FORA DE FOCUS

Marta Puig 'Lyona ': “Trobo lleig reprimir-me”

Arran dels fils de missatges a Instagram, la Lyona ha descobert que en les relacions de parella que ha tingut fins ara sempre ha donat prioritat al plaer de l’altre

TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: FRANCESC MELCION

L yona o Marta, tant és. Fa temps que no hi ha frontera entre l’una i l’altra. De la mateixa manera que fa temps que forma part de l’ideari de molts fans de la música indie, de molts usuaris d’Instagram, de moltes feministes desacomplexades i de molts pares. La Lyona és un punt en comú d’universos que no sempre coincideixen. Alguns la coneixen per ser l’autora de videoclips senzills i fascinants, com els que va fer per a Love of Lesbian. Universos infinitos, el primer i potser també el més venerat, però després en vindrien uns quants més; i fins i tot la imatge del disc 1999 és tota seva. La Lyona és també molt seguida a Instagram, on va arribar arrossegant la maleta de nostàlgies i fans de Fotolog i on, a més de postejar vinyetes que després es viralitzen fins i tot en grups de WhatsApp, també mostra la seva sensibilitat com a fotògrafa, faceta encara poc explotada pel públic general, tot i ser la que li va obrir les portes, entre d’altres, al mercat audiovisual. La Lyona és també sinònim de lluita feminista sense agror: capaç de desmuntar l’amor romàntic amb quatre traços negres sobre fons de color rosa. I alguns pares avesats a les prestatgeries de literatura infantil fa temps que recorren a la Martina de Jo mataré monstres per tu per espantar foscors porugues. La Lyona és tot això, i algun dia serà també una petjada en el món del cinema, perquè la Marta somia amb dirigir una pel·lícula.

Fem el vermut al Morro Fi ( morrofi.cat ). És dijous al migdia i fa calor de juny encara que sigui octubre. Arriba atabalada, amb els cabells encara humits, uns 10 minuts tard, perquè ha fet curt calculant la distància des de la parada de metro. No deixa de somriure ni un segon. El pintallavis rosa xiclet contrasta amb el negre del vestit i amb la veu, que la té greu, més del que m’esperava. Abraça i petoneja la noia del local. Es coneixen i totes dues s’alegren de veure’s. Un vermut i unes patates amb olives regades amb salsa picant després s’acomiadaran amb un “A veure si el pròxim dia coincidim!” tan animós que fa venir ganes als presents de ser-hi, el pròxim dia, coincideixin o no.

Instal·lada en la inestabilitat

Escriure llibres, il·lustrar-ne d’altres, dirigir videoclips, crear la imatge de festivals de cine, fer presentacions, gestionar stories interminables a Instagram, concedir entrevistes i fins i tot vendre material escolar o mitjons de monstres sembla una rutina caòtica. I ho és. Marta Puig viu en la inestabilitat constant que suposa fer diverses feines cada dia i no tenir dos dies iguals. “La rutina m’atabala, em genera ansietat. En canvi, porto molt bé aquesta incertesa de no saber quina és la pròxima feina que faré, de dedicar cada dia a coses diferents i decidir sobre els meus horaris, encara que això faci que la meva vida sigui un caos”.

Li agrada viure així, en un apilotament de feines i projectes que sovint s’encavalquen. Com ho fan la Lyona i la Marta, que sempre han sigut la mateixa persona tot i que una sigui més exhibicionista que l’altra a les xarxes: “No hi ha diferències, soc jo parlant de les meves situacions personals i des del meu punt de vista”. Però el caos també necessita que algú l’aturi de tant en tant i, en el cas de la Lyona, el cap de setmana i l’hora del vermut són les oportunitats ideals. “Per a mi l’aperitiu és l’àpat més meravellós del dia. Els meus pares sempre han tingut la tradició de treure les patates i les olives en cap de setmana. Ara soc jo la que té la tendència de buscar els amics els dissabtes abans de dinar per anar a fer el vermut. És el moment que aprofito per veure gent, separar-me de l’ordinador i socialitzar-me”.

Viure el cine

L’avi de la Marta era el programador de la sala de cinema del poble, i cada diumenge s’enduia la neta a veure la sessió doble. La primera vegada només tenia sis mesos, l’avi va passar Bambi i ella no va entendre res, però aviat es va convertir en una espectadora prematura i voraç de tot tipus de pel·lícules, gairebé a dojo i sense filtres per edats. “El sexe i les drogues els vaig descobrir al cine, segurament abans d’hora. Davant la pantalla no entenia res i quan arribava a casa ho demanava als meus pares, que m’ho explicaven”. Si ha de triar una pel·lícula de les innombrables que va mirar de petita es queda, sense dubtar-ho, amb Eduardo Manostijeras. La va veure amb 11 anys i a l’instant va saber que allò era el que ella volia fer. S’havia enamorat del setè art, i des d’aleshores que somia amb fer la seva pròpia pel·lícula. “Agafar una càmera i rodar. Era tot el que volia de petita”. Va trobar el camí a l’Escac, on es va “tirar de cap” un cop acabat l’institut, i ja de gran la feina com a directora de videoclips li ha permès acaronar aquella passió que li van despertar les tardes de diumenge amb l’avi.

La Lyona té debilitat pel cinema senzill, gairebé minimalista, capaç d’explicar històries en una sola habitació i amb pocs recursos. Wonderland, de Michael Winterbottom, és una de les pel·lícules que més bé encaixen en aquesta descripció, i també una de les que més l’han marcat: “Està rodada amb una càmera de 16 mm, gairebé sense il·luminar, amb escenes on surt gent real pel carrer, i desprèn un realisme i una emoció que no he tornat a veure”. A més d’una cultura i una sensibilitat cinematogràfiques de primera, el fet d’haver descobert la gran pantalla des de tan petita i en un ambient familiar fa que ara la sala de qualsevol cinema sigui com el menjador de casa. I això la resta d’espectadors no sempre ho entenen. Quan els llums de la sala s’apaguen, la Marta entra a la pel·lícula i s’hi deixa portar fins que els títols de crèdit o algun espectador menys apassionat la tornen a la realitat. “Una vegada al Verdi em van fer callar perquè estava plorant massa fort, però a mi m’encanta plorar i riure amb les pel·lis, trobo lleig reprimir-me”. S’hi quedaria a viure, amb els personatges i les seves trames.

Des de fa uns mesos, La Lyona s’ha convertit en una mena d’ influencer de l’alliberament sexual femení a les xarxes. Ha publicat desenes de stories a Instagram amb quantitats sorprenents de missatges amb altres usuàries compartint dubtes, inseguretats o experiències sobre el sexe. El resultat és un altre llibre, SexOh!, que amenaça amb situar-se entre els més comprats i regalats de l’any entre el públic femení, segur, i tant de bo també entre el masculí. El llibre neix, i així ho recull en les primeres pàgines, de la revolució sexual que ella mateixa va experimentar després de rebre el missatge d’una noia a Instagram preguntant-li si es masturbava. Aquesta pregunta va obrir una esquerda en la mateixa Lyona: “Em va obligar a mirar-me a mi mateixa i a identificar tots els tabús, les vergonyes i els prejudicis que tenia”. Admet que sempre ha viscut el sexe amb naturalitat, perquè a casa els pares -“que eren molt progres”- en parlaven obertament i amb pocs prejudicis. Tot i així, no ha quedat al marge del masclisme estructural que domina el món de les relacions: ha crescut en un ambient feminista, però té una educació masclista. “Ens han educat d’una manera que encara tenim molta merda al cap”.

Arran dels fils de missatges a Instagram, La Lyona ha descobert -i ho ha deixat gravat a tot color en les pàgines del llibre- que en les relacions de parella que ha tingut fins ara sempre ha donat prioritat al plaer de l’altre, el noi. “Em preocupava que quedés satisfet, perquè relacionava l’amor amb el sexe i el sexe era una manera d’aconseguir aquell noi: si li donava plaer m’estimaria més”. Fins ara, que ni la Marta ni la Lyona no renunciarien mai a ser lliures, a fer el que els agrada, a decidir sobre el propi cos. 

MARTA PUIG (Esparreguera, 1979). Acaba de publicar ‘SexOh!’, un llibre en què desmunta gran part dels tabús al voltant del sexe i les relacions de parella. A Instagram (@lyona_ivanova) es defineix com a enginyera de contes i poemes. En realitat, des que va sortir de l’Escac s’ha dedicat a dirigir videoclips de grups com Love of Lesbian, Lori Meyers, The New Raemon, Amaral i Pau Vallvé. També publica llibres, com ‘Jo mataré monstres per tu’, amb Santi Balmes, o ‘La llegenda de Santa Jordina’, amb David Fernàndez, i té una botiga online a la seva web on ven làmines amb les seves il·lustracions i mitjons estampats amb monstres de color rosa. El pseudònim el deu a una història d’amor italiana. El nom real, als pares, amb qui gaudeix fent un dinar de diumenge. Aviat farà un videoclip per a The Crab Apples i també prepara un llibre d’educació sexual per a nens i un altre sobre l’endometriosi, una malaltia que coneix bé.

El grup de música que mai et canses d’escoltar.

Pulp.

Quina sèrie estàs mirant?

Pose. Va d’una comunitat transsexual de Nova York als anys 80.

L’últim llibre que has llegit.

Vagina, de Naomi Wolf.

Què no suportes de tu?

Que soc una histèrica.

Un moment de felicitat.

Estar a primera fila d’un concert de St.Vincent.

Olives farcides o amb pinyol?

Sempre farcides.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF