“La majoria de les noies japoneses riuen tontament per res”. Podria ser l’inici d’un article sobre la vida quotidiana al Japó. Podria ser una rèplica d’una obra de teatre en què dos amics comenten les vacances. O podria ser una frase d’un monòleg enginyós. Però no és res de tot això, sinó l’inici del retrat que Truman Capote va escriure el 1956 sobre Marlon Brando, inclòs al seu llibre Retratos. Capote ens explica que es troba amb un Brando en plena apoteosi de la seva popularitat, l’estrella més resplendent de Hollywood, en un hotel de Kyoto, la ciutat on l’actor està rodant Sayonara. Capote observa el seu entorn, mira, apunta, recorda allò que veu. I conclou que fixar-se en la manera que tenen de riure les noies que es troba a la recepció de l’hotel és una bona manera de començar.
Després, ja cara a cara amb Brando a la seva habitació, donarà fe del desordre que hi regna, de la calor que hi fa, de com es relaciona amb les noies del servei d’habitacions, de la seva personalitat introspectiva, quasi zen, de l’egocentrisme que el corcava, de com Tennessee Williams veia obsessivament en Brando l’encarnació de Stanley Kowalski, el personatge escrit per Williams que va interpretar a Un tramvia anomenat Desig. Algunes frases de Capote són llibres d’estil del periodisme, manuals de com escriure un retrat: “Brando ni es va immutar quan li vaig recordar aquests elogis, o potser estava entregat al seu costum de no escoltar”, així acaba El duc als seus dominis, que és el títol amb què Capote va batejar aquesta peça d’orfebreria periodística.
Capote i els altres membres d’aquell moviment lliure i informe que es va dir Nou Periodisme van escriure uns quants retrats d’actors de Hollywood, esportistes, cantants, es van fixar moltes vegades en els usos i costums d’aquells que han estat ungits amb l’aura del glamur i la sofisticació. Gay Talese, per exemple, al seu addictiu llibre Retratos y encuentros, s’acosta a Peter O’Toole, a Joe Lewis i a Muhammad Ali. I ens explica que va conèixer Frank Sinatra el dia que tenia un constipat de nassos. Els periodistes d’aquell temps ens han llegat uns testimonis bestials, una manera d’accedir a la realitat i a la gent que no tenia res a veure amb el que es feia fins llavors.
A més de veure’l a les pel·lícules, m’agrada imaginar el Brando que va conèixer Truman Capote. I, alhora, m’agrada entendre el gran escriptor i periodista a través dels pensaments que li va dedicar al protagonista d’ El Padrí i La llei del silenci. I és fabulós transitar de tant en tant per Les cançons que la meva mare em va ensenyar, l’autobiografia que Brando va publicar el 1994. Deixar-se portar per la cadència, entre melancòlica i desencisada dels seus records. Quan rememora, per exemple, el rodatge de L’últim tango a París i el moment en què davant del mirall, en una escena en què havia d’aparèixer completament nu, el seu penis es va encongir fins a quedar-se de la mida d’un cacauet. L’escena no es va arribar a rodar.
