Anna Comet: “M’he adonat que no tothom entén que una dona embarassada vulgui i pugui fer esport”

FORA DE FOCUS

Anna Comet: “M’he adonat que no tothom entén que una dona embarassada vulgui i pugui fer esport”

Atleta especialitzada en curses de muntanya i llarga distància, Anna Comet va decidir que volia ser mare i continuar sent esportista

Anna Comet: “M’he adonat que no tothom entén que una dona embarassada vulgui i pugui fer esport”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: WAYRA FICAPAL

La maternitat és un sotrac en la vida de moltes dones. Ho és, sens dubte, en el terreny personal (canvis físics d’anada i de tornada, dolor, xoc emocional, esgotament, estrès). Ho és, també, en el terreny professional. En el moment en què una treballadora comunica l’embaràs, el compte enrere per veure-la desaparèixer del mapa es posa en marxa. És una lectura ràpida i superficial de l’impacte que la maternitat té en les dones. Al darrere s’hi amaga un univers de temes que, com va quedar demostrat al debat Les mentides de la maternitat que el diari ARA va tenir l’encert d’organitzar a principis de maig, han sigut invisibilitzats i relegats a l’esfera més íntima, sota l’epígraf de coses de dones. Això ha sigut així fins ara. El canvi està arribant gràcies a un important gruix de dones que han passat pel procés d’embaràs, part i criança i que han topat amb la cara oculta de la maternitat, amb totes les veritats que cap campanya de publicitat explica ni cap supervendes d’autoajuda maternal desglossa. Dones preparades, potents, rebels, argumentadament inconformistes, amb projectes vitals i professionals sòlids, porten a l’esfera pública la maternitat en tots els seus vessants: els amables i els crus. Reclamen una relectura de la maternitat en clau social.

Interactiu: 9 mesos en forma!

En aquesta onada de dones que treuen a la llum la maternitat sense filtres, n’hi ha a qui els toca trepitjar per primer cop alguns terrenys que fins ara semblaven intransitables. Contra tots els pronòstics socioculturals, se’n surten i fan possible que d’altres hi vagin al darrere. És el cas d’ Anna Comet. Les esportistes han de calibrar a fons si volen ser mares. El preu professional de tenir un fill per a la dona en l’esport d’elit és elevadíssim. Fins fa ben poc, i encara ara en algunes disciplines, la dona esportista havia de triar entre maternitat o esport, perquè són (o eren) dos mons incompatibles. En el moment que tinguin un fill, la seva carrera com a esportista professional s’haurà acabat. Només cal veure els titulars que es publiquen quan esportistes de primer nivell tornen a competir i a triomfar després de ser mares: és notícia que una dona recuperi la forma i guanyi títols després de tenir un fill. És notícia perquè és excepcional. Però cada cop ho és menys, perquè cada cop són més nombroses les esportistes que lluiten per fer compatibles competició i maternitat.

Anna Comet va decidir que volia ser mare i que volia continuar sent esportista. Ella sola ha fet saltar una bona part de la crosta que estipulava que les dones havien d’abandonar l’esport professional després de passar per la sala de parts. Nou mesos després de tenir el Gil, l’Anna es torna a entrenar i torna a competir amb la intensitat d’abans, aspira a reptes encara més grans i ha demostrat que el camí obert per unes poques valentes aviat el podran recórrer tantes dones com vulguin. Poc s’ho pensaven, els excursionistes que es creuaven amb aquella panxa grimpant per la muntanya!

T’imagines la vida sense l’esport?

En absolut! L’esport ho és tot per a mi. Tant professionalment com personalment. A banda de la part econòmica, m’encanta competir i fer activitat física. És una estona que estic amb mi mateixa, em dona molta pau, em manté connectada a coses molt diferents de les que el ritme del dia a dia em marca.

¿Per a algú que es dedica a l’esport des dels 13 anys, què implica tenir un fill?

