d’aquella zona la ferum de corruptela i atorgar nous valors més honorables a l’espai. Per tant, més val que els nens es trobin pel carrer art que els desperti la sensibilitat i la curiositat, que preguntin encara que sigui sobre sexe i que trobin respostes que els respectin i els ajudin. I no pas que les criatures creixin en bombolles ultraconservadores i reprimides perquè després construeixin imperis amb doble moral. Perquè, si no, no hi haurà prou art per embellir tanta merda.