Les Tres Encarnacions
La ronda del Guinardó és com un riu cabalós, una frontera que separa l’Alt Guinardó del Baix Guinardó. Però darrere d’aquesta massa d’apartaments moderns encara sobreviuen petits nuclis de l’antiga barriada rural que hi havia abans. Per fer aquesta passejada surto a l’estació del metro d’Alfons X i vaig a buscar el carrer Padilla, a pocs passos de la ronda. Quasi immediatament, a la meva dreta trobo el Torrent de Lligalbé, un passadís petit i sense portes que dibuixa una ela, i que va a morir al carrer del Mas Casanovas, paral·lel a ell mateix. El primer recorda una masia documentada des del segle XII, i també un antic torrent que s’havia dit de Lligalbé, dels Frares o del Notari. El segon recorda una altra masia i un torrent del mateix nom. Les dues vies es van començar a urbanitzar el 1910, i l’any següent es creava l’Associació de Propietaris de les Barriades de Can Casanovas i Lligalbé. En un anunci a la premsa del 1925 oferien lloguers de casetes unifamiliars: “En el punt més sa de Barcelona, sobre el camp de l’Europa”. Tres anys després hi arribava la línia elèctrica.
Torno enrere pel passatge Lligalbé i trenco pel passatge de Sant Pere fins al carrer Lepant. A la vorera del davant hi ha el passatge Boné. Està dedicat a Manel Boné, el propietari d’aquests terrenys, que als anys vint va encarregar un conjunt de cases a l’arquitecte Luís G. Colomer. Som en un escenari cada vegada més difícil de trobar a Barcelona, habitatge obrer de planta i pis en què és fàcil imaginar hortets alternats amb tallers de tota mena. Just a sota, la continuació del passatge de Sant Pere, un passadís irregular sorgit a finals del segle XIX, que va a morir al carrer Alcalde de Móstoles. L’any 1974, Boné i Sant Pere es van veure molt afectats per l’obertura del carrer Lepant. Ara, com altres petits passatges veïns, semblen el llogarret gal de l’Astèrix, assetjats per grans torres d’apartaments.
El carrer Alcalde de Móstoles es va traçar durant la postguerra, i a la cantonada amb Encarnació encara conserva algunes finques d’aquella època. El seu tram més pròxim a la caserna de Girona era conegut com el carrer de la Marina: en record d’això, al costat mateix d’aquí hi ha el pas de la Marina, un passadís fabril que acaba en un cul-de-sac.
En aquells mateixos anys un carrer de Gràcia, el de l’Encarnació, va creuar els terrenys de Can Comte, avui l’avinguda Pi i Margall, i es va estendre pel Baix Guinardó. Llavors ja existien uns petits nuclis de cases al voltant del torrent de Delemús, que van agafar el nom de passatge de l’Encarnació, passadís de l’Encarnació i pas de l’Encarnació, les Tres Encarnacions com se les coneixia popularment. El primer, un carreró sense sortida, tancant amb una porteta de ferro, del qual surten dos carrerons més, un dels quals el passadís de l’Encarnació. Una mica més enllà, unes casetes baixes amb unes escaletes que donen a una via estreta coneguda com el pas de l’Encarnació. I davant mateix, en record del torrent d’en Mariné i d’Agustí Mariné, propietari d’aquestes terres, un passatge encara més modest i anodí, el de Mariné, sempre tancat amb una cadeneta.
Si tornem a Lepant, passada la Travessera de Gràcia, ja a l’Eixample hi ha un dels meus passatges preferits. És un passadís privat, situat dins una finca. Al nomenclàtor apareix com el passatge Clip, una forma de vida radicalment oposada a la dels seus venerables veïns del Guinardó. En aquest cas, més que un record del passat, és una previsió de l’avenir. Sintètic, dinàmic, ras i curt, un nom format per les inicials dels quatre carrers que envolten la finca on és situat: Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla, Clip.
