El gran carnaval
Misc 21/10/2018

L’alegria i la tristesa segons Woody Allen

"Serveix per explicar estats d’ànim i imaginar maneres de descriure’ls i, sobretot, per entendre i fer entendre l’essència del cinema d’un artista com Woody Allen"

Toni Vall
2 min
L’alegria i la tristesa segons Woody Allen

- Has plorat fa poca estona, oi?

- Sí.

- I eren llàgrimes d’alegria o de tristesa?

- Ah, però hi ha alguna diferència?

És un diàleg entre Radha Mitchell i Chiwetel Ejiofor a Melinda i Melinda, de Woody Allen. Tots dos són en una festa. Ella, convidada, vaga sense rumb, trista i desorientada per culpa d’una decepció recent. Ell, el pianista, té bon ull i detecta que alguna cosa li passa. No em vaig fixar en la senzillesa, la serenitat i la profunda bellesa d’aquesta conversa fins a la segona vegada que vaig veure la pel·lícula, uns mesos després de la primera, amb certes presses, pocs dies abans d’entrevistar Allen al Festival de Sant Sebastià del 2004. Melinda i Melinda no és un dels seus films més reputats, no apareix mencionat quasi mai quan celebrem el seu cinema i fem llistes amb els títols que més ens agraden. Des del dia que el vaig redescobrir i revaloritzar, aquest instant em va quedar incrustat ben endins i hi penso sovint, i em serveix per explicar estats d’ànim i imaginar maneres de descriure’ls i, sobretot, per entendre i fer entendre l’essència del cinema d’un artista com Woody Allen.

Woody Allen, aquell dia de setembre del 2004 en què el vaig conèixer durant uns quinze minuts, es va mostrar un pèl apagat, més pensarós que no pas eloqüent, brillant amb les respostes quan li venia de gust o quan les preguntes el satisfeien. Vaig tenir la sensació de ser davant algú realment important, algú que ha contribuït decisivament a eixamplar el nostre pensament, a fer-nos entendre una mica millor les relacions i les reaccions humanes o, com a mínim, a descriure-les amb lucidesa i amb la més gran de les intel·ligències: el sentit de l’humor. Admirador acèrrim d’Ingmar Bergman i de Federico Fellini, els ha homenatjat a Interiors i a Ombres i boira, ha paladejat històries d’hipocondríacs, de parelles que s’estimen i no poden estar juntes, de famílies de bojos, de neuròtics sense consol, de cornuts que paguen el beure i de mags que coneixen molt bé tots els trucs de l’ofici i molt malament tots els trucs de l’ànima.

Hàbil puntillista de l’alegria i de la tristesa, me l’imagino sempre tranquil al seu apartament de Nova York, i també trist quan li expliquen l’estranya i em temo que injusta cacera de bruixes que alguns s’han entestat a orquestrar a partir d’acusacions d’abusos sexuals mai provades i desmuntades per una veu tan autoritzada com el seu propi fill. Com em passa amb el diàleg de Melinda, tampoc puc deixar de pensar en Hannah i les seves germanes, potser la pel·lícula que més m’agrada de totes les seves. En l’escena de Michael Caine corrent per Manhattan per arribar a temps de creuar-se amb Barbara Hershey i fingir que és una casualitat. I en l’escena de la llibreria, quan li regala un poemari d’E.E. Cummings amb uns versos subratllats perquè els llegeixi quan arribi a casa i entengui que està perdudament enamorat d’ella: “Ningú, ni tan sols la pluja, té les mans més petites”.

stats