Durant molts anys veia l’embaràs com un impediment molt gran per continuar fent esport. El fet de pensar en tenir un fill implicava haver de trencar amb tota la meva vida i amb tot allò que m’havia estat treballant durant tants i tants anys. Fa temps que visc en parella, ja en fa nou que estem casats, volíem ser pares, però ho ajornàvem constantment per donar aire a la meva carrera esportiva. Tenia clar que en algun moment m’agradaria tenir un fill, però ho ajornava perquè implicava haver de triar: ser mare o ser esportista. I tenia moltes sospites de quina hauria de ser la renúncia.

¿Eren només sospites o tenies també dades que ho confirmaven?

Totes dues coses. Les dones que m’havien precedit deixaven la competició o reduïen molt el ritme després de ser mares. Estava convençuda que la maternitat i l’esport eren incompatibles, però no sabia explicar ben bé per què. “És molt difícil de compaginar, has de triar…”, deien. Socialment estem condicionats per aquests pensaments i tenia el convenciment que volia intentar-ho, però també que, gairebé segur, suposaria haver d’abandonar l’esport.

Per tant, et vas arriscar... ¿Com van reaccionar els teus espònsors quan van saber que estaves embarassada?

Tots van reaccionar molt bé i això em va sorprendre, perquè era un tràngol que afrontava amb un cert respecte. Havia pres la decisió de ser mare i sentia que si algú no ho entenia seria el seu problema, perquè era un projecte personal que pensava tirar endavant. Això no vol dir que no sentís un punt d’incertesa davant la perspectiva de poder perdre una cosa que m’havia estat molts anys treballant per assolir. No només em van mantenir els contractes (pel que fa a material i ingressos), sinó que fins i tot un dels espònsors, a l’hora de renovar, hi ha inclòs una clàusula per maternitat: si jo o qualsevol altra esportista es queda embarassada, té un marge de gairebé vint mesos per tornar-se a incorporar a la competició. És un gran pas endavant.

Estàvem acostumats al contrari, a trobar clàusules antiembaràs en els contractes d’algunes esportistes.

Exacte, i per a mi això és una aberració. El canvi s’està produint no només en el meu sector, sinó també en el futbol femení i en d’altres, on s’accepta que maternitat, dona i esport no es poden separar. Aviat serà la normalitat. I això vol dir que de mica en mica es va guanyant terreny en un món tan masculí com ho ha sigut fins ara l’esport professional. Passa també en altres professions: es dona per fet que quan la dona es queda embarassada desapareix del mapa. Em costa molt d’entendre, és una animalada que hi hagi aquesta concepció.

"Durant anys vaig veure l’embaràs com un impediment per continuar fent esport. Implicava haver de trencar amb tota la meva vida i ho ajornava perquè sospitava que m’obligaria a haver de triar: ser mare o ser esportista”

En el teu cas, no només no vas desaparèixer del mapa, sinó que vas ampliar el públic al qual arribaves fins aleshores.

Des del moment en què es va confirmar l’embaràs vaig trobar a faltar informació sobre esport i gestació. Vaig investigar molt pel meu compte, llegia informes i consultava professionals. Un cop assabentada de tot, potser per la deformació professional com a periodista vaig tenir la necessitat de comunicar-ho. Volia ajudar altres dones que potser es trobarien en la mateixa situació que jo, volia contribuir a reduir la falta d’informació que jo m’havia trobat. Així que des del primer mes vaig explicar a les xarxes socials el dia a dia de l’embaràs i del meu entrenament. Les publicacions van arribar a molta gent, encara me’n parlen! Em fa feliç saber que la meva experiència ha ajudat a esquerdar la mentalitat contra la maternitat en el món de l’esport.

T’entrenaves?

No eren entrenaments d’alt nivell, però sí que vaig mantenir una activitat física constant fins al final. El ritme habitual que segueixo és d’entre una i quatre hores al dia d’activitat a intensitat molt alta. Durant l’embaràs vaig aparcar les pautes d’entrenament i vaig prioritzar l’activitat que em venia de gust, el que el cos em demanava. Nedava, corria i caminava molt. Només m’estalviava sortir amb bicicleta, per por de les caigudes. L’única condició era que hi renunciaria en el moment en què els metges llancessin la veu d’alarma, cosa que no va passar. L’embaràs estava controlat pels metges, totes les proves sortien bé. Tres dies abans de donar a llum el Gil vaig córrer tranquil·lament els últims deu quilòmetres, que era la distància que havia fet cada dia durant l’embaràs.

Una embarassada corrent per la muntanya devia cridar l’atenció .

Molta gent se sorprenia, la majoria em donaven ànims i em deien coses positives, però també n’hi havia que feien tot el contrari.

T’increpaven?

M’he adonat que no tothom entén que una dona embarassada vulgui i pugui fer esport. Vaig rebre moltes crítiques, algunes de bastant dures. Els atacs venien de gent que no conec i això em desconcertava: ¿com podia dir-me aquelles coses algú a qui importo tan poc, algú que no sap ni qui soc?

“Vaig decidir mostrar la meva vida durant l’embaràs i era conscient que generaria reaccions positives i negatives. Tot i així, les primeres crítiques em van afectar. Em deien mala mare i el Gil encara no havia sortit de la panxa”

Què et deien?

Que era mala mare, tot i que encara duia el Gil a la panxa; que el nen no creixeria; que quedaria curt de pes; que jo tindria incontinència tota la vida… Parlaven des del desconeixement absolut del tema. Vaig quedar parada de l’atreviment de moltes persones, sobretot a les xarxes socials.

Com ho gestionaves?

Des del moment en què vaig decidir mostrar la meva vida durant l’embaràs era conscient que generaria reaccions positives i negatives. M’hi havia preparat, però tot i així les primeres crítiques em van afectar. Eren atacs personals! En algun moment em van fer trontollar i qüestionar-me si actuava bé, però després m’aturava a pensar-hi fredament i arribava a la conclusió que no estava fent cap bestiesa. Córrer em feia sentir bé, els metges controlaven cada pas que feia, la meva parella i la meva família em donaven suport. Va ser un exercici d’autoconvenciment. Vaig optar per agrair els missatges a tothom qui m’escrivia, també a aquells que ho feien mostrant molt poc respecte. Tothom és lliure d’opinar, com també ho soc jo per explicar la meva vida.

¿Quan vas saber que allò d’haver de triar entre esport i maternitat amb tu no funcionava?

Després d’un part bastant llarg, però sense ensurts, del qual tant el Gil com jo vam sortir fantàstics, tot just arribar a casa ja vaig caminar una hora. Era el tercer dia després del part: els dos primers vaig fer bondat. Tot i que ho havia demanat, a l’hospital em van dir que ni parlar-ne, de sortir a fer una volta. Durant el primer mes de vida del Gil vaig caminar molt: amb ell a coll o tota sola. Després vaig començar a nedar i a sortir amb bici, i al cap de dos mesos ja tornava a córrer. La primera competició va arribar just el dia en què el Gil feia tres mesos.

Com et vas sentir?

Físicament, molt millor del que esperava. Era evident que feia mesos que no m’entrenava al ritme habitual, però em sentia amb força. De fet, vaig guanyar la cursa. Va ser un impuls emocional molt potent. La competició en si em feia feliç: tornar a portar un dorsal, a tenir objectius i lluitar per assolir-los. Però sobretot em feia feliç saber que a l’arribada m’esperaven el Gil i el Marc. No soc una persona especialment emotiva, però aquell dia va ser especial i el recordaré durant molt de temps.

“Els entrenaments i les competicions són una part de la meva feina, no me’n puc sentir culpable. Les dones no hauríem de perdre la nostra identitat pel fet de ser mares”

Com és ara l’Anna Comet esportista? En què t’ha canviat la maternitat?

El fet de ser mare m’ha millorat com a persona perquè ara tinc una vida al meu càrrec i això humanitza molt: el Gil passa per davant meu moltes vegades. He perdut egoisme i he perdut una part de l’ego. He d’estar pendent de molts altres temes, a banda de mi i del meu entrenament, i això fa que no m’hi obsessioni tant. Ara, quan m’entreno, ho faig sense tanta pressió sobre mi mateixa, en gaudeixo i els resultats són més bons. Esportivament també m’ha ajudat en molts aspectes: per començar, en la part física. La maternitat és un revulsiu hormonal que contribueix a millorar el rendiment.

Entre els entrenaments i les competicions passes força temps fora de casa. ¿Això et fa sentir malament? Sents culpa?

Gens ni mica. No n’he sentit en cap moment, perquè sé que quan me’n vaig el Gil és amb el seu pare, amb els avis o amb alguna bona amiga que ens dona un cop de mà. Els entrenaments i les competicions formen part de la meva feina, no me’n puc sentir culpable. Les dones no hauríem de perdre la nostra identitat per ser mares, també això forma part de l’educació i dels valors que transmetem als fills. Pots estimar-los tant com vulguis, però no et pots abandonar a tu mateix.

És un esquema tan nou que encara crida l’atenció. Notes l’interès que generes?

No sé si genero més interès o si simplement ara arribo a més gent que abans, quan era una corredora com qualsevol altra. Ara en canvi soc una corredora que té un fill petit i que ho porta tot alhora amb alegria. Sí, això pot cridar l’atenció. Però per a mi no és res d’excepcional: vull, puc i tinc ajuda per fer-ho. Ho visc amb emoció.

N’hi ha més com tu?

Per sort, cada cop som més. Al principi de juny correré el Campionat del Món: de les vuit que hem sigut seleccionades per Espanya, cinc som mares. És una proporció molt important. Fins fa pocs anys això no es donava, era insòlit trobar dones que fossin mares i competissin. La norma era veure companys de selecció amb els fills i la dona a casa.

Ets un referent o un exemple de normalitat?

No considero que jo ni ningú en la meva situació sigui especial. Hem de considerar-nos normals. M’agradaria que el meu cas servís per normalitzar la situació. Faig tot això perquè em surt de dins, em surt del cor fer-ho així i m’agrada. Si per a algú això pot resultar especial serà fantàstic, però seré feliç si la meva experiència contribueix a consolidar la imatge de la mare en l’esport. El dia de demà, això ha de ser tan normal com qualsevol altra cosa. Per a mi tenir el Gil ha sigut un fet vital, i tornar a entrenar-me i a competir com a professional també. És fàcil, natural: ho veig com una part més, i molt bonica, de la meva vida.

Ets periodista, empresària, esportista professional i mare. Ser tot això sembla una proesa!

Potser és perquè soc un pèl hiperactiva, sempre ho he sigut. Però tinc ganes de continuar competint tant de temps com el meu cap i les meves cames en tinguin ganes, gaudir-ne, donar el màxim de mi i tenir a prop la gent que m’estimo. No és tan difícil! I encara que si fos per mi no en tindria, voldré que el Gil tingui un germà o una germana.

Repetiràs l’esquema? ¿Fer esport durant els nou mesos, publicar-ho a les xarxes i tornar-te a entrenar l’endemà?

Si mèdicament tot va com en el primer embaràs, sí que voldré continuar fent esport. Quan estava embarassada potser no n’era del tot conscient, però ara torno enrere i tinc un bon record de quan sortia a córrer o a caminar amb la panxa. Un embaràs dura pocs mesos i, si el vius bé, en pots tenir un bon record. Pel que fa a l’exposició a les xarxes socials, caldrà veure en quin moment vivim. Potser quan torni a quedar embarassada ja no serà tan necessari comunicar tot això i m’ho podré guardar més per a mi. Aquest primer cop ho he fet molt conscientment amb la intenció de donar-ho a conèixer a altres dones i que els pogués servir de guia. Si amb el segon aquesta necessitat està resolta, ja no caldrà que m’exposi tant. 

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF