02/02/2020

Trauma i bellesa

2 min
Foto del passaport de Paul Celan el 1938.

Per lloc de naixement, Paul Celan hauria hagut d’escriure en romanès; per fidelitat estricta al credo religiós, en hebreu; per influència cultural, en alemany. La mare de Celan, amant fervent de la literatura alemanya, va inclinar la família a parlar en aquesta última llengua, que també va ser la llengua literària del futur poeta. Aquestes transmigracions lingüístiques eren habituals a Centreeuropa, especialment en l’àmbit de l’antic Imperi Austrohongarès. En aquest cas, no obstant això, es converteixen en un element fonamental perquè segellen amb foc el cor mateix d’una obra poètica: no és possible entendre Paul Celan sense partir del trauma que significa que la víctima denunciï el sacrifici en la llengua del botxí.

Paul Celan és un dels millors poetes en llengua alemanya del segle XX, però també és un poeta que té una consciència radical d’aquell trauma. Ell mateix, amb la seva família, és arrossegat per l’Holocaust i quan, després de la Segona Guerra Mundial, es converteix en supervivent, ha d’enfrontar-se a la paradoxal tasca de denunciar “el que és alemany en alemany”. Aquesta circumstància el condueix, en la seva poesia, a un ús hiperconscient de la llengua amb la qual construeix els seus poemes. També el converteix en un interlocutor dur de filòsofs que habitaven al centre de la tragèdia: Benjamin, Adorno i, sobretot, Heidegger, amb qui té una relació summament contradictòria però, intel·lectualment, fructífera.

M’atrau en especial, de Paul Celan, la nuesa amb què aborda l’expressió poètica. En part, penso, pel marc dramàtic en la qual es desenvolupa, en part perquè Celan, igual que Hölderin o Rilke, s’erigeix en “poeta de la poesia” mitjançant una depuració gradual de tot artifici. El seu llibre La rosa de ningú és exemplar en aquest sentit: totes les paraules apareixen nues, essencials, punxants com punyals. Quan el món s’apaga el món s’il·lumina amb la bellesa de la rosa.

stats