Caps i puntes

Vistes des de Montjuïc

Això és el que queda del barri de Can Tunis, els restaurants Litoral i La Nevera, la floristeria especialitzada en corones de morts Flores Manolo, un taller de marbres funeraris, uns magatzems i un grapat de modestos blocs de pisos

Es veu des de l’entrada del cementiri de Montjuïc: una petita illa d’edificis entre la ronda Litoral i el mar, com una nau varada a la sorra. Això és el que queda del barri de Can Tunis, els restaurants Litoral i La Nevera, la floristeria especialitzada en corones de morts Flores Manolo, un taller de marbres funeraris, uns magatzems i un grapat de modestos blocs de pisos, un dels quals sembla abandonat. S’hi veuen automòbils aparcats a la vorera del carrer Mare de Déu del Port; tanmateix, el lloc desprèn una estranya sensació de melangia.

M’acosto lentament a aquest paisatge industrial amb els dies comptats, que s’arrapa al terreny com les plantes del Morrot. No em creuo amb ningú, i a poca distància veig la parada de l’autobús que em tornarà a casa. Mirant-ho amb els ulls de la memòria, aquí hi havia el primitiu port de Barcelona, que va acabar cegat per la sorra i es va traslladar cap a la Ribera. Llavors hi vivien pagesos, pescadors i mestres d’aixa com la família Antúnez, propietària de moltes terres en aquest indret, que va donar nom al territori. Anys més tard, el 1839, els ajuntaments de Sants i Barcelona van intercanviar terrenys: Hostafrancs va passar a la capital catalana i Can Tunis es convertia en la Marina de Sants.

A finals del segle XIX, aquesta franja de costa encara conservava les seves masies, en alguna de les quals es podien tastar els productes de la veïna desembocadura del Llobregat, com les anguiles. Les primeres barraques van aparèixer en aquells anys, amb l’explotació intensiva de les pedreres que hi havia a la muntanya. Poc després s’obria el cementiri de Montjuïc i la zona s’industrialitzava, amb fàbriques com el Vidriol, l’Arsenal Civil i la Nueva Vulcano, acompanyades pels dipòsits de la Campsa i per petites colònies de casetes on vivien els seus treballadors.

En aquelles dècades finals del XIX, Can Tunis semblava una bona opció per fer-hi un nou barri residencial. S’hi va construir un hipòdrom, on la bona societat del moment anava a les curses. També s’hi va fer un modern aeròdrom d’hidroavions i hi passava una línia de ferrocarril. La població va créixer i es va comunicar amb la ciutat gràcies al tramvia 48, on havia treballat un jove Antoni Gaudí que trobaria la mort anys després atropellat precisament per un tramvia. Tanmateix, el barri no va reeixir i es va degradar, vist com una perifèria amagada darrere Montjuïc que, amb la creació del Consorci de la Zona Franca el 1916, es va poblar d’obrers immigrants.

Després de la Guerra Civil, el barri va experimentar una lenta decadència. Moltes barraques aprofitaven les coves i avencs que hi havia al Morrot, amb el perill que això suposava. Les esllavissades van fer que les autoritats les tapiessin durant els anys cinquanta i seixanta. Altres, com el nucli de Jesús i Maria -conegut també com la Muntanyeta-, van sobreviure durant molt de temps, transformades en un punt de tràfic i consum de drogues. Una situació que va esclatar durant la dècada dels noranta, amb l’espectacle diari dels pobres toxicòmans creuant temeràriament la ronda. Allò va justificar que fossin ensorrades les darreres barraques l’any 2004, cosa que va desplaçar el mercat de la droga cap al Raval o la Mina. Can Tunis va tornar a ser part del port barceloní.

Ara l’ampliació de la ronda Litoral amenaça aquestes últimes cases, memòria d’un lloc que podia haver sigut barri i s’ha transformat en els budells de la ciutat, l’àrea de contenidors de mercaderies que arriben de tot arreu del món. Per aquí hi aparquen molts camions i els conductors venen a dinar al restaurant Litoral, com si fos una àrea de servei perduda enmig del no res. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF