Terres d'Espanya amb la caravana de la torxa olímpica

Vint-i-cinc anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona, assisteixo a una trobada que convoca tots els que vam participar en la caravana de la torxa olímpica que durant 45 dies va recórrer Espanya, incloses les Illes i Canàries, i que va passejar el foc olímpic per pobles i ciutats del país.

Una caravana que, quan es posava en marxa per acompanyar els portadors -cadascun feia un relleu de cinc-cents metres-, estava formada per 26 vehicles i feia més o menys un quilòmetre i mig de llargada, amb gent completament diversa, des de la Guàrdia Civil fins a hostesses, logistes, directius o la premsa; un col·lectiu estrafolari i inversemblant que només un Jocs Olímpics podien convertir en un grup homogeni... o potser no tant.

Després de menjar i beure en abundància, a la hora dels cafès es van recordar, enmig de les nombroses anècdotes, algunes de les interioritats que aleshores “no es podien explicar”.

En un esdeveniment de la magnitud mediàtica com va ser la torxa, la relació que la caravana va tenir amb els polítics de tots els pelatges va ser intensa. D’entre les bèsties polítiques de l’època més destacables, Fraga Iribarne va ser, en opinió del director de la caravana, Toni Rossich, el més volcànic.

Don Manuel, president aleshores de Galícia, es va presentar, sense avisar l’organització, a la frontera entre Astúries i Galícia. L’acompanyaven una sorollosa banda de gaiters.

-Qui es el responsable d’això? -va preguntar Don Manuel.

Toni Rossich es va presentar. Don Manuel va exigir el mapa del recorregut. Va veure que no hi sortia Vigo. Se li va explicar que Galícia era la comunitat on hi havia més parades després de Catalunya i que el recorregut ja estava decidit i aprovat. Va contestar vehement: podem fer dues coses, o s’encarreguen vostès mateixos de canviar-ho o me n’ocupo jo i d’aquí deu minuts estarà arreglat. Dit i fet. Al cap de deu minuts i després d’una trucada de Fraga, la caravana rebia l’ordre de passar per Vigo. Fraga, entusiasmat, va decidir aleshores incorporar-se a la comitiva i va pujar al cotxe 14, un minibús que circulava darrere dels corredors. El problema és que Fraga no anava sol i darrere seu van començar a pujar no se sap quantes persones, amuntegant-se unes sobre les altres. Rossich, espantat va fer un signe de preocupació a Fraga que, sense pensar-s’ho un segon, va exclamar adreçant-se als nouvinguts: “Vostè, vostè, vostè i vostè, a fora!” Els assenyalats van sortir esperitats per les finestres.

Política local: a Igualada, la caravana tenia previst un recorregut però l’alcaldessa el va modificar. Quan la caravana entrava a la ciutat, el primer cotxe es va adonar que al carrer per on havia d’anar no hi ha ningú, i la gent esperava en un carrer diferent. Es demanen instruccions a la direcció. L’ordre és que no es pot modificar el recorregut i la gent es queda sense veure passar la caravana. Hi ha un daltabaix. L’endemà, es fa passar una caravana falsa per la ciutat. Els veïns, satisfets, la reben amb entusiasme. La veritable caravana segueix aquell dia el seu camí.

La mateixa història es repeteix a El Escorial. Una banda de música espera envoltada de gent. Toca a tot volum. La caravana gira pel carrer on estava previst el recorregut i desapareix a l’horitzó deixant els veïns i la banda de música en el lloc equivocat. Maragall truca escandalitzat a l’organització. Què heu fet, desgraciats! Aquell dia resulta que estava fent una conferència a El Escorial. També, com a Igualada, es decideix fer passar un simulacre de caravana l’endemà. L’alegria és general. L’emoció, desbordada. Mentre l’alcalde i Rossich s’abracen al balcó de l’Ajuntament, amics per sempre, la caravana de veritat avança imparable per terres castellanes.

Un segrest: a la província de Lleó un jove es llança sobre el corredor i li roba la torxa. S’escapa corrent a través d’un camp de blat. Del cotxe 14, salta l’Emili, el cap de la caravana, i el placa en plena carrera. El segrestador era un noi de Zamora. Estava enfadat perquè el foc olímpic no tenia previst creuar Zamora i ell mateix havia decidit portar-l’hi.

Un marit castigat: a Extrema-dura, un noi acabat de casar va deixar la dona al llit i va anar a córrer com a portador. Els amics el van castigar penjant-li un fil amb llaunes com a penitència. El penitent va córrer fen un soroll de mil dimonis mentre sostenia la torxa.

De la meva llibreta: la torxa avança per la carretera d’Almeria a Múrcia. El Kevin i el Mestizo esperen muntats a cavall davant del ranxo Leone, disfressats de Lee Van Cleef i Charles Bronson. Els artistes esperen el pas de la caravana com una oportunitat per donar-se a conèixer al món mundial. La caravana passa enmig d’un núvol de pols sense aturar-se al Far West espanyol.

El debat etern: Canàries. Maragall comença el seu discurs amb unes paraules d’Espriu. “Hem viscut per salvar-vos els mots”. Xiulets. Fora! Fora! Va ser culpa meva per no avisar, explica l’alcalde al final de l’acte. L’endemà, el diari La Provincia, critica les “inapropiades” paraules “de Spriu” a la portada. Un editorial es queixa de la marginació que pateix Canàries, castigada pel centralisme espanyol.