VIATGE

L’art prohibit que sobreviu al mig del desert

A la remota localitat uzbeka de Nukus hi ha una de les col·leccions d’art d’avantguarda més insòlites del món
L’art prohibit que sobreviu al mig del desert

El Museu d’Art de Nukus és ple d’autoretrats. Ulls vius, ulls tristos. Cares que et miren, que t’imploren que les recordis. Autoretrats, sí. Però també retrats de dones, de fills, d’amics o de familiars. Obres d’art convertides en un gest desesperat per escapar de l’oblit, per ser recordats abans que arribés aquella temuda trucada que s’enduia la gent. Els historiadors de l’art admeten que d’alguns dels autors d’aquests quadres se’n coneix poca cosa. Molts no van tornar mai de les grans purgues, de la gran por.

Dividit en dos edificis mastodòntics a la plaça central d’una ciutat perduda en el mapa com és Nukus, és un museu il·lògic. No té sentit trobar art urbà en una zona desèrtica. Sembla impossible trobar quadres de Falk o Popova en un lloc fora de les grans rutes. Nukus és a la República del Karakalpakistan, a l’oest de l’Uzbekistan. Una república autònoma poc poblada amb un nom que sembla inventat per un escriptor que imagina escenaris exòtics. Una zona en la qual la cultura local, tradicionalment nòmada, conviu amb l’arquitectura soviètica. Quan arribes en avió a Nukus sobrevoles un mar de dunes rogenques. I, de sobte, caus sobre una ciutat lletja, amb quatre blocs d’edificis dels anys 60, un munt de cases baixes i tres teatres: un en llengua russa, un en llengua uzbeka i un de petit per a la llengua karakalpak. Un racó tan apartat de tot que Igor Savitsky hi va poder reunir més de 80.000 obres d’art sense cridar l’atenció. El Museu d’Art de Nukus va escapar de les mirades dels ulls censors de Moscou durant dècades i va salvar unes obres que potser estaven destinades a ser destruïdes. Al mig del desert, l’art urbà hi va trobar el seu refugi. I actualment aquest museu té una de les col·leccions més grans d’art d’avantguarda rus del món. Alguns dels seus autors van ser enviats a gulags en llocs remots perquè fossin oblidats. Les seves obres també van viatjar molt, però, en el seu cas, per ser recordades.

Igor Savitsky, rus de Kíev, comunista poc ortodox, electricista culte que va aconseguir ser enrolat en expedicions arqueològiques després de llicenciar-se en art després de la Segona Guerra Mundial, va arribar a Nukus l’any 1950 per ajudar en excavacions al desert per trobar vestigis de velles cultures. I va enamorar-se d’una regió dura en què els tresors no es veuen a simple vista. Quan els arqueòlegs van tornar amb les seves troballes a Moscou, ell es va quedar per reunir, pacientment, una gran col·lecció d’art karakalpak. Arracades, cinturons, teles o estàtues que van conformar la col·lecció del museu que ell mateix va proposar crear. Van ser més de quinze anys treballant fins a poder inaugurar-lo el 1966. El museu, però, té dues ànimes: una de moderna i una de tradicional. Una part del museu és la col·lecció d’art local del Karakalpakistan. L’altra, l’art modern que Savitsky va salvar de les flames.

El 1932 Stalin havia imposat el decret que reestructurava les organitzacions culturals. Amb un cop de ploma imposava el realisme soviètic a l’art. Un art que havia de posar-se al seu servei. Stalin mai havia vist amb bons ulls aquests artistes que havien revolucionat l’art, seguint els camins del futurisme, el neoprimitivisme o el constructivisme. Els artistes van entendre la revolució com una oportunitat per replantejar-ho tot, per ser lliures. Stalin, no. La flama que l’estalinisme va voler apagar va seguir ben viva, ja que molts d’aquells artistes, com Kandisky o Chagall, van marxar a l’estranger. Altres van tenir la sort de morir abans de ser purgats. I centenars van passar pels passadissos de la Lubyanka, la temible seu del KGB al centre de Moscou, abans de ser executats o enviats als gulags. Diferents corrents artístics van passar a ser prohibits.

Als anys 50, amb Stalin a punt de morir, Savitsky preparava la creació del seu museu d’art karakalpak. Però durant els viatges que va fer a Taixkent, la capital de la república soviètica uzbeka, va entrar en contacte amb cercles artístics locals que, d’amagat, mantenien viva l’avantguarda. Va començar a interessar-se per aquells corrents prohibits i va adquirir obres d’artistes uzbeks i russos, que amagava al costat d’estàtues de ceràmica mil·lenàries. Savitsky va proposar a les autoritats que es pogués incloure art modern al museu per inspirar els joves locals, aprofitant que Nukus era un lloc massa remot per cridar l’atenció. Es veu que les autoritats del Partit Comunista local no les tenien totes, però van deixar-lo fer.

Segons explica la cap d’exhibicions del museu, Mirigul Erekeeva, només va tenir problemes un sol cop, quan un grup d’autoritats del Partit provinent de Taixkent van escandalitzar-se amb el quadre El toro, de Vladimir Lysenko, una obra impactant que mostrava el dolor de qui se sent engarjolat. Per protegir el quadre, Savitsky s’havia inventat un nou títol, El feixisme avança, fent veure que era un quadre patriòtic, però els dirigents comunistes van dir que calia amagar-lo. Savitsky el va despenjar i, un cop va veure com s’enlairava el seu avió de tornada a Taixkent, el va tornar a penjar al seu lloc. Avui dia és una de les joies d’un museu ple de jubilats locals, amb una senyora avorrida a cada sala.

El toro és una de les sis obres de Lysenko que han sobreviscut. I les sis són al Museu d’Art de Nukus. De Lysenko se’n sap poc. Va viure a Taixkent i va marxar a Rússia per ser deixeble de Kazimir Malèvitx, el creador del suprematisme, a Leningrad. Als anys 30 ja era de tornada a l’Uzbekistan, on va participar en algunes exhibicions abans de ser purgat. Com que el seu art es considerava degenerat, el van internar en un centre psiquiàtric. Alliberat als anys 40, va tornar a exposar i va ser detingut un altre cop. Amb la mort de Stalin el van rehabilitar, però la majoria de la seva obra ja s’havia perdut. Als anys 50 Savitsky es va guanyar la confiança de la seva viuda, i amb fons estatals va comprar sis quadres. Diners de l’estat per perpetuar el llegat d’un artista perseguit per l’estat. Un gir de guió.

Savitsky, que també pintava, amb molts dels seus quadres exposats al museu, va dedicar la seva vida a comprar obres d’artistes perseguits. Quan li van oferir un Chagall el va rebutjar, ja que va considerar que el seu llegat ja era immortal. Ell volia salvar de l’oblit els que havien quedat engarjolats en una Unió Soviètica que no acceptava la dissensió. Artistes com Alexander Volkov, el pare del cubisme a l’Uzbekistan, o Alexander Nikolaev, que feia retrats preciosos de joves ballarins però va ser detingut per les autoritats perquè era homosexual -el règim també es creia amb el dret de controlar el desig de les persones-. Nikoalev, deixeble de Malèvitx, era un ucraïnès que havia sigut enviat a l’Uzbekistan per promoure l’art soviètic, però s’havia enamorat dels encants de l’orient: es va convertir a l’islam i va explorar un estil sensual, càlid i, esclar, eròtic. Massa escandalós per a una època en què tenir massa desitjos et podia costar la vida. Nikoalev, per sort, va tornar del gulag. Altres no.

És un museu amb veu de dona, ple d’artistes, tant russes com uzbekes, que van fer de l’art una manera d’expressar-se. Obres d’artistes com Nadezhda Kashina, que després de formar part de molts projectes a Perm i Moscou va acabar desterrada a l’Uzbekistan, on va enamorar-se dels colors del desert uzbek, els quals van fer evolucionar el seu art. O Elena Korovay, que va fer una sèrie de quadres preciosos dedicats als jueus de Bukhara. El fons del museu inclou obres de gran valor documental, com els dibuixos sobre la vida als gulags de l’artista Nadezhda Borovaya, que va aprofitar la visita d’una amiga per salvar la seva obra, traient-la d’amagat. Borovaya creia que els dibuixos la sobreviurien, però va poder tornar de Sibèria i retrobar la seva obra a Nukus quan ja era una anciana.

Gràcies a Savitsky han sobreviscut obres de Mikhaïl Kurzin, un pintor de Kazan que del 1936 al 1941 va ser als temibles gulags de Kolimà però va sobreviure, tot i que seria detingut un segon cop acusat de ser hostil al govern, ja que es negava a pintar els ciutadans soviètics com si tots fossin bells, escultòrics. Al contrari, els feia ben lletjos. Al museu queda un tros de la seva obra Capital, en què es veuen dos burgesos que semblen oprimir un obrer. Aquesta part del quadre es va salvar tallant-la, ja que era una obra més gran en què també apareixia un autoretrat de l’autor al gulag, tal com s’ha descobert amb arxius del KGB.

Amb la caiguda de l’URSS, el Museu d’Art de Nukus es va donar a conèixer a l’estranger, i un reportatge del New York Times li va donar certa fama fent que fos el protagonista d’un documental sobre la vida de Savitsky, que rebria a títol pòstum el títol d’heroi de la nació uzbeka. Fa menys d’una dècada, el govern uzbek per fi va renovar el centre i hi va inaugurar les noves instal·lacions, dividides en dos edificis. Però el museu no descansa tranquil: fa sis anys la seva directora, Marinika Babanazarova, que portava 30 anys liderant el projecte després d’heretar el càrrec de mans del mateix Savitsky, va ser destituïda acusada d’haver-se quedat obres. Babanazarova va defensar-se afirmant que el govern uzbek volia imposar una nova direcció afí als seus interessos, ja que la direcció del museu tenia un gran grau d’autonomia gràcies a The Friends of the Nukus Museum, una associació d’amics del museu amb seu als Països Baixos que reunia amants de l’art que feien donacions per mantenir-lo viu. Un cop Babanazarova va ser destituïda, aquesta associació es va dissoldre i va deixar el centre depenent només dels diners de l’estat. En quatre anys ha vist passar tres directors diferents i l’actual directora, Gulbahar Izentaeva, va denunciar al New York Times que la majoria de les obres estan en mal estat i que caldria formar nous restauradors, ja que l’única restauradora operativa a Nukus té 85 anys. “Potser caldria enviar obres a Moscou per restaurar-les, perquè no volem que marxin d’aquí”, va explicar, poc abans de descobrir que s’obria un concurs públic per trobar un nou director. El govern uzbek ha arribat a valorar la possibilitat de crear un museu a Taixkent, la capital, per traslladar-hi les millors obres, però les autoritats de Nukus saben que si això passa ningú els visitarà. Actualment l’únic motiu per arribar-se a Nukus és un museu que atrau uns 5.000 turistes estrangers cada any.

A diferència de la resta del país, la República del Karakalpakistan és l’única regió uzbeka amb autonomia, fet que ha permès a les autoritats locals defensar el seu museu. El futur de tantes obres, però, segueix sense estar assegurat. 

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF