MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Western de la mort de l’anarquista Quico Sabaté

La principal preocupació de la policia eren els comunistes. Però, quan la preocupació es personalitzava, s’encarnava en Quico Sabaté.

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

L’anarquista Francesc Sabaté Llopart (1915-1960) era conegut pels amics i els companys per l’hipocorístic Quico, que la policia convertia en àlies, amb la complicitat gramatical del determinant el, que gairebé l’assembla més a un xoriço que no pas a un guerriller. Guerriller, la paraula que potser el descriu millor, la simbiosi entre les idees i l’acció.

La principal preocupació de la policia eren els comunistes. Però, quan la preocupació es personalitzava, s’encarnava en Quico Sabaté. Amb un afegit emocional: li tenien ganes, perquè havia intentat matar el primer cap de la Brigada Social, Eduardo Quintela, que s’havia especialitzat en la repressió de l’anarquisme. Amb l’escarni d’instal·lar-se a la casa de Frederica Montseny, al Guinardó, després que la ministra de la República marxés a l’exili.

A tres quarts de dues de la tarda del 2 de març de 1949, al carrer Marina, prop de la Sagrada Família, van metrallar un cotxe kilo (camuflat) del parc mòbil de la policia en el qual es pensaven que anava Quintela. Ell no hi era, però van matar dos dirigents falangistes. El funeral va ser solemne, amb un responsori a la Mercè presidit pel director general de Seguretat de l’Estat i una desfilada feixista. La Vanguardia va obrir la portada amb la notícia i va fer un editorial abrandat en què qualificava els activistes de “ mercenarios del crimen ”.

Anava a la seva i tenia enemics entre els seus propis companys de la CNT a l’exili. La policia se n’aprofitava

Per fonts contrastades es pot inferir que deu anys després Sabaté va planificar el segrest dels comissaris Vicente i Antonio Juan Creix, successors de Quintela. Els agafarien durant l’àpat de Nadal, aprofitant que la família estaria reunida i la distensió habitual de treves no declarades però tàcitament convingudes. L’escamot ben armat, amb subfusells Sten i Thompson, es plantaria al menjador i s’emportaria els policies. Després, havien parat un amagatall a la granja de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, en complicitat amb el masover. El preu de la vida dels agents seria l’alliberament dels presos de la Model.

Una acció parenta d’altres que anaven alimentant la llegenda d’en Sabaté, un avantpassat literari del Xacal, de Frerick Forsyth, i dels més actuals llops solitaris. Les actuacions en grups molt petits i absolutament secretes més enllà dels mateixos quatre o cinc, no més, havien de facilitar l’opacitat i el factor sorpresa de cara a la policia. En Quico era a més a més expert en camuflatge. Es disfressava, canviava de cara, i es permetia humiliar els seus perseguidors retratant-se a la porta de la Via Laietana amb un posat de corredor de comerç o llançant octavetes amb un morter casolà emplaçat a un terrat de l’Eixample.

Aquest anar a la seva no era ben vist orgànicament per la direcció de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Quico Sabaté tenia enemics entre els seus propis companys, i la policia se n’aprofitava. La lluita contra l’anarquisme tenia un equip d’especialistes, integrat al Grup IV de la BIS, dedicat full time a combatre’ls. Van trobar els seus dos germans, que van acabar de mala manera. Josep Sabaté, el conductor d’un dels vehicles de l’atemptat contra Quintela, va morir en un intercanvi de trets després de matar ell un inspector, molt a prop de la Prefectura... I del pis franc que tenien al davant per espiar-los. A Manuel el van afusellar en clara vendetta el 24 de gener de 1950.

De les anotacions manuscrites sobre diversos croquis, es desprèn que la Policia i la Guàrdia Civil, en col·laboració amb la gendarmeria, van establir un perímetre de vigilància a l’àrea i els llocs que més freqüentava en Quico: Dijon, on se li havia assignat residència de refugiat; una línia nord entre Lió i Clermont-Ferrand, i al sud de Costoja i els passos fronteres de muntanya per Prats de Molló, prop d’un dels seus refugis. La BIS s’empescava una acció de gran envergadura: un atac contra la seu de la Via Laietana o el segrest dels germans Creix, per Nadal de 1959.

Començava l’últim viatge de Sabaté en el tren de la vida, un trajecte filmat per Fred Zinnemann, amb Gregory Peck fent el seu paper, i per José Antonio de la Loma, amb Paco Rabal fent de Creix. Cinema polític de denuncia del franquisme que tanmateix s’hauria adit amb un western amb ferrocarril. Quan el confederal Sabaté inicia el moviment, els xèrifs esperen diplomàticament que creui la frontera i localitzen el grup en una masia, al Pla de l’Estany. Els seus quatre companys van morir i ell va quedar ferit.

Va agafar el tren a Fornells de la Selva amenaçant el maquinista a punta de pistola: el Colt 45 que prescriu al gènere. Després de múltiples atzagaiades i maniobres, baixa a Sant Celoni i va a la barberia, un altre escenari imprescindible. Busca refugi a casa d’un antic militant de la CNT, que no l’acull. S’hi atansa un sometent armat cridat per l’enrenou. Sabaté li etziba un tret que el fereix a la cama i el policia cau a terra, però reacciona i buida al proscrit un carregador de fusell automàtic. Quan li arriba ajut, el rematen destrossant-li la cara. Francesc Sabaté Llopart, àlies el Quico, mor als 45 anys. Era el 5 de gener de 1960, vigília de Reis, onze dies després del segrest dels Creix que mai no va existir. No se sabrà mai si va ser el motiu d’aquell últim viatge iniciàtic. 

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF