L’amant
No és habitual que passi, però passar passa:
-Mamà?
- Cariño, no te lo vas a creer, Leopoldo ha dejado a Blanquita...
-Ai, Déu!
-... por su secretaria, una pelandrusca de Montcada y Reixac [ella pronuncia Réixac, com si la paraula fos plana], o sea que no es ni de Barcelona...
-Ai, Déu!
- ¿Qué típico, no? Menos tu padre, que no me deja ni a tiros, todos los hombres son iguales.
-Ai, mamà!
La infidelitat conjugal és un dels pilars del matrimoni pijo i es practica igualitàriament, ja se sigui mascle o femella. En línies generals, els pijos escullen per perpetrar-la algú del seu cercle, perquè aquest assumpte també ha de quedar en família. El radi d’actuació de la infidelitat típicament pija va dels mateixos cosins al monitor de tenis passant per les amigues o amics íntims del teu propi marit o dona. Tots els individus que siguin fora d’aquest espai íntim suposen un perill descomunal per a l’estabilitat del sistema, perquè voldria dir que l’infidel, aventurant-se, hauria sortit de la confortable nau nodrissa que suposa la vida regalada i hauria respirat l’aire d’una atmosfera diferent, cosa que sempre és un risc per al mateix individu, però sobre totes les coses per a l’entramat pijo.
D’altra banda, en aquest nou món, el pijo, desposseït de tot el que el fonamenta, podria haver-se topat, i aquí rau el problema, amb algun romàntic (una bibliotecària de Múrcia, un dependent d’ultramarins, una professora de primària de l’escola Barrufet que comparteix pis amb una periodista -ai las- al barri de Gràcia, un taxista amb hipoteca a Vallcarca i els Penitents...) que li hauria ficat al cap idees populars i de classe mitjana d’aquelles que giren entorn d’un concepte antipijo per definició com és el de l’amor. A part de la qüestió sexual, la clau de tot plegat rau en el fet que el nou amant tindrà idees pròpies sobre com ha de funcionar una parella, inspirades en una combinació de novel·la vuitcentista i Pablo Alborán.
El pijo, esclar, quedarà totalment desarmat. Perquè res del que li han explicat les nannies o els professors dels internats, no et dic ja a catequesi, serveix per entomar l’allau de sensacions obreres que l’assotaran a partir d’ara. La murciana, el dels ultramarins, la professora de primària de l’escola Barrufet o el taxista hipotecat, a més, descobriran molt ràpidament -després que el pijo, enlluernat i fent mèrits a hortera de l’any, els hagi convidat un cap de setmana a París (primera classe amb Air France, shopping al Chanel de la rue Cambon, sopar a l’Alain Ducasse del Plaza Athénée, nit al Ritz i xampany a dojo amb declaració inclosa de l’amant: “Ui, no l’havia tastat mai, com que el pare és indepe, a casa som més de cava”)-, que l’amor amb majúscules, com intuïen, existeix realment i, igual que l’àguila agafa amb les urpes la llebre, no deixaran que se’ls escapi la presa i a mig orgasme xiuxiuejaran, a tall de suggeriment: “Divorci”.
