CARRETERES SECUNDÀRIES

Terra cremada

Les campanyes electorals de l’era Twitter s’han convertit en un escenari de la paraula il·legible, incomprensible. Curiosament, la paraula és l’element essencial d’aquesta comunicació telegràfica de masses del dit gros. Però la paraula -consulto el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans- no només l’hauríem d’entendre com “allò que és dit”, sinó també com a “mot en tant que serveix per expressar pensament”.

En el seu llibre Elizabeth Costello, J.M. Coetzee va escriure que hi va haver uns temps -uns temps desapareguts-“en què sabíem”. Eren aquells temps en què “crèiem el que deia el text”. “«A la taula hi ha un got d’aigua» volia dir que existia una taula i un got d’aigua a sobre, i que només havíem de mirar el món-mirall del text per veure-ho”. “Però tot allò -conclou Coetzee- s’ha acabat”.

Avui només l’antic president Rajoy segueix convençut -li hem d’agrair la seva sinceritat d’explicar-ho públicament- que “un got és un got, i un plat és un plat”, tal com va dir a Carlos Alsina en una entrevista. Però tampoc aquesta visió seva ens la podem prendre al peu de la lletra, ja que és un enigma el que hauria passat si l’entrevistador l’hagués convidat a definir amb detall el que Rajoy evocava, visualitzava, quan es referia a “plat” i a “got”. O la idea que el mateix Alsina té d’aquests dos objectes aparentment simples.

Potser hauria passat el que ens explica J.L. Borges en el seu text sobre una certa enciclopèdia xinesa descoberta pel doctor Franz Kuhn. L’enciclopèdia porta el nom d’ Empori celestial de coneixements benèvols, i s’hi fa una classificació dels diferents animals segons uns criteris imperials completament subjectius. Així, hi trobem que els animals es divideixen en: a) animals que pertanyen a l’emperador; b) embalsamats; c) domats; d) porcells; e) sirenes; f) fabulosos; g) gossos abandonats; h) inclosos en aquesta classificació; i) que s’agiten com bojos; j) innumerables; k) dibuixats amb un pinzell finíssim de pèl de camell; l) etcètera; m) que acaben de trencar un gerro; n) que de lluny semblen mosques.

Aquesta classificació extraordinària citada per Borges va animar Michel Foucault a escriure -després de fer-se un tip de riure quan la va descobrir- un llarg assaig sobre com l’espai comú de la trobada a partir del llenguatge i de la paraula pot ser molt sovint un espai en runes.

La broma de Borges ens crida precisament l’atenció sobre aquesta possibilitat. Ara que estem en campanya electoral, descobrir de què parlem quan tothom diu les mateixes paraules, però la seva classificació pertany a enciclopèdies diferents, seria un bon exercici per als debats electorals. De fet, amb el Twitter es descobreix d’una manera simplificada un inquietant escenari en què cada paraula dita ocupa un lloc diferent en l’enciclopèdia privada dels receptors (fixem-nos que quan Trump va guanyar les eleccions “ningú no s’ho podia creure” -dels que no el van votar-, perquè els que no el votaven escoltaven la paraula en la seva pròpia missa tuitera, i eren sords al que passava fora del seu grup).

Agafem, per exemple, la paraula populisme, molt utilitzada durant la campanya actual (no ens empatolléssim, ai, amb les paraules nació o pàtria o, Déu meu!, justícia ). ¿Seria un gos, el populisme, en l’enciclopèdia de la dreta? ¿Calamar amb ales en l’enciclopèdia de l’esquerra? ¿Un elefant que es menja un gos xinès mentre agita la cua de sargantana enfilat al mur de Ceuta? ¿O es tractaria d’un cangur de paper pintat de groc en un balcó de Ripoll?

La paraula hauria de servir-nos per dilucidar-ho.

Però, esclar, la paraula necessita conversa i la conversa no es pot resumir en dues o tres paraules, que són el màxim de paraules - caca, cul, pet - que caben dins dels gloriosos cervells que s’enlairen cap a la posteritat, completament despreocupats de la terra cremada que deixen enrere. 

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF