ARTS ESCÈNIQUES

Així són les joves actrius que estan marcant el pas del teatre català

Una nova generació d’actrius catalanes està agafant cada cop més protagonisme en l’star system per les seves aparicions al teatre, el cinema o la televisió. Conversem amb Elisabet Casanovas, Laia Manzanares, Tamara Ndong i Elena Tarrats per saber què els mou en el món de la interpretació
Així són les joves actrius que estan marcant el pas del teatre català

M entre rodava Cleopatra, Laurence Olivier li va etzibar a Richard Burton: “Decideix-te, estimat. ¿Vols ser un gran actor o una paraula popular?” Aquesta és, segurament, la dicotomia a què s’enfronten la majoria de grans actors i actrius de tot el món quan comencen i les coses els van bé. Aprenentatge o fama? ¿Anar pel teu compte o deixar-te portar pel corrent? Si ets una dona, la situació encara es complica més. Si ets català, el risc creix. I si, a sobre, una pandèmia bíblica et passa per sobre, val més que tinguis on agafar-te fort.

Ser jove i actriu, en el terreny de la interpretació és un valor en ell mateix. Elisabet Casanovas es queixava en una entrevista recent que fossin encasellades amb aquests adjectius. Però és difícil fugir de l’edat i del moment, i més en un país, el nostre, amb una cultura feble, molt abocat a la descoberta, on el nou competeix d’igual a igual amb el bo. El que compta, segurament, és la capacitat de cadascú de traçar-se un camí, buscar i trobar fidels companys de viatge que t’ajudin a créixer.

Laia Manzanares, Tamara Ndong, Elena Tarrats i Elisabet Casanovas no tenen gaire a veure entre elles. Algunes han coincidit a les aules de l’Institut del Teatre, en algun projecte audiovisual. Totes quatre, però, volten els 26 anys i ja han caminat força, fins al punt que podríem afirmar que tenen una carrera. I totes han volgut anar o han anat a Madrid o n’han marxat, una ciutat amb moltes més oportunitats que Barcelona. Hi ha més teatre i, sobretot, un mercat audiovisual que aquí sempre hem somiat... Elles també han descartat papers i s’han enamorat d’un personatge. Han gaudit del seu moment estel·lar, han pogut aprendre i han sabut tirar endavant, traient-se de sobre, si calia, clixés. Fa uns anys, abans d’una visita al festival Grec, la gran directora britànica Katie Mitchell em va dir una frase que m’ha fet pensar molt des d’aleshores: “Les meves obres són actes polítics que es dirigeixen a les dones joves que venen darrere meu”. Hi pensen, elles, en això?

El millor és saber qui són, d’on venen, cap a on volen anar. Els han passat moltes coses. Manzanares s’ha instal·lat a Madrid, Ndong ha començat a treballar amb La Fura dels Baus, Tarrats ha gravat dos discos i Casanovas ha après a carregar la motxilla de la Tània Illa de Merlí.

La força: Elisabet Casanovas

Quan li preguntes a Elisabet Casanovas sobre Merlí, on va ser Tània Illa, una de les protagonistes durant 40 capítols, arrufa el nas. Diu que li costa parlar d’ella mateixa amb perspectiva, però és conscient que la sèrie de TV3 va ser “una finestra”. La qüestió és que quan va estrenar-se al TNC el 2017 com la criada de la senyora Florentina a La senyora Florentina i el seu amor Homer, amb 22 anys, i encara estudiant a l’Institut del Teatre, ja era tota una estrella de l’audiovisual català.

El públic teatral, al Nacional, va descobrir una actriu jove amb una vis còmica d’un potencial estratosfèric. “Va ser un procés molt intens, molt divertit, per a mi: les primeres vegades sempre són molt intenses”, assegura. Allà va poder treballar amb actrius veteranes que admira com Mercè Sampietro i amb un director, Sergi Belbel, que l’ha acompanyada en totes les seves aventures al TNC, a la Kassandra de Sergio Blanco i ara a Monroe-Lamarr de Carles Batlle. “És un molt bon capità de vaixell, un director que et deixa créixer”, afirma.

A Kassandra va fer el tro, posant tota la carn a la graella i demostrant posseir una força, un ímpetu vital, fora mida. Sobretot perquè interpretava un monòleg que bevia del clàssic grec, però que anava molt més enllà: una prostituta que ens deixava clavats a la cadira gràcies a una poètica crua aclaparadora. Amb La tendresa, d’Alfredo Sanzol, al Poliorama va arribar a un altre públic. “La història, en el fons, m’és igual, tant si és clàssica com contemporània: per sobre de tot hi ha la motivació que em porta a fer una obra o una altra”, afirma.

Per si no n’havia tingut prou, amb tants reptes quan encara no ha fet els 26, aquesta tardor, si la pandèmia ho permet, serà Marilyn Monroe. “Si penso molt que soc Marilyn, em poso a tremolar”, exclama. Aquesta obra, diu, li ha servit per fer una immersió en la figura històrica i adonar-se, a través de la lectura de dues biografies, que va tenir “una vida molt dura”. Monroe-Lamarr, tanmateix, no parla de divisme, sinó d’una cosa ben diferent: de la cara oculta de moltes dones. Batlle recrea una trobada entre Marilyn i Hedy Lamarr, una actriu del Hollywood clàssic que va treballar amb Cecil B. DeMille i King Vidor, però que també va ser una important inventora: va crear l’ spread spectrum o espectre eixamplat per salt de freqüència, el 1941, el precursor del wifi. “Si per alguna cosa m’agrada aquesta obra és perquè permet visibilitzar com ha tractat el patriarcat a les dones”, apunta Casanovas.

El confinament de la primavera passada va obligar el TNC a cancel·lar la peça de Batlle. Fa molts mesos que l’assagen. “Quan hi hagi públic, serà tot un esdeveniment, perquè hem arribat a pensar que només la fèiem per als tècnics!”, riu. Monroe-Lamarr s’havia d’estrenar el 19 de novembre, i si el govern no obre aviat les platees es convertirà en un mite.

Aquest 2020 està sent de bojos per a l’actriu. Quan parlem amb ella és a Madrid, gravant per a Netflix Fuimos canciones, pel·lícula de Juana Macías en la qual comparteix repartiment amb María Valverde. També ha estrenat la sèrie Drama (TVE) i ha rodat Chavalas, de Carol Rodríguez Colás, a Cornellà. “No sé si els actors joves han de passar per Madrid, però la veritat és que s’hi fan més coses”, diu. Ella deixa clar que no s’hi establiria a la babalà, sense feina. “Aprenc molt rodant en castellà”, afegeix.

La gosadia: Laia Manzanares

Fa cinc anys, gràcies al videoclip de Tame Impala The less I know the better, fet per la barcelonina Canada, Laia Manzanares va passar a ser per a molts l’animadora de culte. Tenia 21 anys i encara estudiava. Més tard, entraria a la segona temporada de Merlí com a Oksana, l’alumna ucraïnesa, i ens deixaria estabornits com a Ivana al Temps salvatge de Josep Maria Miró al TNC. Amb 26 anys, ara, ja és tot un mite generacional, coneguda en la professió perquè treballa fort, amb una carrera important tant a la televisió com al teatre. “M’agrada poder fer totes dues coses, però no podria renunciar al teatre, on disfruto com una bèstia”, ens confessa.

En poc temps, des que es va posar el mallot multicolor, la vida artística de Manzanares va fer un tomb. “Va ser la primera vegada que em va veure la gent”, reconeix. Va formar part de la primera generació d’Els Malnascuts, el projecte jove de la Sala Beckett, va sortir a un capítol de Cites, va arribar Merlí, va ser la Clara de Heavies tendres, va protagonitzar l’obra Amanda T... I ha acabat vivint a Madrid, cosa que li surt més a compte, ja que forma part del cast d’ Estoy vivo, una sèrie de TVE.

A finals de novembre, estrena a la sala Cuarta Pared Talaré a los hombres de sobre la faz de la tierra, una peça de María Velasco, una de les directores més agosarades de l’escena madrilenya. L’any passat ja hi va fer, a Madrid, una versió del clàssic de Miguel Mihura Tres sombreros de copa. “No hem d’oblidar que el 80% de la producció teatral d’Espanya es fa a Madrid”, recorda l’actriu.

“A Barcelona hi ha més qualitat i potser el teatre és més endogàmic; a Madrid, també, però passa que hi ha més lloc, perquè hi ha més producció”, afirma. “Jo, però, no em vull casar amb ningú”, exclama. Ha treballat amb gent de tota mena, des d’Àlex Mañas fins a Xavier Albertí, de Juanjo Sáez a Eduard Cortés. I no deixa d’aprendre. “Ha estat un luxe, per exemple, poder treballar amb Míriam Iscla a Temps salvatge, ja que l’admiro molt”, assegura.

Manzanares, formada a la Nancy Tuñón i al Col·legi de Teatre, sent una mica de vertigen quan mira enrere, del 2015 ençà. “Estic molt contenta amb tot el que he fet, ja que curro amb coses que m’agraden i no he deixat de treballar”, apunta. Ni la pandèmia, l’ha afectat. Ha pogut reprendre la sèrie i només ha hagut de renunciar a un muntatge important que va canviar de dates arran del confinament de la primavera. Sap, tanmateix, que ser jove i dedicar-se al teatre és una activitat de risc. “Ser jove i actriu és sempre complicat, ja que no hi cap gaire gent, en aquest món”, es lamenta.

La veu: Elena Tarrats

Un bon dia de fa molts anys, Elena Tarrats es va preguntar: “Què faig a Madrid?” Feia una temporada que hi era, en el món de les sèries, com molts joves intèrprets catalans, que proven sort a la capital espanyola per obrir-se camí. “Hem de passar per aquí? Potser no”, es diu ara. El cert és que és actriu des dels 13 anys. Als 15 ja sortia a la sèrie Ventdelplà de TV3, als 18 a Gran Hotel i als 19 a Cuéntame como pasó. Una vida que mira ara com un record remot, centrada com està en el teatre i en la seva música.

Tarrats no ha passat, d’adulta, per cap escola de teatre. De petita havia estudiat a Memory i al Taller de Músics. “A èpoques, voldria haver fet alguna cosa més endreçada”, diu. Ella ha après a la sala d’assaig, als platós i als sets de rodatge. Julio Manrique, amb qui al desembre estrena Les tres germanes al Lliure, ha estat un dels seus mestres: “Ha sigut la meva escola teatral, però no l’única, perquè primer vaig treballar amb Dagoll Dagom. Però en Julio mima molt l’arribada dels actors joves: sap dirigir molt bé, entén les situacions”.

A banda del Txékhov que ja està assajant, amb Manrique va fer d’Heda al multipremiat L’ànec salvatge (2017) i de Fedra al Jerusalem (2019). Dues obres majors on l’hem pogut veure explotar. El paper d’Irina a Les tres germanes és, potser, pujar un graó més, ja que ens trobem davant d’un personatge que totes les actrius de la seva edat aspiren a fer, una noia que “comença amb una llum molt gran que acaba sent molt petita”.

Si Tarrats li demana alguna cosa a la professió és que hi hagi “il·lusió”, “connexió amb l’alegria de fer, que no hi hagi patiment per demostrar res, per competir”, un cert sentiment de “comunitat”. “Si fos així, no hi hauria ni desigualtat de gènere, ni estigmes racials”, dispara. Diu que, tanmateix, no és gaire “activista” i que, en el fons, l’estat de la professió és “un reflex de la societat”. Assegura evitar l’individualisme propi de la seva feina: “Hi ha molta gent que es dedica a això i si tu acapares moltes feines en un any, has de saber que n’hi haurà que no en tindran”.

Tot i haver participat en musicals com Mar i cel i Maremar, aquest no és el gènere que li agrada més. Prefereix “la pulsió” de Manrique que provoca que “música, text i moviment” s’acostin, vagin de bracet. “La música és allà, a les seves obres”, diu. Per això, en lloc d’aspirar a posar-se en la pell de Velma Kelly o de Roxie Hart (les protagonistes de Chicago ), el que voldria és revisitar Hedda Gabler o treballar amb Jordi Oriol, que “està molt connectat amb la bellesa de les coses”.

“No és que vagi sense timó, sinó que agafo els camins que em trobo”, assegura Tarrats. La pandèmia ha fet que ajorni el llançament del seu tercer disc, que hauria de sortir l’any que ve. Teatre o música? “Tot té a veure amb el mateix”, diu. Per ara, descarta posar-se el barret de directora o dramaturga. “Crec que algun dia em vindrà de gust, però encara no”, afirma.

La voluntat: Tamara Ndong

De petita, el que més li agradava a Tamara Ndong era disfressar-se. Per això, a casa, van encaminar la seva formació cap al teatre, amb el batxillerat escènic a Granollers, cursos de formació a la Nancy Tuñón i, més tard, a l’Institut del Teatre. Potser que la seva cosina sigui la Vicenta Ndongo també va ajudar a traçar-li el camí.

Amb 26 anys, la trajectòria de Ndong té poc a veure amb les companyes de generació més cèlebres. Ha treballat força, però en altres circuits. Va fer Una bruixa de Barcelona amb Lucrecia al Victòria o Pell de llarinté, cua de tiré al Temporada Alta, un dels últims espectacles de l’enyorat Moisès Maicas, a qui està molt agraïda perquè va ser “el primer” que li va oferir una oportunitat de debò. Però, per sobre de tot, s’ha convertit en una actriu de La Fura dels Baus. A primers d’any, va estrenar Pastoral for the planet al Grand Théâtre de Provence d’Ais de Provença i, al juliol, en plena sortida del confinament, va ser a NN al Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau.

“Amb La Fura he après a fer de tot, he après a ser actriu i escenografia alhora, he pogut actuar en grans teatres d’Europa i treballar amb gent impressionant”, explica Ndong. I, especialment, ha pogut fer d’actriu sense haver de fer de negra. “He decidit no anar a càstings on es demana explícitament que l’actriu sigui negra”, assegura. Si es tracta d’una ficció ambientada en un temps antic, diu, sí que hi va, perquè “abans les prostitutes eren negres”, com el paper que interpreta a la sèrie creada al voltant de la novel·la d’Ildefonso Falcones La catedral del mar. Si es tracta de ficció contemporània, passa.

“Per què he de fer personatges negres?”, es demana. Per què no pot fer d’Ofèlia?, afegim nosaltres. Ndong reconeix que encara no s’ha pogut treure de sobre “el paper”. Però no dubta que ho aconseguirà. Potser per això segueix camins perpendiculars als tradicionals, com el teatre físic. “M’hi he format i vull ser polifacètica”, assenyala. La Fura és una bona escola. No obstant, no vol abandonar el teatre de text. “Potser els clixés fan que no me n’acabi de sortir”, es lamenta.

A ella, el que li agradaria és vestir tragèdies gregues. “M’agrada molt el drama, aquells personatges essencials que t’arriben al cor”, diu. Sap, per desgràcia, que hi ha llocs força inaccessibles per a una actriu com ella, especialment quan els directors no són capaços d’enderrocar algunes barreres mentals que fan que els intèrprets no blancs no puguin fer d’Antígona, Electra o Clitemnestra. O, simplement, d’una noia que s’enamora en un carrer de Barcelona. 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF