Treball de recerca

D es de fa uns anys és habitual que professionals de diversos sectors rebem correus electrònics o missatges de mòbil de mares i pares d’estudiants de batxillerat. En la immensa majoria de casos, aquests progenitors són coneguts llunyans o hi tens amistats en comú. També t’escriuen persones que no coneixes i que, en el millor dels casos, t’expliquen com han aconseguit el teu correu electrònic.

En aquests missatges, el pare o la mare de l’estudiant de batxillerat, després de presentar-se, t’explica que té un fill o una filla que està fent l’anomenat treball de recerca, en què han d’aprofundir sobre un àmbit que han escollit voluntàriament, sovint relacionat amb els estudis que voldran dur a terme un cop surtin de l’institut.

El pare o la mare t’explica el contingut del treball i aleshores et vincula amb la temàtica i et demana, en nom del seu fill o filla, la possibilitat de col·laborar en aquell treball, a través d’una entrevista. El progenitor, que exerceix a la perfecció les tasques de productor, t’explica els motius pels quals ets la persona indicada per ser entrevistada i et proposa unes dates i unes hores idònies per trobar-te amb el seu fill o filla i dur a terme la conversa. S’han donat casos en què el pare o la mare acompanyen el fill o filla a l’entrevista.

Doncs bé, estimats pares i mares d’estudiants de batxillerat amb fills que fan el treball de recerca: potser ha arribat el moment d’alliberar-vos d’aquesta tasca i passar a confiar en la solvència dels vostres fills. Tot i que és perfectament comprensible que les vostres agendes personals i els vincles d’amistats tinguin tentacles més poderosos que les dels vostres tendres i innocents adolescents, heu de pensar en la possibilitat de passar-los simplement el correu electrònic que hàgiu aconseguit i deixar que ells facin la feina. Que siguin ells mateixos els que escriguin a la persona amb qui volen contactar, que li expliquin qui són, que exposin de què va el seu treball i que li argumentin solets per què consideren que ella és la persona amb qui realment tenen ganes de conversar. Més que res perquè quan els professionals de múltiples sectors ens trobem amb el missatge d’un papa o d’una mama parlant en nom d’un adolescent i fins i tot intentant concertar una hora de trobada sense que l’infantó hagi de moure un dit, tendim a desconfiar de la solvència del vostre fill o filla, del seu veritable interès per aquell treball i de la seva autèntica necessitat de parlar amb nosaltres.

No és l’únic cas en què pares i mares fan gestions en nom dels fills. La mestressa d’un centre d’estètica m’explica el munt de mares amb filles entre els quinze i els vint anys que encara truquen personalment per demanar hora per depilar o fer la manicura a les seves criatures i fins i tot canviar l’hora si l’ocupada estudiant ha tingut un problema d’agenda.

Benvolguts pares i mares, atreviu-vos-hi! Abandoneu la vostra tasca de secretaris i deixeu que els vostres fills i filles facin les gestions sols i demostrin que els heu educat prou espaviladets per explicar-se ells mateixos i demanar el que volen. Així, un munt de professionals tindrem l’oportunitat de tenir-los en consideració, intercanviar idees, i ens vindrà més de gust ajudar-los en el que necessitin. Bàsicament perquè, si no, per més treball de recerca que facin, després els servirà de ben poc.