Voltors sobre Sant Antoni

Les obres del mercat de Sant Antoni segueixen el seu curs, més aviat lent. Sembla com si estiguessin esperant que el barri acabi la seva total transformació com a nou centre lúdic i d’oci, pensat per a aquells que han deixat de freqüentar la Rambla. Situat a primera línia de combat, aquí s’està produint un conflicte present, avui en dia, en molts altres llocs de la ciutat. El que era un veïnat tradicional, un xic endormiscat i d’edat avançada, amb les seves botigues venerables, s’ha convertit en un enclavament de moda, que atrau jovent alternatiu i turistes. Aquí, l’aparició de pisos turístics ha esclatat de manera tan sobtada com ho va fer abans a la Barceloneta. Pujades desorbitades dels lloguers, canvis radicals del paisatge comercial i expulsió dels habitants originals, que ja no poden assumir els nous preus. Especulació immobiliària, pressió turística i gentrificació, els tres mals de la modernitat que més emprenyen als barcelonins.

Sant Antoni és com una punta de fletxa, que apunta cap a la plaça Espanya. Encotillat entre la Gran Via i el Paral·lel, el barri es va fent més ample a mesura que avança, fins a trobar-se amb les rondes de Sant Pau i Sant Antoni, dues grans vies comercials que coincideixen just on hi ha el mercat. Sembla una barriada feta a cordill, de difícil coexistència amb els seus tres grans veïns, que la vigilen des de les voreres del davant. Segons quina sigui la seva situació en el mapa, els carrers que la componen semblen més de la Dreta de l’Eixample, del Poble-sec o del Raval. És aquesta proximitat, fins i tot promiscuïtat, amb el centre històric, el que ha fet que l’arribada massiva de turistes es produís de manera inevitable. Era el pas natural, en aquest inexorable avanç de la ciutat cosificada, només de serveis pensats per als visitants, on es més fàcil comprar un bibelot o un souvenir que una ampolla de llet.

Processó del Calvari Veïnal

En els últims dos mesos la plataforma Fem Sant Antoni ha organitzat dues protestes al carrer. Als cartells de l’última hi destacava un primer pla d’un voltor i uns quants dels seus congèneres sobrevolant el mercat. Batejada com la segona Processó del Calvari Veïnal, denunciava l’excessiva pressió turística que està patint el barri. La pancarta que encapçalava la manifestació deia: “No ens faran fora”. Un lema que parlava dels 1.000 pisos turístics, entre legals i il·legals, que han estat comptabilitzats només a Sant Antoni. I dels locals històrics desapareguts, i de la florida d’establiments més propis de la zona alta, en un nou exemple d’ennobliment, o substitució forçada dels veïns antics, com ja va passar en el seu moment al Poblenou, al Raval o a la Ribera. Entre les seves queixes també hi figurava el tractament que en fa la premsa, que, en el seu cas, ha ajudat a construir aquest nou imaginari de Sant Antoni com el barri hipster de Barcelona, el Williamsburg català, ple de botigues de disseny i gastrobars.

Només cal sortir a fer una passejada per adonar-se dels canvis. A partir dels primers establiments d’estètica impossible, apareguts al carrer Parlament, s’ha estès una xarxa de negocis dedicats a la roba o als mobles vintage, de cocteleries i cafeteries de cupcakes, amb les terrasses plenes, de galeries i showrooms de tendència. I de locals de tapes, de tota la vida, acabats d’obrir. Com a rerefons sonor, el sotrac impertinent de les maletes amb rodes. D’això parlava, també, el cartell de la manifestació veïnal del 20 de maig, que, a més de voltors, incloïa una predicció: “Aquest estiu serà clau per al nostre barri”. L’estiueig vist com un calvari per a aquells que aguantaran, amb les finestres i els balcons oberts, el guirigall nocturn dels que estan fent vacances.