L’adolescent  rara convertida  en estrella

REPORTATGE

Billie Eilish, l’adolescent rara convertida en estrella

La cantant californiana s’ha convertit en la primera artista nascuda a la primera dècada del mil·lenni que té un àlbum al número 1 dels més venuts dels Estats Units. A diferència de moltes estrelles del pop, Eilish, que conviu des de fa anys amb trastorns psicològics, es mostra tal com és, sense maquillatge

L’adolescent rara convertida en estrella
Jonah Weiner / The New York Times

En algun moment de la nit del 4 de setembre del 2018, Billie Eilish es va suïcidar... en un somni. “Vaig saltar d’un edifici”, recordava fa poc. El més alarmant, quan hi pensa ara, és que això l’alarmés tan poc. “La veritat és que estava passant per un moment psicològic molt dolent”, explica. Més que un malson, el somni li va semblar una fantasia sinistrament fascinant. L’endemà es va posar en contacte amb el seu germà gran, Finneas O’Connell, compositor i productor, i l’hi va explicar.

Com que han col·laborat junts en tot el que Eilish ha publicat, li va parlar d’aquest somni com a possible font d’inspiració per a una nova cançó.

Eilish -el nom complet de la qual és Billie Eilish Pirate Baird O’Connell- es va criar en un bungalou d’estil Arts and Crafts de dos dormitoris i 112 metres quadrats, situat en un barri modest de l’est de Los Angeles. El 2018 el Finneas es va comprar una altra casa, però el seu dormitori de quan era petit, al costat del de la Billie, és des de fa molt de temps el seu lloc favorit per fer música. (Els seus pares, actors en actiu que complementaven els ingressos amb feines a la construcció i l’educació, encara dormen en un futon a la sala d’estar.) El Finneas va escoltar, davant del teclat, el que li explicava la Billie sobre el seu somni, i plegats van improvisar uns acords per acompanyar la primera frase, d’un optimisme enganyós: “He somiat que aconseguia tot el que volia”.

Però a mesura que anaven treballant la cançó, el Finneas se sentia cada vegada més incòmode fins que es va enfadar i, al final, es va negar a continuar. “Vam tenir una forta discussió -diu la Billie-. Perquè jo estava reconeixent una cosa... El que reconeixia no era físic. No sé com dir-ho sense dir-ho clarament, perquè no vull dir-ho. Però jo reconeixia una cosa molt greu sobre la meva depressió. Reconeixia que m’estava plantejant prendre una decisió molt greu. I el Finneas va dir: «No vull escriure una cançó sobre el teu suïcidi ni sobre la idea que és l’únic que vols fer!»” Els seus pares es van assabentar de la discussió i, igual que el Finneas, es van “angoixar molt”, explica la Billie. “Es va armar un enrenou terrible. Em vaig tancar a l’habitació i m’hi vaig quedar fent dibuixos a la paret”.

“M’agrada que em mirin. M’agrada ficar-me al cap de la gent. M’alimento d’això”

La Billie explica aquest episodi a casa del Finneas. Seu amb les cames creuades al sofà de la sala d’estar, clavant als coixins unes vambes Air Jordan 1 desaparellades. Porta els cabells negríssims amb les arrels tenyides de color verd àcid, i va tota vestida de negre: una camisa enorme amb la imatge estampada de dues dones cobertes de sang que porten corones i es fan petons, i uns pantalons que, amb la seva estilitzada profusió de corretges i butxaques, són mig gòtics mig militars. Veig que, quan parla, se li mou espasmòdicament la cella esquerra: li han diagnosticat la síndrome de Tourette, que es manifesta sobretot en tics facials i rigidesa muscular. Quan tot just m’acaba d’explicar la història, el mateix Finneas entra per la porta principal. El 2019 es va traslladar a una altra casa amb la seva parella, i aquesta la destina a passar-hi el dia i gravar. I ara també serveix com a “lloc segur”, com diu la Billie, des que l’any passat es va filtrar a internet l’adreça del bungalou familiar.

El pis del Finneas sembla força despullat, fins i tot per a un lloc que ningú considera ja casa seva. En una taula al mig de la sala d’estar hi ha un ordinador i un micròfon. Recolzat a la paret més apartada hi un piano vertical Kawai. A part d’un test amb una planta que sembla força assedegada, els únics elements decoratius són dues fotos en blanc i negre de la vall de Yosemite, com les que podries trobar penjades sobre la cafetera Keurig d’un hotel per a executius, i un rètol de neó vermell on hi diu “10.000 hores” -l’eslògan divulgatiu sobre el treball creatiu popularitzat per Malcolm Gladwell-, que quedaria la mar de bé sobre el dispensador de kombutxa d’un espai de coworking.

La Billie, de 18 anys, i el Finneas, de 22, tenen una relació fàcil i sense problemes. A tots dos els van escolaritzar a casa i a la Billie li agrada dir de broma que, si haguessin anat a una escola pública, el Finneas -excèntric i de bon caràcter- hauria sigut víctima d’assetjaments, mentre que ella -carismàtica, freda i de llengua mordaç- hauria sigut una assetjadora. De tota manera, quan parlen, el més normal és que s’elogiïn mútuament d’una manera natural i sincera, en lloc d’expressar el seu afecte a través de les provocacions sarcàstiques que els germans acostumen a intercanviar-se. El Finneas, amb una vestimenta molt típica de Los Angeles -camisa de coloraines, pantalons ajustats i mocassins marrons de reixeta sense mitjons-, s’inclina sobre el sofà i abraça la Billie. “T’he trobat a faltar”, li diu; i ella li contesta: “Fas bona olor”. El Finneas s’asseu en una tauleta de cara a ella, que estira una cama per posar-li el peu dret a la cuixa esquerra.

Veient Eilish actuar d’una manera tan espontània amb el seu germà és fàcil oblidar que és una de les principals estrelles pop del planeta, segons els paràmetres de l’època de l’ streaming o segons els criteris més antics i caducs del sector. Segons Spotify, les seves cançons han obtingut més de 15.000 milions de reproduccions combinades a tot el món, i els seus cinc vídeos més vistos han aconseguit en total 2.500 milions de visualitzacions a YouTube. El primer àlbum d’Eilish, When we all fall asleep, where do we go?, va debutar l’any passat com a número 1 a la llista de Billboard 200, i quan, a l’agost, el seu single més important fins ara, Bad guy, va pujar al número 1 dels Hot 100, va desbancar un èxit que ha marcat època, Old town road, d’una altra celebritat de la Generació Z, Lil Nas X. Al gener, Eilish va arrasar en totes les categories dels Grammy: la cançó de l’any, el disc de l’any i l’àlbum de l’any. Aquell mateix mes li van encarregar que cantés a l’ In memoriam dels Oscars. Mentrestant, MGM i Eon li han demanat que escrigui i canti el tema principal de la pròxima pel·lícula de James Bond.

Entre les actuals superestrelles del pop, Eilish destaca pel seu persistent interès per coses tètriques i inquietants. Ha ressuscitat una estètica basada en la transgressió macabra que havia desaparegut gairebé totalment de les tendències musicals majoritàries des dels 90, l’època triomfal de bandes de rock com Nine Inch Nails i Marilyn Manson. En les seves lletres els narradors assassinen els seus amics i comparen els enamorats amb ostatges. En la seva música, alegres tornades corejables queden ofegades per les ràfegues de distorsió, i el xerric del torn d’un dentista interromp uns versos xiuxiuejats. En els seus vídeos, que ajuda a crear i, de tant en tant, dirigeix ella mateixa, ha plorat amb llàgrimes negres i li ha sortit una aranya grossa de la boca. En un d’aquests vídeos, uns torturadors sense rostre la cremen amb burilles de cigarret; en un altre, la punxen amb xeringues.

Tot plegat reflecteix l’estratègia deliberada de l’artista per inspirar una repulsió excitant entre el públic: vol seduir i atrapar els seguidors com fa el cine de terror. “M’encanta espantar la gent”, em diu Eilish. “Fer-los posar els pèls de punta. M’agrada que em mirin. M’agrada ficar-me al cap de la gent. M’alimento d’això”. Però aquesta estratègia també està lligada amb la seva tendència a la melancolia i la depressió -que, segons diu, pot controlar millor component cançons- i, teòricament, ajuda el públic a mantenir una relació molt més profunda amb la seva música. “Vull ser la veu de la gent”, diu en un moment donat.

Però el que no va tenir en compte quan li va explicar el somni del suïcidi al Finneas és el peatge que han de pagar els que l’estimen per ajudar-la a crear aquesta música: “La veritat és que no n’hem tornat a parlar, però el Finneas em va dir: «No vull continuar fent aquestes cançons tan tristes, i no milloren mai». Volia fer cançons que acabessin bé. I jo li deia: «Però, Finneas, les coses no van així a la vida. I no diré mentides en una cançó, ni diré que estic molt bé quan no ho estic»”.

“Quan alguna cosa em fa mal, mai l’hi dic a ningú. Sempre m’ha fet mal una cosa o altra”

Assegut a la tauleta, el Finneas fa que sí amb el cap i estira el braç per treure una mica de brutícia que les vambes de la Billie han deixat sobre el sofà. “En aquell període estava molt preocupat per la meva germana, i tenia la sensació que ajudar-la a escriure una cançó tan trista com aquella em convertia en una mena de còmplice -diu-. Era l’equivalent musical de donar-li una altra cervesa a un alcohòlic: «No hi col·laboraré». Moltes cançons s’escriuen en retrospectiva, però en aquest cas era com si s’escrivís en temps real, i jo pensava: «Això ho hem d’escriure des de l’altra banda del turó. Hem de passar per això en la vida real». Els problemes no es poden resoldre sempre en una cançó”.

Quan vaig conèixer Eilish al bungalou familiar el desembre del 2018, tres dies després del seu 17è aniversari i tres mesos abans del llançament de When we all fall asleep, where do we go?, ja era una sensació al món de l’ streaming, amb un contracte amb segells importants i un catàleg de singles minimalistes i amb molt de sintetitzador que es remuntaven al seu primer èxit, una balada preciosa titulada Ocean eyes que el 2015 ella i el Finneas van publicar a SoundCloud. El seu àlbum estava gairebé acabat, però, com ella mateixa diu, l’última etapa del procés va ser un malson: “Una mena de llimbs eterns. Les coses inacabades estan bé si saps què en vols fer després, però i si no en tens ni idea?” Obre molt els ulls fent cara d’angoixa.

Al bungalou hi havia un desordre acollidor, amb tot de figuretes sobre la lleixa de la llar, instruments musicals a tot arreu i simpàtics animals domèstics corrent per terra: un gat abandonat anomenat Misha i un gos adoptat que es diu Pepper. Els pares d’Eilish, Maggie Baird i Patrick O’Connell, voltaven per la casa ocupant-se de les tasques domèstiques, venien a veure com estava Eilish i a preguntar-me si volia un altre got d’aigua. Tenen un pati espaiós i assolellat, i en un racó hi ha un cobert insonoritzat on el Patrick de vegades gravava narracions per a audiollibres i altres feines de veu en off.

El Finneas, en altres èpoques actor amb un currículum que inclou un paper a Glee, em va explicar que, quan ell i la Billie eren petits, sovint anaven justos de diners: “Els nostres pares tenien molts problemes per viure i mantenir la família només amb els seus ingressos com a artistes. El pare treballava de fuster, i la mare feia un munt de classes d’improvisació teatral i gimnàstica aèria. La meva esperança era que el que feien els satisfés mínimament: per exemple, al nostre pare li encanta la feina de fuster. Però sí, tenir de pares uns artistes amb problemes era depriment”. “Tot i que els diners ens van imposar, sens dubte, la dictadura de l’estrès, perquè vèiem els nostres pares estressats, «Déu meu! Si aquest mes no treballem totes aquestes hores, serà molt dur», no van representar cap mena d’obstacle per a la felicitat a la nostra vida. Els nostres pares no ens ho van presentar mai així”.

Eilish em va ensenyar la seva habitació, un espai petit que encara semblava molt més petit per les piles de roba de luxe que li envien els dissenyadors de moda i marques d’atletisme amb l’esperança que se la posi per sortir a la tele o Instagram. “És massa”, em va dir. Un exemple: un munt de vambes rares que en alguns casos encara no estaven a la venda -en vaig perdre el compte després de 49 parells-, ordenades en rengleres que cobrien el terra i deixaven només un caminet ben estret per passar. “Aquestes costen 2.000 dòlars”, va dir Eilish assenyalant-ne un parell.

Esquivant unes Triple Ss de Balenciaga i unes Travis Scott de Jordan, unes Yeezys i unes Off-White Air Maxes, Eilish es va obrir camí fins a l’altra banda de l’habitació per agafar una llibreta: “És la cosa més valuosa que tinc perquè hi apunto totes les idees que se m’acuden”. Girant-la cap a mi perquè la veiés, Eilish passava de pressa els fulls plens de protolletres gargotejades i dibuixos de traçat gruixut negre: xeringues i passadissos foscos. “Això són intestins i coses per l’estil”. Una altra pàgina. “És una cançó que no hem acabat”. Una altra. “És el pont de Bury a friend ”, un dels millors singles d’Eilish, i la tornada més desoladora de la cançó, “ I wanna end me ”, l’ha escrita centenars de vegades amb lletres diminutes, amuntegant les paraules per formar una pila que trontolla.

Unes quantes pàgines després, veig la frase “ I feel I am dissolving ”. L’autodestrucció és un tema recurrent a la llibreta, com també en la seva música. I també el desig sexual i l’anomenat body horror (o terror biològic), i el desplaçament que, segons Eilish, es produeix de l’un a l’altre. S’entreté una mica en dues dones despullades que va dibuixar: l’una amb la cara de proporcions clàssiques i un cos reptilià i deforme, i l’altra amb trets facials grotescos i formes voluptuoses. “És una interpretació del món -explica Eilish- perquè la gent sí que tindria relacions sexuals amb un monstre amb un cos així, però no tindrien relacions sexuals amb una noia bonica que tingués un cos com aquest”. Deixa la llibreta i aixeca una cortina fosca que ha clavat al costat del llit, darrere la qual apareixen uns dibuixos i gargots nihilistes que s’han escapat de la llibreta i s’han escampat per la paret. Eilish riu: “N’hi ha molts més darrere dels coixins”.

La història de les depressions d’Eilish va començar a la primera adolescència, quan es va trencar el cartílag de creixement del maluc mentre ballava. El ball li agradava tant que es va incorporar a una companyia de dansa, però es va veure obligada a deixar-la d’una manera abrupta i dolorosa: “L’os se’m va separar del múscul, i això em va matar”, diu. Fa temps que Eilish se sent incòmoda dintre de la seva pell, tant des del punt de vista mental -la sensació de dismorfisme corporal la porta a triar roba gran que dissimuli- com des de l’estricament físic: “Tinc un cos propens a les lesions”, em va dir a la seva habitació. “En aquests moments tinc tots dos turmells esquinçats. És com si tingués el peu esquerre tort, no sé per què. Al dret m’hi he fet tres esquinços sense fer pràcticament res. Hi tinc una tendinitis que vaig agafar dormint; tenia 8 o 9 anys i em vaig despertar així”. S’arronsa d’espatlles i afegeix: “Sempre he sigut molt estoica. Quan alguna cosa em fa mal, mai l’hi dic a ningú, i sempre m’ha fet mal una cosa o altra”. Tot i així, quan va quedar incapacitada per ballar, Eilish es va sumir en una profunda tristesa. I això es manifestava, en certs moments, en pràctiques d’autolesió: quan la trasbalsava un dolor que no podia controlar, se’n provocava un altre que sí que controlava.

Durant la meva visita, els pares d’Eilish es van mostrar relaxats i optimistes, amb la qual cosa el caos escandalós que es veia a la seva habitació no semblava tan terrorífic. Aleshores em va semblar el taller creatiu i desendreçat d’una noieta divertida, temperamental i sensible, més que no pas un cau tòxic de tristesa adolescent. La seva mare, Maggie Baird, em va dir més tard que “li van treure un pes de sobre” quan Eilish va aclarir a la seva família “que totes aquelles coses fosques que expressava -escrivint cançons, escrivint a les parets, el que fos- era catàrtic i li anava bé per no sentir-ho amb tanta intensitat; que no ho escriu per deprimir-se sinó per millorar”.

L’arribada de la fama li va complicar tant la vida que, al principi, no se sentia prou preparada per afrontar-la. Els nanos d’un cor de què formava part des dels 8 anys van començar a burlar-se de la seva fama incipient; li volien abaixar els fums amb la mesquinesa i gelosia habituals entre els adolescents. Ella mateixa ho explica: “Vaig haver de deixar el cor i em vaig quedar sense amics; a més, no volia prendre drogues, i vaig perdre tots els altres amics que tenia perquè ells sí que en prenien. Aleshores em vaig quedar sense ningú”. Eilish tenia la sensació que ja no podia compartir els seus pensaments d’una manera espontània a Twitter o Instagram sense por a l’oprobi i les reaccions negatives i, a més, ja no podia aparèixer en públic sense que la reconeguessin; al començament tenia gràcia però al final va esdevenir “una mena de presó”.

“Em vaig quedar sense amics. No volia prendre drogues i em vaig quedar sense ningú”

El juny del 2018, XXXTentacion, un popular raper de Florida que Eilish considerava el seu confident, va ser assassinat a trets als 20 anys. En el moment de la seva mort estava pendent de judici per un cas de violència domèstica del 2016 contra una exparella seva, i l’acusaven de nombrosos actes violents, dels quals es va declarar innocent. Quan Eilish va lamentar públicament la seva mort, va rebre una allau de dures crítiques per apologia dels maltractaments. “El meu amic havia mort -em diu-, vaig passar un any fastigós”.

El Finneas aparta el peu de la Billie de la seva cama, s’aixeca de la tauleta i s’acosta a l’ordinador. Quatre dies després, als Oscars, l’ha d’acompanyar al piano quan interpreti Yesterday i vol afinar un element pregravat. “És un arranjament de cordes -explica-. Ahir vam gravar les cordes en directe i ara miro de trobar la manera d’introduir-les”.

“És molt bonica”, diu la Billie parlant de la cançó.

“Hi va haver un moment que et deien «És massa trista» -diu el Finneas-, i jo deia: «Ai, sí!»”

Però, com explica la Billie: “És per a l’ In memoriam! El que volien és que cantéssim Moon river, que és una cançó molt bonica, però els vam dir: «Volem que la gent estigui trista. És una cosa trista. S’ha d’estar trist quan penses en persones que han mort»”.

Els mitjans de comunicació que han seguit la trajectòria d’Eilish han parlat molt de la seva relació obliqua amb els corrents culturals majoritaris. S’ha adduït, com a prova de revolta subversiva -i fins i tot de canvi paradigmàtic- del paisatge del pop, el fet -força improbable- que va fer un àlbum de gran èxit només amb el seu germà, a l’habitació d’ell, i que aquest àlbum en molts moments fa por i és lúgubre. Tot això sumat als seus gustos extravagants en matèria de vestimenta i els canvis constants de color dels cabells. La National Public Radio afirma que Eilish és una “inadaptada” i Billboard li diu “rebel”. Rolling Stone, que al juliol la va posar a la portada, va acollir la seva fama com “el triomf de la raresa”. Quan, al març, Eilish va aparèixer a la portada de Vogue, la revista la va qualificar d ’outsider.

Eilish, per la seva banda, no parla d’ella en aquests termes, ni, pel que sembla, té aquest concepte d’ella mateixa. La seva rebel·lia, si existeix, adopta formes respectuoses i flexibles. Va decidir que volia ser famosa als 12 anys en un viatge a Nova York, on va veure una multitud aclamant la jove estrella que interpretava Matilda a Broadway. Eilish sol citar la influència que ha tingut en el seu art L.L. Tyler, The Creator, un raper i productor atrevit i iconoclasta, però el seu ídol musical de més petita era força més púdic: un Justin Bieber amb veu de àngel i tupè. En lloc de renegar avui d’aquesta idolatria com un incòmode artefacte de l’adolescència, com farien altres noies, l’any passat Eilish va demanar a Bieber que cantés un remix de Bad guy. Per commemorar aquesta col·laboració, va publicar a Instagram una foto de quan era més joveneta davant de quatre pòsters de Bieber a la paret de la seva habitació.

Quan li pregunto a Eilish si desconfia de l’acceptació generalitzada que com a outsider ha rebut per part d’institucions de l’establishment, com ara els Oscars, contesta: “No paren de burxar-me perquè digui coses com ara, «els put... Grammys, els put... Oscars»”. Nega amb el cap. “No tinc ni gota d’ambivalència. I els dic: «Són fantàstics!»”

El seu èxit no s’ha vist mai obstaculitzat, des que va començar, pels guardians de la indústria, sinó que ha rebut la seva ajuda. Quan ella i el Finneas van publicar Ocean eyes a SoundCloud, Hillydilly, un blog de música llegit per gent del sector, els va donar una bona empenta. El Finneas va aprofitar la seva amistat amb l’agent Danny Rukasin, amb qui havia connectat com a músic, perquè la representés. Rukasin, el seu mànager juntament amb Brandon Goodman, la va ajudar a arribar a un acord amb Platoon, una plataforma per a artistes emergents, i més tard a firmar un contracte amb Darkroom, segell associat a Interscope Records, la força motriu que durant anys ha impulsat Eminem i Gwen Stefani. Apple, que el desembre del 2018 va acabar comprant Platoon, de seguida va donar suport a Eilish i li va demanar que actués al festival South by Southwest del 2017, i també la va incloure en el programa UpNext, amb què la companyia dona “un impuls enorme a la visibilitat” de l’artista escollit, segons diu Billboard, “amb els recursos del seu equip editorial, tan difícils d’aconseguir”. Aquests recursos incloïen un EP en directe en exclusiva d’Apple i una entrevista amb Zane Lowe a Beats 1, l’emissora de ràdio dels més de 60 milions de subscriptors d’Apple Music. Spotify també li ha prestat una especial atenció.

El 2018, Apple va demanar a Eilish i al Finneas que fessin una cançó optimista, cosa poc característica d’ells, construïda al voltant d’un riff suau de guitarra acústica que pugés en un agradable crescendo i amb una lletra sobre algú que revela al món els seus dots ocults: un rotllo més pròxim a Ingrid Michaelson que no a Marilyn Manson. La cançó, Come out and play, posa música a l’anunci animat que Apple va emetre durant les festes nadalenques. “Mai havíemescrit una cançó «motivadora»”. Em diu Eilish. “Va ser una cosa molt diferent per a nosaltres. Era estrany. I jo pensava: «Què coi fem?»” La cançó no era gaire del seu estil, continua, “però tampoc calia que ho fos”, perquè és un anunci de Nadal. És graciosa. “No és com jo, però és encantadora. Crec que pots fer una cosa que no sigui del teu estil i que, tot i així, funcioni”.

Qui és o qui deixa de ser Billie Eilish són categories canviants. Això, en un grau o altre, també ens passa a tots nosaltres, però més en el cas d’una adolescent que creix a la vista de tothom. Aquesta va ser la conclusió a què, en definitiva, van arribar ella i el Finneas la primavera passada, quan van reprendre la cançó sobre el somni del suïcidi que havien aparcat la tardor anterior. Al mòbil d’Eilish hi ha centenars de notes de veu que recullen cançons en diverses etapes de realització: una melodia taral·lejada, una expressió, una tornada a mig fer. “De vegades repassem totes les notes de veu velles, perquè hi ha coses que hem oblidat completament, i aquesta era una”, diu Eilish, ensenyant-me una carpeta per on es desplaça fins a aturar-se al 26 d’abril del 2019.

Aquell dia van desenterrar l’estrofa que havien escrit. “La vam escoltar i tots dos ens vam quedar de pedra: «Oh!, què és això?»” Eilish ho recorda i subratlla que aleshores ja estava passant per “un moment psicològic molt millor”. Havia anat al psicòleg. Se li havien acudit alguns recursos perquè les gires fossin menys esgotadores i solitàries, com ara comprar bitllets d’avió per a amics, amb qui es podia reunir de camí. I el més senzill, diu, és que ara és més gran i te la sensació que “controla més les coses, el cervell ha madurat i t’ha canviat l’estat d’ànim”.

Continua parlant sobre la nova cançó: “El meu argument, que crec que és el que va fer que al final la meva mare i el Finneas diguessin que hi estaven d’acord, és: «Aquesta cançó em deixa sentir aquestes coses a la meva manera, sense fer-me mal a mi mateixa»”. Quan ella i el Finneas repassaven la cançó, el fatalisme solitari del tema va obrir pas a idees d’estabilitat i amistat. “Al Finneas i a mi se’ns va acudir que la cançó havia de ser sobre tots dos, no només sobre els meus sentiments”, diu. I tot i que en el passat sempre buscava inquietar el públic, en la versió final de la lletra es combinen imatges esteticistes d’autodestrucció (“ thought I could fly, so I stepped off the Golden ”) amb estrofes sobre la calma que trobes en el consol d’un amic. “Estàvem totalment bloquejats -diu Eilish-, i la manera de superar-ho va ser fer que la cançó fos sobre nosaltres com a germans, i el que signifiquem l’un per a l’altre”.

La cançó Everything I wanted és dance music esmorteïda. El riff de piano sona com una tènue tremolor i sembla que el pols del bombo bategui a l’altra banda d’una paret. Pel que fa al plantejament de l’estructura de la cançó, el Finneas diu: “Crec que el camí que no segueix una cançó és tan interessant com el que segueix. A vegades hi afegim una estrofa diferent quan hauria d’anar a la tornada, però ho fem perquè sigui com una bufetada que et digui: «Has de tenir el cervell despert i escoltar això»”. “És un truc força útil per cridar l’atenció en les atapeïdes llistes de streaming -diu el Finneas-, en les quals crec que ens ha beneficiat això de ser rarets. Quan escoltes una cançó pop autènticament genèrica, i no faig servir el terme amb connotacions negatives, sinó en el sentit habitual, quan arribes a la segona estrofa ja saps exactament com serà resta de la cançó”.

Sobre la qüestió de les cançons genèriques, afegeix: “Ara circula una filosofia de la producció que recomana que les tornades siguin brillants i ràpides, però amb la Billie acostumo a reforçar els baixos. És el que sempre he fet des d’ Ocean eyes. Potser em ve d’anar a concerts en què t’impacta un altaveu de greus molt baixos de tres metres d’altura, i d’intentar recrear aquesta sensació a nivell microscòpic per reproduir-la a l’auricular”.

Més enllà de les explosions del baix, Everything I wanted es resisteix a qualsevol comparació amb un clímax tradicional: creix per retrocedir una vegada rere l’altra, fins que s’acaba. Per descriure aquesta dinàmica, el Finneas recorre a una metàfora sexual: “La Billie i jo tenim una autèntica obsessió per l’ edging [control de l’orgasme] musical”, i ella mig ajaguda mirant el telèfon, salta fent una ganyota de disgust i crida: “Finneas, sisplau!”

L’endemà, Eilish seu en un tamboret en un local d’assaig, gran com un hangar, a Burbank, amb un micròfon sense fil a la mà: vol trobar la manera de deixar una empremta personal en una cançó tan coneguda com Yesterday, que ha de cantar a la gala dels Oscars el cap de setmana. Primer de tot, però, cal superar les dificultats tècniques. “Aquest clic-clac m’està foradant les orelles”, diu, assenyalant el monitor que, dintre de l’orella, marca un compàs que només poden sentir ella i el Finneas, que toca el teclat al seu costat. El metrònom és necessari per mantenir el tempo, però també és una mena de secret compartit que lliga els dos germans, encara que les sales del seu voltant siguin prou grans per empassar-se’ls sencers.

Eilish és aquí per preparar no només la seva pròxima actuació als Oscars, sinó també una imminent gira de concerts que comença aquest mes mateix, i que ja té les entrades exhaurides. Segons la revista Pollstar, la gira comprèn actuacions al Madison Square Garden, la Jeunesse Arena de Rio de Janeiro i el Palacio de los Deportes de ciutat de Mèxic. En una hora es van vendre mig milió d’entrades. Tot i que la música d’Eilish tendeix als petits formats i al minimalisme, el Finneas em diu que no els preocupa gens portar les seves cançons a aquests espais enormes: “El públic de la Billie són multituds que volen corejar les cançons; per molt íntimes que siguin, sempre hi haurà 10.000 o 20.000 nanos que no pararan de cridar”.

Eilish assaja la seva versió de la cançó tancant els ulls i afegint a la seva interpretació algunes floritures amb un toc de rhythm’n’blues, des de petits adorns taral·lejats fins a melismes en algunes vocals. Els seus pares seuen en un sofà de cara a ella, a uns quinze metres de distància. Al final de la cançó, Eilish emet el seu veredicte amb una sola paraula: “Ostres!” Es mira el Finneas, que ha tocat una introducció molt curta abans de la primera estrofa. “¿No volen que canti la petita seqüència de notes al principi? -pregunta-. Crec que m’ajuda a entrar en matèria”.

Una de les crítiques d’internet que més la irriten és que la seva interpretació espectral amaga una falta bàsica de tècnica i força: “No sap cantar, només sospira”, parafraseja. Resulta, però, que en aquesta actuació s’hi vol lluir. El Finneas li ha dit que les càmeres l’enfocaran només al principi i al final de la cançó, i entremig connectaran amb el muntatge d’ In memoriam. “A internet tothom es pensa que no sé cantar -contesta ella-, i per això vull fer aquestes seqüències de notes quan m’enfoqui la càmera”. La seva mare la tranquil·litza des del sofà: “Tens una veu molt bonica. A internet són uns imbècils”.

Abans d’anar als assajos m’havia imaginat que Eilish abordaria Yesterday com Johnny Cash va plantejar la seva austera versió de Hurt, de Nine Inch Nails, o com Cat Power va abordar (I can´t get no) satisfaction : reinterpretant-la com una peça desolada i buida, desposseïda de l’emoció inicial fins al punt d’esdevenir gairebé monòtona, amb el foc original reduït a brases tremoloses. Però tot i que Eilish és una artista molt idiosincràtica, l’ambició abocada en aquesta interpretació ha sigut desacomplexadament convencional, i ha respectat el material original i el concert en qüestió.

En termes generals, la feina d’una estrella pop és oferir un consol: situar el públic en una experiència d’emocions conegudes comunicades a través d’estructures conegudes, que es poden subvertir o modificar, però només en la mesura que capten la nostra atenció i s’allotgen al nostre cervell encara amb més eficàcia. Des del primer moment, l’atractiu d’Eilish ha consistit en la combinació del seu gust pel que és radical amb un sentit agut del que és clàssic. A Everything I wanted el que comença com una cançó sobre una profunda desorientació es transforma en una cançó sobre una profunda estabilitat. Quan escoltes aquest single, o quan veus Eilish cantant Yesterday, és evident que per a ella -si més no ara- el pop no és una cosa que s’hagi de sabotejar. És sagrat.

Ha arribat l’hora d’un altre assaig, que ella ha adornat de dalt a baix amb més acrobàcies sense paraules i que ha rebut més aplaudiments, crits d’entusiasme, i una altra ronda de felicitacions. Durant l’ovació, arrufa les celles i sacseja el cap, i quan s’acaba, posa els ulls en blanc. “Bah!”, diu, amb una ganyota de menyspreu. Potser és molt dura amb ella mateixa, potser l’única resposta sensata a l’adulació és posar-la en dubte. Però després em va dir que a ella també li havia agradat força. 

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Cinc cançons per conèixer Billie Eilish

En poc més de quatre anys, Billie Eilish ha passat de publicar una cançó anònima en una plataforma de streaming a ser l'artista més exitosa de l'any passat. Amb facilitat per jugar entre llums i tenebres, la cantant californiana no només ha batut tots els rècords de precocitat, sinó que també s'ha convertit en la icona d'una generació nascuda amb internet i les xarxes socials a ple rendiment. Situada amb comoditat entre les grans estrelles pop del moment, aquestes són cinc cançons clau d'una carrera flagrant:

'Ocean eyes'

La d'Eilish no ha resultat ser una trajectòria d'entrebancs, precisament. Al contrari, a les primeres de canvi va agradar el públic de tot arreu. Eilish, que tenia tretze anys quan va adaptar Ocean eyes, cançó del seu germà Finneas, va sorprendre a tothom quan va publicar-la a la web de música en streaming SoundCloud. Va funcionar a l'instant, i actualment suma més de 36 milions de reproduccions.

'Idontwannabeyouanymore'

Després de mostrar-se al món, Eilish va conduir la seva carrera com ho fan els artistes emergents d'avui: penjant senzills a internet sense pensar especialment en tenir-ne una dotzena per fer un disc. Al segle XXI la fama es guanya així, cançó a cançó. El recull de totes aquelles píndoles primerenques és Don’t smile at me, que contenia aquesta preciosa balada de desamor i agonia juvenil.

'Bad guy'

Tota artista que aspira a ser la millor de la seva generació necessita una gran cançó recordable. La de Billie Eilish és aquesta: Bad guy va ser la pista més escoltada del 2019 segons la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica, i va superar Lil Nas X i Shawn Mendes i Camila Cabello. Un tema que supera els mil milions de reproduccions a Spotify i que representa el crit d'una generació. Duh!

'Xanny'

El primer disc de Billie Eilish, l'exitós When we all fall asleep, where do we go?, era un dels més esperats de la dècada força abans de sortir. Les expectatives van acomplir-se sobradament. A banda de cançons digeribles en primera escolta ( Bad guy, Wish you were gay, Bury a friend), també amaga perles plenes de detalls com ara Xanny, de veu xiuxiuejant, producció multigènere i arranjaments deliciosos. Una de les gemmes amagades del seu debut.

'No time to die'

Arribada al 2020 i consagrada com una autèntica superestrella del pop d'estadi, Eilish ja fa les coses habituals de cantants amb el seu estatus, com ara ocupar-se del tema principal d'una pel·lícula de James Bond. No time to die és l'aproximació a un públic més adult, una cançó que s'allunya dècimes del seu registre però que defensa exhibint múscul vocal.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF